El tinent coronell Luís García Ruiz, nomenat governador civil de l'illa després del cop d'estat de juliol de 1936, explicava a les seves memòries que l'èxode d'estrangers que fugien de l'illa fou continu i durant molts dies es veieren vaixells mercants i de guerra estrangers que marxaven estibats de gent cap als seus països d'origen. Quasi tots els estrangers abandonaren l'illa.1i Entre els que quedaren hi havia els exiliats alemanys.
Des del primer moment hi hagué molta desinformació; de la sorpresa inicial es passà a la incertesa; la gent dubtava, principalment els esquerrans, que el cop d'estat tingués èxit. Una vegada iniciada la guerra civil es va creure que seria de curta durada. En poques setmanes l'illa es convertí en una ratonera. El control de la informació per part dels militars colpistes i la propaganda no permetien saber què estava passant en el país.
Una de les primeres mesures dels falangistes locals fou requisar o espenyar els aparells de ràdio de la gent del poble i dels exiliats alemanys; no volien que escoltessin les notícies que donaven les ràdios de Barcelona, que informaven de la detenció del general Goded.2 La premsa republicana fou prohibida, el comerç i la pesca paralitzats, l'activitat econòmica centrada en la construcció i el turisme aturada.
La mar es convertí, una vegada més, en la nostra història, en zona fronterera, en espai perillós que havia de ser vigilat. Menorca, fidel al govern de la República, era terra enemiga de la qual calia protegir-se.
El poble fou sotmès a una estricta disciplina militar. Un oficial de l'exèrcit fou designat la màxima autoritat local. De nit no es podia sortir al carrer, grups de milicians patrullaven i garantien el control de la població. Molt de jovent entrà a Falange per poder cobrar un sou i fou militaritzat.
Als llaüts dels pescadors i dels estiuejants els van treure el motor; no es podia permetre que els esquerrans escapessin cap a Menorca. Algunes barques restaren avarades pels carrers propers al moll. Únicament de dia es podia sortir a pescar amb un bot o llaüt de menys de vint pams d'eslora, amb un triquet i un parell de rems.3
La mar, amb l'economia enfonsada, garantia, una vegada més, el subministrament de l'imprescindible aliment. A Capdepera el camp sempre ha estat deficitari en la producció de queviures, per la qual cosa hem viscut en la certesa que la mar també era rebost.
Un dels principals objectius dels sublevats fou apuntalar l'exèrcit. El 10 d'agost ja s'havien cridat tres lleves de reservistes; aleshores les forces armades comptarien amb uns vuit mil homes, a més hi havia un milenar de falangistes armats, altre tant de milicians també armats i uns quatre-cents guàrdies civils. Aquella gent mobilitzada deixava de produir i s'havia d'alimentar en un moment en què era impossible importar queviures. Ben aviat les autoritats començaren a requisar els aliments disponibles. De sobte l'inici de la guerra trasbalsà pregonament a la població.
A tot això s'hi afegia la por. Ben prest començaren a circular rumors d'un possible desembarcament de tropes republicanes. Els dies 14 i 15 d'agost un hidroavió procedent de Menorca llançava proclames anunciant un imminent desembarcament que, finalment, es produiria la matinada del dia 16 a la costa manacorina.4
Part de la flota republicana que es veia des de Cala Rajada. Fotografia extreta de TUGORES, Antoni. Manacor. La guerra a casa. Edicions Documenta Balear, 2005
Climent Garau Arbona ens ofereix un dels pocs testimonis d'aquells devuit dies en què des de Cala Rajada es veien els vaixells de guerra republicans: Un dilluns, devers les dotze del migdia, jo duia el dinar a mon pare, que feia el seu torn de guaita al far de Capdepera. De sobte, una barrumbada de trons em deixà esglaiat. Eren canonades! Els trons que tant m'espantaren venien dels grans canons del cuirassat Jaume I, una gran bestiota ajaguda sobre el nostre mar. Aquella flota estava estacionada amb la finalitat de donar cobertura a la tropa desembarcada mentre agafava posicions; per altra part, s'allunyava de la vorera per por de no ser bombardejada des de la costa; dites mesures de seguretat permetien que fos observada des de Cala Rajada.
En Climent també conta un altre episodi prou revelador de la inquietud que genera tot allò desconegut que arriba per mar en moments de tensió: Els rojos encara no se n'havien anat quan a primera hora del capvespre els vigilants de la costa avisaren que una barca blanca i grossa s'acostava per devers l'Olla. A la gent li entraren calfreds i emprengué l'èxode de la forma més immediata que hom pugui imaginar. Tot un tropell de calarrajaders pujava per la carretera cercant refugi a Capdepera amb carretons de mà carregat amb matalassos; dones i homes amb bolics de roba; olles i greixoneres. La barca seguia costejant i en arribar davant el far va continuar el seu camí cap a llebeig, però a la gent ja no hi havia qui l'aturàs.5
La mar és una generadora d'expectatives i d'incerteses. En aquells moments hi havia en el poble republicans amagats a indrets increïbles desitjosos de poder abandonar l'illa en direcció a Menorca; quedar aquí era jugar-se la vida. Alguns aconseguiren, vorejant la mar, connectar amb els republicans desembarcats; altres seguiren esperant la seva oportunitat. La nit de l'11 de novembre sis destacats dirigents republicans locals vararen la barca del meu padrí que hi havia a l'escar de Sa Pedruscada i a rem aconseguiren arribar a la matinada a Ciutadella.
