Atendre la higiene personal i la dels habitatges era una prioritat a principi del segle XX. El canvi d'hàbits que proposaven els professionals de la medicina topava amb un greu inconvenient: la manca de recursos hídrics. Aleshores pràcticament totes les cases del poble disposaven de cisterna, on emmagatzemaven l'aigua de pluja, però per gros que fos dit dipòsit, sempre hi havia la preocupació de si n'hi hauria a bastament per a passar l'estiu. L'aigua de cisterna era molt preuada i s'utilitzava amb mesura, principalment per a l'alimentació.

Llavors, la primera lliçó de l'assignatura Higiene que s'estudiava a l'escola explicava que quan la pell està bruta i no pot expulsar la suor i “los humores” hi ha el perill d'emmalaltir. Per això recomanava prendre un bany cada dia i, si no era possible, rentar-se el cos sovint. Fins que no disposàrem d'una xarxa pública de subministrament ens rentàvem dins una tina o un ribell, perquè d'aquella manera aprofitàvem millor l'aigua.

L'arquitecte Gabriel Alomar explicava que l'any 1911, quan encara no tenia un any, els metges recomanaren als seus pares que el duguessin a vorera de mar a prendre banys; amb aquest objectiu arribaren a Cala Rajada, on passaren l'estiu allotjats a Cas Bombu.ⁱ

Llavors els banys d'aigua de mar no tan sols eren recomanables com a mesura higiènica si no com a font de salut. La preocupació per la salut ens arribava procedent de la cultura centreeuropea, capdavantera en la investigació mèdica i on existia una extensa i diversificada xarxa de balnearis. La gent benestant anava a prendre banys d'aigües termals, sulfatades o medicinals recomanades per a tractar malalties de la pell, músculs i ossos.

A Mallorca, estimulats per l'èxit que tenien a l'estranger, s'intentà introduir el servei de balneari. El mateix Arxiduc menciona que en El Terreno, una població emergent dels afores de Palma, formada principalment per gent benestant, entorn a l'any 1860 hi havia interès en obrir un servei d'aquest tipus. L'aigua de mar venia a substituir aquella mancança.

Un dels grans mèrits de l'Arxiduc Lluís Salvador fou la seva tasca de promotor cultural, connectant-nos amb la cultura europea, de la qual se sentia ambaixador. Segurament va a ser un dels primers que a Mallorca va prendre banys d'aigua de mar, convençut de les seves qualitats beneficioses per a la salut. L'any 1886 féu construir a la zona d'Es Guix, dins la possessió de Son Marroig, una caseta de banys de fusta. Llavors la moral no permetia la visibilització de la nuesa, per la qual cosa aquells que s'atrevien a prendre banys es canviaven de roba just a tocar de l'aigua; per tant, necessitaven un espai tancat que els protegís de les mirades. La caseta de bany de l'Arxiduc tenia uns 5 metres de llarga per 2 o 3 d'ample, estava situada damunt les roques de la vorera i baixava a la mar mitjançant uns graons excavats a la roca. Acabat l'estiu es desmuntava i la retiraven.²
  

Any rere any, Gabriel Alomar passà els estius a Cala Rajada per poder seguir amb els banys d'aigua de mar. Als anys vint s'allotjava a la casa dels seus oncles Joan Vicenç i Maria Esteva. De nin gaudia de molt temps d'oci, que ocupava pescant peix roquer o calant llences, nedant a la banyera dels homes situada davant l'hotel Castellet o trescant per damunt les roques del Coconar.

Entre Cala Rajada i el Carregador la costa és rocallosa amb l'excepció de la platja de Son Moll. Encetat el segle XX, dit arenal encara no convidava a banyar-se; la gent tenia por de la mar oberta i els corrents marins; aleshores Son Moll era un espai per anar-hi d'excursió i fer jocs damunt l'arena. Els frares ligorins, per exemple, de temps en quan acompanyaven els seus alumnes a prendre els aires i a jugar-hi sense prendre els banys.³

Aquells benestants que tenien residència estiuenca a vorera de mar es banyaven a indrets propers protegits de manera natural dels embats de les onades, era el que anomenaven banyeres. Les seves reduïdes dimensions no permetien nedar, tenien poca fondària; allò que pretenien era estirar el cos dins l'aigua. Hi havia zones de bany per a homes i altres per a dones.

