A finals de gener de 1933 Adolf Hitler fou designat cap del govern alemany pel President Hindenburg. Mesos abans havia començat l'èxode de milers de ciutadans que abandonaven el país per la persecució política que rebien; eren, fonamentalment, jueus, intel·lectuals i esquerrans. Les Balears oferien aïllament i per això foren escollides, sobretot Mallorca i Eivissa, per a refugiar-se.
A Mallorca un grup nombrós d'exiliats alemanys fixaren la residència a Cala Rajada. El seu allunyament de Palma els permetia passar desapercebuts; fugien d'una persecució cada vegada més agressiva i violenta. Aquí començaren de nou a organitzar-se la vida; havien perdut el treball i abandonat la llar i els béns dels quals disposaven. La penúria econòmica d'aquell moment no els permetia viure a una casa a vorera de mar perquè era l'indret més car. Així, alguns anaven de lloguer i d'altres compraren un solar i bastiren la seva llar. Tots hagueren de treballar per a sobreviure.
A Eivissa els primers exiliats arribaren el 1932. Dos anys després ja estaven registrats al capdavant d'un negoci relacionat amb l'hoteleria: hostals, bars i botigues; la majoria dels seus propietaris eren jueus; uns negocis diferents dels que tenien en el seu país, però s'havien de guanyar la vida.i
Abans de la Guerra Civil a Cala Rajada hi residien uns dos-cents ciutadans, majoritàriament centreeuropeus. Encara que compartien una mateixa cultura formaven dos grups clarament diferenciats. Uns hi residien com a turistes i disposaven de rendes i negocis en el seu país d'origen; no tenien necessitat de relacionar-se amb la gent d'aquí. El grup dels exiliats anava alerta i prenia precaucions; tot i ser gent molt polititzada i d'esquerres no participaren de l'activisme polític local, volien passar desapercebuts i evitar problemes; per altra part, tenien necessitat de normalitzar la seva vida, treballar i compartir interessos.
Jack Bilbo, pseudònim d'Hugo Baruch
La primavera de 1932 arribà un personatge enigmàtic: Jack Bilbo, pseudònim d'Hugo Baruch. Havia nat a Berlín l'any 1907; era aventurer i se'l podia definir com a liberal berlinès, vividor, inquiet i amb nombroses curolles. Descriu Cala Rajada com un lloc encisador, habitat per gent que havia d'oblidar o ocultar alguna cosa: exiliats, contrabandistes, fills descastats de famílies riques i parelles clandestines. Hi residien una seixantena d'estrangers terriblement avorrits; no hi havia res a fer els vespres i vaig decidir convertir la casa que tenia llogada en un bar.
Ell mateix tenia alguna cosa a ocultar, per això utilitzava pseudònim. Tal vegada era el signe d'un temps difícil que els convidava a passar desapercebuts, a canvis constants de residència, un no trobar-se a gust enlloc, insatisfacció i doble vida, dia i nit. Tenc el pressentiment que a Cala Rajada també va practicar el doble joc. Jack Bilbo s'atribueix la iniciativa i l'èxit del bar, se sent el gran protagonista però, alhora, passà desapercebut, el seu nom no apareix registrat enlloc.
Llavors, a l'hora d'obrir un negoci, hi havia l'obligació de registrar-lo a l'Ajuntament com a empresa local i pagar el corresponent impost municipal. En el registre de matrícula industrial de l'any 1933 consta un “bodegón” en el carrer del Far, número 45, que corresponia al bar Wikiki i estava a nom de Victor de Goloubef. La situació del negoci no es podia amagar, però sí la identitat del propietari.
En aquell món de penúria gaudir d'èxit era tot un aval. El senyoriu donava prestigi, per això quan no es tenia s'entrava en el joc de les aparences. Hi ha un paràgraf de la seva autobiografia que és revelador: Sense èxit no hi ha noia. L'èxit és l'esquer. Es descarten altres valors personals, i coses com l'art, la cultura i la saviesa es consideren menyspreables.2
Bilbo reconeix que Cala Rajada havia viscut en pau i que la gent del Wikiki creava recel; per a molta gent del país aquell ambient transgressor era gairebé la porta d'entrada a l'infern. Uns pocs gabellins, joves i fadrins, s'atreviren a freqüentar el bar atrets per l'exotisme de l'indret, l'ambient de tolerància on convivien homes i dones amb naturalitat, bevent còctels i fent de la nit el seu moment de glòria.3
En aquella colònia estrangera de Cala Rajada hi havia, per tant, dos grups ben diferenciats: una seixantena que volia gaudir del paradís mediterrani i uns cent quaranta exiliats que intentaven refer la seva vida. Compartien una cultura més avançada que la nostra, amb uns principis morals més tolerants. En el seu país d'origen feia segles que diferents religions cristianes havien après a conviure i a respectar-se.
