...a “Celistre”, on trobareu més sentiments i anècdotes que rigor documental, moltes persones que segurament no coneixeu, noms que possiblement no us diran res, gent que en aquella Cala Rajada en blanc i negre conformà un retaule humà en el qual jo, cadell magre i esquifit, vaig ser agombolat i lliurat al món. 


.....Gràcies a tots des del desig que, si us preniu la molèstia de llegir “Celistre”, hi trobeu, si més no, algunes engrunes de la il·lusió amb què jo he enllestit aquestes pàgines.

Per ventura, alguns recordau que, fa uns anys, en aquest mateix indret vaig presentar un recull de poesia, “El vent de les paraules”. D'aleshores ençà he vist publicades algunes altres coses – teatre, glosa... - i ara arrib amb aquest altre recull, no de poemes, sinó de records que durant anys empengueren per sortir, com si alguna veu en el meu interior es rebel·làs a morir amb mi. Un dia aquella veu va començar a degotar en forma de paraules, sense un ordre ni una estructura previs, i com el propòsit mateix que tant de temps s'havia passejat per dins meu, la veu que ressonava en algun punt del meu cervell va anar prenent forma de text, aquí caig aquí m'aixec, deambulant pel meu ordinador, durant anys, també. Sovint, les pauses entre la redacció d'una part i una altra d'aquestes pàgines eren tan llargues que havia de llegir tot el que havia escrit prèviament perquè ja no me'n recordava. Tota una paradoxa, quan precisament el que jo intentava era rescatar alguns punts de llum de la meva memòria.

 Cap a finals de l'any passat vaig decidir que o bé em desfeia de tot allò que ja havia escrit o hi posava punt i final d'una manera més o manco decorosa. I com veis, vaig optar per la segona possibilitat, no tant perquè cregués que es tractava d'un text especialment rellevant que calia salvar, sinó perquè en tots aquests anys que ha durat l'aventura de la seva construcció he refermat l'estimació que sentia pels personatges que en són protagonistes i em dolia la idea que morissin definitivament davall la pols de l'oblit. Aquells personatges eren la gent de quan Cala Rajada era un poble, d'abans que aquesta força segurament incontrolable que és el turisme se la fes seva, personatges que devien merèixer unes paraules més nobles que les meves. En tot cas, la manca d'una major capacitat expressiva haurà estat temperada per aquell afecte que he dit. Aquest text, no en tengueu cap dubte, ha estat bastit des de l'estima i la sinceritat. I encara hi ha una altra raó que consider molt poderosa a l'hora de confegir paraules i oferir-les als lectors, i és que si bé el silenci a vegades pot ser més eloqüent que cap discurs, al final allò que ens fa pròpiament humans és precisament la paraula.

Al llarg de les pàgines de la narració vaig recordant, adesiara, que aquesta no és la història d'un període concret de Cala Rajada, en el sentit que els especialistes deuen donar al terme. No hi trobareu uns fets perfectament ordenats cronològicament, ni la successió dels esdeveniments més importants que varen tenir lloc en els anys 50 i 60 del segle passat. I encara estic segur que els qui vos prengueu la molèstia de llegir el llibre posareu en entredit moltes de les coses que s'hi recullen. No és la història real d'aquella Cala Rajada, sinó la història que una memòria capritxosa, la meva, n'ha estotjat sense ordre ni concert, molt lluny de fons documentals fiables. I és que com diu la periodista i fotògrafa Helena Roura en el bell article “El record com a lloc on retornar”, “la memòria és selectiva, i deu ser per alguna cosa. Una memòria no selectiva, forçada per la memòria de les xarxes socials, per exemple, potser ens deixa poc lloc per recordar aquells moments o imatges vertaderament necessaris. Perquè no podem —ni ens cal— recordar-ho tot.” “Som el que recordam però potser també el que no recordam”, acaba dient la periodista. Aquí, segurament, també hi són molt pertinents les paraules del filòsof Xavier Antich, quan diu que “entre la realitat i l'escriptura se'ns escapen moltes coses, com quan provam de retenir una grapada d'arena entre les mans i, tot i així, se'ns escola. L'escriptura és com un rastre testimonial i esmicolat de la vida, un residu fragmentari i escapçat, un vestigi dèbil”. I encara hi podria afegir la cita d'un escriptor que tant m'agrada, com és Ryszard Kapuscinski, que trobareu a l'encapçalament de “Celistre” i que jo recull dels seus fantàstcis “Viatges amb Heròdot”; diu: “Cadascú pinta els records d’un color diferent i, dins del seu propi gresol, en fa la seva pròpia mixtura. O sigui que és impossible remuntar-nos al passat tal com era de debò i només ens en són accessibles múltiples variants, més o menys creïbles i més o meny agradoses al nostre paladar. El passat no existeix. Només n ’hi ha una infinitat de versions.”

