Recordava perquè havia decidit no esperar a fer-ho en els darrers instants de la seva existència; no volia que, en morir, la vida li passés pel davant sense permetre-li dir ni ase ni bèstia. Com ara tenia temps, pensava en tots aquells moments viscuts, un àlbum tan farcit d’imatges, que el mateix Belcebú l’envejaria.

Les instantànies botaven els anys atemporalment: les entremaliadures de nin, les gamberrades de jove, l’estraperlo amb la majoria d’edat, les banyes plantades a tants estiuejants i... a qualcú altre que no estiuejava. S’havia d’esforçar en aturar aquella pel·lícula accelerada que saltava aleatòriament, rebobinar i començar de nou amb el seu grup d’amics d’infantesa: en Clenxa, Escurçó, Baldufa, i tants d’altres!

– Què se n’haurà fet, d’ells? –pensava.

Eren vius, eren morts? Fadrins o padrins? Tots van desaparèixer del poble; potser per por a que, algun dia, els reconeguessin com a amics seus? En pensar-ho, estirava el llavi cap a la orella dreta deixant al descobert el forat del primer queixal, a continuació de l’ullal. A ell ningú l’havia acusat de res. Li tenien por? Les dones no, no li tenien por. Amb aquest pensament, el llavi s’estirava més i el forat negre augmentava de mida al mateix temps que les parpelles mig tancaven uns ullets de color gairebé com el tabac.

Ja li havia tornat a botar la cinta mentre s’esforçava a pensar en la infantesa.

No volia recordar les entremaliadures al port. Com a mariner, va arribar un moment que s’adonà que allò que havien fet eren autèntiques cabronades que, si les hagués rebut ell, hauria regirat el poble tres vegades per a trobar-ne els autors: com fer talls a les xarxes quan els mariners les havien adobat o lligar-les de manera que, en llençar-les a mar, no baixessin tot d’una i les haguessin de tornar a hissar per a desfer-ne els nusos. Aquelles i d’altres pitjors li regiraven la consciència i se’n penedia fermament.

Era millor pensar, per exemple, en les activitats que feien al castell. Allò de pujar per la part de fora de la muralla, desenterrar ossos, entrant per sota de la capella, i barrejar-los, era molt més divertit. O escampar figues de moro aixafades, amb punxes i tot, pel camí de pujada a la capella quan la gent era a completes. La més sonada, que els costà haver de córrer fins a treure els budells per la boca perseguits pels carrabiners, va ser la del Misteri de la Boira. Durant el sermó, van llençar entre els bancs bombardes barrejades de fulles seques i d’altres més verdes. L’espessa boira de fum obrà el miracle, intoxicant bona part dels feligresos i fent que el caporal dels carrabiners i un jove acabat d’incorporar els empaitessin fins els camps del camí del Far, on els van perdre de vista entre la foscor. Cada vegada que ho recorda, a en Vicenç li agafa flato.

Després arribà la guerra, la fam, l’estraperlo, les pèrdues de familiars i les necessitats de buscar-se la vida en un lloc on la mar i el camp eren les dues activitats més honestes. En recordar-ho, tot seguit li venien al cap les darreres paraules del padrí abans de desaparèixer:

– Aquest és un país de mentiders, de gent acostumada a enganyar, de pobres que sempre passaran fam i de rics que han robat tot el que han pogut.

L’endemà, el padrí i la seva barca van desaparèixer i no els varen veure mai més ni pel poble ni pel port. Uns mariners van trobar la barca en un port del nord d’Àfrica anys més tard però d’ell, ni rastre.

(Continuarà)