A tocar del caló de Na Ferradura hi havia la casa del doctor Terres que, entorn a l'any 1906, fou venuda a un català. Aquest, amb dinamita i barrobins, obrí pas entre les roques per poder passar el seu llaüt i just davant la casa construí un escar amb volta on abans hi havia una coveta.⁴ Al costat del varador hi bastí una construcció que a nivell de la mar convertí en un habitacle per canviar-se la roba i damunt una terrassa o balconada que encara es conserva. Aquell indret es convertí en la seva banyera.

Els pescadors i mariners convivien amb l'aigua de mar i amb la humitat. Ens resulta sorprenent que aquells llops marins no sabessin nedar però és fàcil d'entendre que, pel fet de passar tantes hores amb el cos banyat, mai els vengués de gust prendre els banys; de la mateixa manera que no cal que a un pagès el convidem a prendre el sol.

Llavors la gent de la mar anava descalça; també hi anaven els nins pobres de Capdepera, cosa que podem comprovar a fotografies antigues; era un signe de pobresa. Els pescadors i mariners no disposaven d'enginys per protegir els peus de la humitat ni del fet de remullar-los constantment, era inevitable, tant si anaven embarcats com si feinejaven a la platja.

Els pescadors i mariners de Cala Manacor quan havien de romandre enmig de la mar es protegien de la pluja, el fred, el vent i el polsim que aixequen les onades amb una manta o capot impregnat d'oli de lli amb cera verge.⁵

Antoni Adrover Fil m'explicava que el seu padrí era patró de pailebot, una d'aquelles naus que es dedicaven al comerç. Recorda com impermeabilitzava el capot que, quan anava embarcat, utilitzava per a protegir-se de la humitat i els esquitxos de la mar; ell únicament feia servir oli de lli; després de donar una primera capa ho deixava eixugar; llavors, una segona passada i eixugar, així fins que la roba s'enduria i es feia impermeable. Els mariners no disposaven d'aquells capots. Els pescadors s'emportaven la humitat a casa, per la qual cosa era imprescindible fer ús de remeis casolans per recuperar la temperatura corporal. Explica Damià Duran que quan els pescadors de Cala Manacor tenien pa, vi, peix i patates ho tenien tot. Aleshores ja podien fer un plat de calent i amb el vi recuperar energies.

Des de finals del segle XIX fins als anys trenta dins Cala Gat hi havia una vinya. La meva hipòtesi és que la plantaren seguint el vell sistema dels roters. Els primers pescadors, quan no podien pescar, es dedicarien a treure la garriga per disposar de llenya per a la llar i dins l'escassa terra verge que recuperaven hi plantaren sarments. En el moment de trepitjar el raïm la propietat entregaria als pescadors la part corresponent de vi a la qual tenien dret. Fotografies panoràmiques de Cala Rajada dels anys trenta del segle passat encara permeten distingir la clapa terrosa de Cala Gat on hi havia la vinya.

Als anys vint ja fou possible comercialitzar el peix que, mitjançant un camió, es duia a vendre a la llotja de Palma. Gràcies a aquells recursos econòmics la vida dels pescadors s'alliberà d'alguns treballs destinats a ser autosuficients i els seus fills trobaren temps per al joc i per prendre els banys. El meu pare als nou anys ja anava embarcat en el llaüt del patró Pere Antoni Orpí Moliner però llavors ja sabia nedar; n'havia aprés a la platgeta, jugant amb els seus amics, els fills de Jaume Fuster Sancho Pereandreu, entre d'altres.

............................................................................

i ^{ALOMAR ESTEVA, Gabriel.} Pregó de les festes del Carme de 1989. Revista Cap Vermell núm. 103.

2 CAÑELLES SERRANO, Nicolau. El paisatge de l'Arxiduc. Institut d'Estudis Baleàrics, 1997. Pàg 143.

3 MASSANET AMENGUAL, Antoni. Vida i costums a Capdepera (1812-1936). Documenta Balear, 2009. Pàg 120. El pare Antoni Vidal Ródenas, que era qui els acompanyava va residir al convent de Capdepera entre els anys 1893 i 1906.

4 MASSANET. Ibid. Pà.g 29.

5 DURAN JAUME, Damià. El mode de viure del pescador de Cala Manacor. El Gall Editor. Pollença, 2004. Pà.g 135.