Però, per si a l'hora de traslladar un moment del passat a uns lectors d'avui no bastàs aquesta arbitrarietat, aquesta discrecionalitat que suposa fiar-se de la pròpia memòria, una facultat humana tan esquiva, encara hi ha un altre entrebanc per al lector que s'acosti a textos d'aquesta naturalesa, entrebanc en tot cas aplicable a qualsevol acte comunicatiu. Diu Von Humbolt que “en escoltar una paraula (o en llegir-la, afegiria jo) no hi ha dues persones que pensin exactament el mateix i aquesta diferència, per petita que sigui, s'estén, com les ones dins l'aigua, per tot el conjunt de la llengua. Per això, tota comprensió és al mateix temps una incomprensió; tota coincidència en idees o sentiments una simultània divergència”. És a dir que, entre el que jo pugui haver escrit i el que cadascun dels que ho llegesquin n'entengui, pot produir-se un biaix interpretatiu, o fins i tot una discrepància a vegades insalvable. I és que la comunicació humana és així, afortunadament mai tan transparent com alguns pretendrien.





A tot això, com no?, a “Celistre”, on trobareu més sentiments i anècdotes que rigor documental, moltes persones que segurament no coneixeu, noms que possiblement no us diran res, gent que en aquella Cala Rajada en blanc i negre conformà un retaule humà en el qual jo, cadell magre i esquifit, vaig ser agombolat i lliurat al món. Persones que jo sí que vaig conèixer, i moltes més que, per mor d'aquella selectivitat que he dit, i per mor d'aquella arena dels records que se'ns escola entre els dits de la memòria, no varen comparèixer en aquest relat mentre n'anava teclejant les paraules; persones absents d'aquestes pàgines però que, amb tota seguretat, mereixerien la mateixa atenció que les que hi són presents. En aquest sentit, permeteu-me un aclariment. Hi ha un personatge, en Vicenç “s'Ullastre”, que apareix a les pàgines de “Celistre” des de la primera línia del primer capítol, i que després va i ve, aquí i allà, fins que en el darrer capítol dic que era “una criatura inefable que, d’alguna manera, sense ell saber-ho, em va impulsar a començar a escriure el relat que teniu a les mans.” Efectivament, aquest Vicenç, un nom figurat per a una persona real, va ser qui em va moure a escriure “Celistre”, però he de confessar que, una vegada pres el vol, des de la primera línia que he dit, em va fugir de les mans i va fer vida pròpia; va anar allunyant les seves passes literàries de la biografia que jo en coneixia, encara que no -o almanco així ho crec- del seu perfil humà, que al capdavall era el que més m'interessava d'ell. Diria, per tant, que en Vicenç “s'Ullastre” és el leitmotiv de l'obra, per bé que el seu protagonisme finalment acabi sent molt secundari, dissolt en la barreja d'elements no sempre coherents de la narració.

Arribats a aquest punt, em sembla pertinent aclarir la meva filiació lingüística catalana. No sóc un escriptor professional, de manera que, atenent que del que escric no n'esper cap guany material, em puc permetre el luxe d'escriure en la llengua que vulgui, si fos que tenc un domini mínimament presentable de la llengua amb què vull escriure. Però, tot i ser com sóc un diletant, també a mi se m'ha fet alguna vegada la pregunta de per què escric en català, podent-ho fer en castellà, com una manera d'ampliar el ventall de lectors. Unes paraules de l'admirat Jaume Cabré segurament poden il·luminar aquest dubte, si hi fos, molt millor que jo no seria capaç de fer-ho. Diu en Cabré: Escrius en la teva llengua. Escrius en la llengua amb la qual pots rosegar els ossos de l'ànima. Escrius en la llengua del teu paradís perdut. I en el fons saps que no has fet tu una tria de la llengua sinó que la llengua t'ha triat a tu perquè és l'única amb la qual pots expressar la palpitació de les coses que no es veuen. D'altra banda, des de la fidelitat a les expressions i formes genuïnes pròpies de Mallorca i a la prosòdia que vaig mamar dels padrins, dels pares i de tot un poble que no tenia altra llengua, la meva adscripció al català aspira a ser un posicionament, tan modest com vulgueu, davant una globalització que està destruint cultures i llengües en nom d'un model que pretén anivellar-nos com a simples consumidors i, al capdavall, fer-nos apàtrides culturals i lingüístics, simples consumidors de mercancies. I vol ser també un posicionament contra la degradació de la nostra llengua, que, com diu el poeta Narcís Comadira, edevé cada dia més embastardida, més bruta, més contaminada. Sí, amics, es per això, per tot això que escric en català, i perquè les limitacions que la llengua que vaig mamar m'imposen a l'hora d'anar confegint paraules esdevindrien una barrera gairebé infranquejable si intentàs traslladar els meus pensaments a una llengua aliena. Al capdavall, és una qüestió de respecte als lectors i a mi mateix.

 Bé, hem d'anar acabant i, naturalment, ho he de fer amb el capítol d'agraïments, que haurà de ser generós, com generosa ha estat l'ajuda i la comprensió amb què he comptat.

 Per començar, l'Ajuntament, que dona suport a aquest projecte, com fa habitualment amb la tasca editorial de “Cap Vermell”. Moltes gràcies.

