Mirant vers el futur
“Jo faré que resti dins tu una gent humil i pobra que cercarà refugi en el meu nom”. Sof 3,12.
El profeta Sofonies continuà, vers l’any 630 a. C., la reforma religiosa que un segle abans havia iniciat el Rei Ezequies. Les seves paraules em semblen un anunci de per on aniran els camins de l’Església en pocs anys.
Seguint la sensació de que el que està passant entre nosaltres és una purificació que la història, sempre en mans de Déu ( ¿amb quin tant per cent, també de la llibertat dels homes?), me pareix que la il·lustració ha tirat per terra el que quedava del cristianisme sociològic. No li vull llevà mèrit, perquè nostres pares en la fe, la presentaren a un poble de majoria analfabet, explicant-li imatges i fent-li memoritzar doctrina; entre aquells venerables testimonis queda una llarga llista de teòlegs, de místics, de missioners, de fundadors, de sants i de exemplars servidors del poble de Déu.
La il·lustració i el progrés cultural ha plantejat un nou paradigma de vida del que aquella bona fe no està a l’alçada corresponent. El fet és que la convocatòria de l’Església Catòlica, actualment ferida greument en la seva credibilitat, no arriba com abans a la gent de avui. Sorgeixen iniciatives i testimonis molt respectables que renoven la teologia i la pastoral, però no arriben a la societat accidental com desitjaríem.
La família sofreix un canvi molt profund; els pares cristians experimenten una greu dificultat per aconseguir que els seus fills seguesquin el mateix camí. La fe cristiana, si ha de arribar al cor de la nova mentalitat de nostre món, necessita noves eines que transmetin a la gent de avui, el mateix missatge de Jesús.
Més que mai fa falta que els seus testimonis estiguin posseïts personalment de nostre Senyor Jesús, mort i ressuscitat. Més que mai fan falta missioners que hagin “vist el Senyor”, com Maria Magdalena i en parlin com ella amb el mateix encàrrec: “me ha dit això i això”. Jn 20,18.
Més que mai seran molt importants els místics que ens parlin de la seva trobada personal amb Déu darrera les passes i la persona de Jesús ressuscitat. El proselitisme ja no serveix a l’hora de proclamar la fe, aquesta se transmet pel testimoni del qui parla de Déu amb l’alegria i la coherència del qui l’ha trobat. Afortunadament se acabaren les Creuades.
Nostra mare Església avança vers la humilitat i la coherència. Despullada de vestidures no evangèliques, avança amb llibertat vers el model del seu Senyor, que no tenia on reclinar el cap. Serà més pobre per dos motius, obligada per la societat moderna governada des de constitucions laiques; un altre motiu encara més important: finalment la justícia, fins fa poc quasi gens incorporada a la vida de fe, avui ja és indispensable a qui vulgui viure en cristià. El Papa Francesc està construint una Església pobre i per als pobres, a pesar de les dificultats i de la inèrcia del passat.
Les fortes exigències de la justícia obligaran a fer una pinya amb tots els homes de bona voluntat, siguin de la religió que siguin. La invasió de l’Islam a Europa i la resta del món, les creences religioses de l’Orient, obligaran al cristianisme a afinar la seva identitat i el seu compromís amb l’home. Nosaltres som més que una excel·lent ONG presidida per Càritas. Sobre tot som fills de Déu Pare que en Jesús mort i ressuscitat ens ha mostrat el sentit de la vida, de la mort i de la nostra eternitat amb ells.
Seria una pena si els cristians no passassin més endavant de practicar la justícia i la misericòrdia. Això ja seria molt però no encara la meta de sentit i felicitat ja en aquest món que la fe en Jesús fa possible.
A posta consider que l’Església del futur serà més semblant a Jesús, l’Esperit tendrà més facilitat per mostrar-hi tota la veritat de Jesús i els cristians que quedin seran més alegres i més lliures.
No vull seguir per avui amb les meves reflexions. Consider elemental la reforma del camí vers el baptisme i la celebració de l’Eucaristía. De com heuran de ser els capellans i com se han de preparar per aquest servei, no ho tenc gens clar; sé que el celibat generalment és contra natura i que Jesús no el necessità pels seus seguidors, però tampoc tenc clar com es poden conjuntar una família i un prevere cèlibe sense que una de les dues vocacions no patesqui; tal volta ajuntant preveres de les dues opcions, no ho sé. Jesús també digué que “n'hi ha que renuncien a casar-se per causa del Regne del cel”. Mt 19, 12
Llorenç Tous
Ceinos de Campos, 8 de febrer 2020
P.D. Queda un tema tan important com tot lo anterior i és “La dona i l’Església del futur”. Interessa moltíssim i jo tenc les meves idees, però crec que són elles, les que han de dir-hi la seva amb veu pròpia, no adossades al clericalisme.