Aquí l'Església era omnipresent, encallada en el passat, exigint el compliment d'uns estrictes comportaments morals. L'arribada del turisme creava preocupació, perquè distorsionava el seu missatge que, per a molts, ja resultava estantís. El fet que els homes i les dones haguessin de prendre els banys en indrets separats o que els nins no poguessin jugar amb les nines no era compartit pels residents estrangers. La incomoditat de l'Església es manifestava fins i tot en qüestions tan ridícules com el model de banyador. Així, una circular del 31 de juny de 1928 recordava que el vestit per a prendre els banys havia trencat grosserament els marges que vint segles de tradició cristiana havien aixecat entorn de la dona pudorosa.4 Llavors les dones es banyaven amb un vestit, una espècie de camisa de dormir; els homes anaven amb un banyador sencer, com si duguessin un mariol·lo.
Imatge de dues dones i dues nines prenent els banys a Porto Cristo, de la dècada de 1920, extreta de TUGORES, Antoni. "Manacor, la guerra a casa". Documenta Balear, 2006.
A l'estiu els estrangers no podien compartir els banys amb la gent d'aquí per qüestions culturals, religioses i polítiques. No els quedava altre remei que cercar una platja solitària on seguir passant desapercebuts i conviure d'acord amb els seus principis; el lloc escollit fou cala Agulla, el seu particular paradís mediterrani.
Tot i ser majoritàriament mal vist, el liberalisme del comportament dels estrangers atreia xafarders. Hi hagué gent que, per curiositat morbosa, anava a passejar pel pinar de l'Agulla per a contemplar aquells banyistes.5
Imatge de cala Agulla, extreta del llibre "SANCHO, Pere. Fotografies". Editat per Ajuntament d'Artà. Any 2002
A finals de 1932 Teresa Valiente Ruiz, natural de Palma, i una de les propietàries de la possessió de Son Jaumell, obtenia el permís municipal per a construir una casa d'estiueig a Ses Covasses, al costat dels Pins de ses Vegues.6 Seria llavors quan damunt l'arena de la platja, seguint la paret partionera entre Son Jaumell i Can Patilla, s'aixecaren uns pilons de formigó amb la intenció de privatitzar aquell indret de la platja. Podria ser que aquells pilons amb filferro fossin també un mur moral que separava la catòlica Teresa dels libèrrims estrangers.
Els estrangers residents en el país creaven suspicàcies entre el clergat i els militars, els quals maniobraren per posar entrebancs utilitzant el Govern Civil. La Gestora del Front Popular es dirigí al governador per sol·licitar la modificació de les disposicions vigents que posen traves i dificultats als turistes a l'hora de visar el passaport, d'edificar dins la seva propietat o d'adquirir finques; també es feia ressò de les molèsties que pateixen els exiliats per part de compatriotes seus de diferent ideologia que els espien.7 La resposta del governador fou que l'espionatge no es pot combatre, excepte quan hi ha coaccions o s'obstaculitza la llibertat del ciutadà. Cala Agulla, malgrat els entrebancs, fou el paradís dels estrangers.
Josep Terrassa / Cap Vermell
---------------------------------------------------------------------------------------------------------
i MILIAN, Àlex. Eivissa, refugi fugaç de jueus. Revista El Temps, 16-10-2018.
2 Bilbo, Jack. Una autobiografia. Edicions Documenta Balear. Any 2019. P. 133.
3 Dos dels clients del Wikiki foren en Miquel Carrió de Sos Sastres i en Joan Massanet Ros, que, contrariant la seva família, els dissabtes vespre baixaven de Capdepera per a passar la nit a dit bar.
4 Flaquer Obrador, Antoni Coix. Pere Antoni Bauçà Serra Tacó: el batle Pilón. Contador d'històries núm. 18. Cap Vermell digital del 16-2-2020.
5 Declaracions del metge Antoni Caldentey Flaquer Creu que consten a l'expedient obert en el consell de guerra contra l'exbatle falangista Antoni Brunet. Any 1938.
6 A.M.C Llibre d'actes 19-12-1932.
7 A.M.C Acta de 27-3-1936.
