"En llegir Celistre potser sentireu un vent que us recorre l’espinada, però no crec que sigui ni fred ni penetrant, sinó més tost càlid i acaronador. Perquè viureu –o reviureu- un temps i un lloc, una gent i una època, coneixereu millor en Jaume, però també Cala Rajada i el seu entorn, la mar i la salabror, fets i figures de la petita història, la que no surt als llibres erudits, la veu dels qui mai no tenen veu, el pols i el batec de la vida de cada dia".

El diccionari Alcover-Moll ens diu que celistre és una paraula d’etimologia incerta, potser relacionada amb la que designa la claror dels estels, celístia. Sembla ser paraula únicament documentada a Mallorca i significa “vent molt fred i penetrant”. D’entre els milions de paraules que conformen la nostra llengua, Jaume Fuster l’ha elegida com a títol per al seu últim llibre, acompanyada, això sí, d’un subtítol que la complementa: Cala Rajada en blanc i negre, un topònim que ens porta de seguida arran de mar i el nom de dos color que –en anar junts- ens evoquen sempre un temps passat, quan els nostres record es plasmaven en blanc i negre perquè encara no existien les fotografies o les filmacions en color. La il·lustració de la coberta és del mateix autor, feta –segons diuen els crèdits- a partir d’una postal i representa una senzilla barca verda sobre les ones, amb set joves en actitud de conversa. El volum, acurat, convida el lector a endinsar-se en les seves pàgines amb tranquil·litat, sense presses, assaborint pàgines i records. I això és el que fet, aquest dies d’estiu i calma, ran de mar, no gaire lluny de Cala Rajada, prop del recer de la Serra de Llevant.

Vaig conèixer en Jaume Fuster fa molts d’anys, potser més de vint-i-cinc, no ho sabria dir amb exactitud. Aleshores jo era una jove professora de la UIB que impartia l’assignatura de Literatura Catalana del s. XX a un bon estol d’alumnes, la majoria joves que just estrenaven la vintena. Si ara hagués de descriure en dues paraules com era jo aleshores potser escriuria inexperiència i entusiasme. En Jaume era un alumne atípic, totalment atípic entre aquell jovent. Un home ja fet, de bona presència i tracte exquisit, discret i atent. D’ell record l’atenció a l’hora de les classes, el respecte quan es dirigia a mi o a qualsevol company i sobretot la pulcritud en tot allò que feia. Es veia que estudiava per plaer, per curiositat, per delit de saber, de créixer, de formar-se i això es traslluïa en la seva actitud. D’aleshores ençà sempre hi ha hagut un corrent de simpatia entre ell i jo, una mena de complicitat mai no expressada en paraules però sempre present. Ara, amb les xarxes socials, sabem un de l’altre. Jo sé que ell pinta –sobretot aquarel·les-, escriu i és molt actiu culturalment. Per això, quan vaig veure que havia publicat Celistre tot d’una vaig saber que el volia llegir, estava segura que m’interessaria i m’agradaria. I així ha estat. He de confessar que m’agraden especialment els llibres de memòries, i encara més si són memòries d’infantesa. Quan, a més, són d’algú conegut que sents proper i que escriu bé, ja és una llepolia que em delesc per assaborir.

Cala Rajada en blanc i negre és un fris, unes belles pàgines que podríem enganxar una rere l’altra en una paret llarga i blanca i n’obtindríem un fris que dibuixa un lloc i un temps, unes dècades del s. XX, unides per un fil conductor que és la vivència i la mirada d’en Jaume, un protagonista que s’endevina a cada pàgina però que no en vol ser protagonista. Els protagonistes són tots, els homes i les dones que constituïen aquell petit poble de pescadors de Cala Rajada que els turisme capgirà com un calcetí. Els treballs i els dies, les ones i la saladina, el peix i les barques, l’escola i el mestre, els pares i els padrins, els primers amors, la descoberta de la realitat política... la lluita per la vida de cada dia, sense grans gestes, amb la tasca quotidiana, alhora esquerpa i plàcida, de la supervivència. Jaume Fuster ha escrit aquest llibre tal com pinta els seus quadres, amb pinzellades petites i amorosides que vistes de prop semblen sense importància, però que en mirar-les en el seu context formen un tot que ens emociona i ens desvetlla sabors, olors, llums i mirades. L’autor ens diu “He transitat, amb cor de caminant, de qui no arriba mai”, i jo crec que ha fet més que això: ha transitat per uns espais, ha nedat entre unes ones, ha esguardat amb ulls d’innocència primer i d’evocació després... i de tot això –de passes, braçades i ullades- i amb tot això ha confegit un llibre que convida el lector a transitar cap a un temps passat però que podem conèixer i compartir amb les seves paraules. El llegir Celistre potser sentireu un vent que us recorre l’espinada, però no crec que sigui ni fred ni penetrant, sinó més tost càlid i acaronador. Perquè viureu –o reviureu- un temps i un lloc, una gent i una època, coneixereu millor en Jaume, però també Cala Rajada i el seu entorn, la mar i la salabror, fets i figures de la petita història, la que no surt als llibres erudits, la veu dels qui mai no tenen veu, el pols i el batec de la vida de cada dia.

Gràcies, Jaume, perquè en escriure aquest llibre has salvat de l’oblit un petit món que ara gairebé ja és just record però que és també fonament. Perquè avui som la suma dels qui ens han precedit, i som hereus de la seva saviesa i el seu coratge. Les teves pàgines ens recorden que no hem de malbaratar aquesta deixa, de valor incomptable i –tanmateix- essencial.

Caterina Valriu

Professora de la UIB