Molt sovint la mar és interpretada en funció d'allò que passa a la terra. En una situació bèl·lica, per a uns és una font de perills i per a uns altres el camí de la llibertat. Els nostres interessos són determinants a l'hora de qualificar i entendre el que representa la mar en les nostres vides.
En el mes de febrer de 1934 el govern presidit per Alexandre Lerroux publicava un decret limitant l'estada dels estrangers a un mes; al mateix temps posava traves per adquirir la carta de residència i per edificar a la zona costanera. Dites mesures aixecaren polseguera, perquè aleshores el turisme ja havia arrelat i era una font de riquesa; argumentaven que durant el primer semestre de 1933 s'allotjaren als nostres hotels 16.000 turistes, dels quals 2.071 hi varen romandre més de trenta dies.6
Mapa de construccions per a la defensa militar de l'illa. Extret de JAUME, Maria Eugènia. Esclaus oblidats. Els camps de concentració a Mallorca (1936-1939). Edicions Documenta Balear, 2019.
Entre el febrer de 1933 i el mateix mes de 1935 va ser comandant militar de les Balears el general Franco. En aquests dos anys redactà un pla de defensa de les illes i impulsà l'artillat de la costa, principalment a Menorca. El general veia en el turisme un gran problema perquè accelerava l'ocupació de la costa, cosa que creava entrebancs als plans de defensa que havia dissenyat.
L'1 d'octubre de 1936 el general Franco aconseguia el comandament militar i polític de la zona sublevada. A finals d'any començava a desenvolupar-se el pla de seguretat militar de les illes seguint les directrius del general. El meu estimat Joan Huertas Ladària, aleshores tancat al castell de Bellver, fou traslladat poc abans del Nadal al camp de concentració de Capocorb Vell per treballar en la construcció de la carretera entre el cap Blanc i cala Pi. El desenvolupament del pla de defensa començava per la construcció de carreteres seguint la línia de costa.
Una vegada acabada la guerra, el pla de defensa fou millorat amb la construcció dels anomenats nius de metralladora. Amb data del 9 de maig de 1941, el Capità General de les Illes ordenava revisar el projecte de construcció de 16 nius de metralladora en el sector comprès entre cala Font Salada i el cap Vermell; finalment se'n bastirien quatre.7
A la costa gabellina únicament es construïren quatre nius de metralladora, situats a tocar de les platges de Canyamel, l'Agulla, Ses Covasses i Sa Mesquida. A Mallorca aquestes obres foren realitzades, quasi en la seva totalitat, per presos republicans. En el cas de Capdepera, segurament per qüestions econòmiques, foren contractats picapedrers locals.8 Els camps de concentració més propers estaven situats al Port Vell (Son Servera) i Son Morey (Artà) i el trasllat diari dels presoners en una època en què escassejava la benzina resultava massa car.
Model de niu de metralladora. Imatge extreta de JAUME (Ibid.)
Nius de metralladora, de Sa Mesquida i Cala Moltó ( Es Gulló)
La manca de recursos econòmics i materials paralitzà un pla de defensa costaner que semblava d'una altra època; aleshores la invasió d'una olla per forces militars també es podia fer des de l'aire o de forma combinada; fiar-ho tot al control de la mar, com s'havia fet secularment, no tenia gaire sentit.
Josep Terrassa Flaquer
____________________________________________________________
i MASSOT I MUNTANER, Josep. El primer franquisme a Mallorca. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1996. Pàg 63.
2 SEEHOF, Arthur. Fascisten über Mallorca. Informació recollida per Massot i Muntaner en el llibre esmentat. Pàg 242.
3 GARAU I ARBONA, Climent. De prop i d'enfora. Edicions Documenta Balear, 2011. Pàg 40
4 TUGORES, Antoni. Manacor. La guerra a casa. Edicions Documenta Balear, 2006.
5 GARAU, Climent. De prop i d'enfora. Pàg 44 i 47.
6 Informació publicada al diari El Dia del 28-2-1934 i del 9-3-1934.
7 JAUME I ESTEVA, Maria Eugènia. Esclaus oblidats. Els camps de concentració a Mallorca (1936-1942). Edicions Documenta Balear, 2019. Pàg. 132.
8 Referències orals de Pedro Llabata Sancho. Un familiar seu, Pedro Banús Sureda, treballà en el de Ses Covasses, on localitzaren un enterrament prehistòric.