 Agraïment molt sincer per a Edicions Documenta Balear, per haver cregut en “Celistre”, agraïment que vull concretar en la persona d'en Toni Guiscafrè, qui s'ha pres moltes molèsties i ha treballat fins aconseguir, entre altres aspectes, la reproducció d'unes il·lustracions que crec que superen els meus originals, i una coberta amb la qual ens sentíssim còmodes i identificats.

I parlant de la coberta i de les il·lustracions que acompanyen el relat, les vaig anar realitzant a partir de fotografies que em va proporcionar l'amic Toni Flaquer “Coix”, un autèntic espigolador de la cultura, molt especialment en el camp de la imatge. D'altra banda, en Toni es va prendre la molèstia de llegir “Celistre” i em va fer algunes observacions que vaig incorporar-hi i que, ben segur, hauran contribuït a fer que les passes d'aquesta narració no semblin tan vacil·lants. Igualment important va ser l'aportació d'en Biel Mir, especialment en allò referent a la puntuació. Aquest és un aspecte en el qual jo acostum a ser excessivament prolífic, cosa que no sempre resulta saludable per a la correcta fluïdesa del text.

 Moltes gràcies a la Comissió de Festes del Carme, un manyoc de gent extraordinària que un dia va agafar la torxa d'aquesta celebració i que no tan sols n'ha mantingut l'esperit irreductible de festa vertaderament popular, sinó que n'ha fet un esdeveniment esperat i estimat per tota la gent del poble, sense excepció. Gràcies de tot cor a la Comissió per fer-me un lloc en el seu programa per a aquesta presentació i disposar-ne la infraestructura. I també gràcies, a més, per fer possible la presència d'aquesta parella meravellosa que són na Maribel i n'Andreu, és a dir, “Amb cor de cordes”, un duet que amb la seva música haurà contribuït a fer que aquesta vetllada no ens quedàs entravessada en algun punt del cervell, a força de xerrameca. Amb tota seguretat, el simple fet de gaudir de la música de “Amb cor de cordes”, farà que “Celistre” avui pugui emprendre un vol més plaent, bressolat per les notes que na Maribel i n'Andreu són capaços d'arrabassar de les seves guiterres amb tanta delicadesa.






Moltes gràcies, com no, a tot l'equip de “Cap Vermell”, el grup que manté en peu un projecte que va néixer del no res ja fa gairebé 40 anys, i que des de la modèstia, la feina ben feta i la devoció per la cultura ha impulsat, a més de la tasca informativa inicial, belles idees com els Premis Cap Vermell, o projectes editorials que han possibilitat l'edició de devers 30 llibres. Ara que ja no en sóc membre actiu de “Cap Vermell”, sinó un devot seguidor, em sent molt orgullós d'haver-ne format part fins fa ben poc. Evidentment, en aquesta petita aventura que és “Celistre”, he comptat amb el suport incondicional de tot l'equip, que n'ha fet una tasca de promoció impagable: en Pere, en Paco (dos treballadors incansables, a qui mai agrairem prou la feinada que fan), i amb ells na Pilar, en Biel, en Joan, en Xisco, en Llucià, en Suso, na Marta, na Maria... Gràcies, amics!

Dins l'equip de “Cap Vermell”, tot ell important, he d'esmentar especialment dues persones que han estat decisives per fer que el projecte arribàs a port sense sotsobrar en alta mar. En primer lloc, l'amic Pep Terrassa, de qui no cal que en destaqui la contribució absolutament decisiva a la historiografia de Capdepera. En Pep, com molt bé ha dit en Pere, és una autoritat en aquest camp, especialment pel que fa al segle XIX, i com a autor de textos que han encès redols de claror on fins ara no hi havia més que fosca. D'en Pep han estat algunes recomanacions fonamentals per tal de polir el meu text, per a esmenar dades i dates i per a intentar afinar el to tant com he sabut. En Pep, a més, m'ha fet el favor impagable d'escriure el pròleg, un text magnífic que segurament mereix una lectura més atenta que la de les pàgines que precedeix. Gràcies, Pep. I amb en Pep, en Miquel Llull, un intel·lectual que també ha posat bona part de les seves capacitats, que són moltes, al servei de l'exhumació del nostre passat, amb aportacions que, sens dubte, quedaran com a material de consulta per a moltes generacions. En Miquel ha estat al meu costat en tot el tram final de “Celistre”, en aquests moments decisius de concloure l'aventura, i seva ha estat la feina de maquetació del llibre, seves les recomanacions imprescindibles sobre el format, seva la intermediació amb l'editorial i seus alguns consells que m'han ajudat a transitar aquest tram amb més serenitat. I si en Pep Terrassa hi ha posat el pròleg, en Miquel, a més de tota aquesta feina que he dit, n'ha escrit l'epíleg, un text com no n'hauria pogut trobar cap de millor per posar el tancador a l'obra i que, amb la seva presència a les pàgines finals del llibre, contribuirà sens dubte a deixar bon gust de boca al lector, pal·liant les mancances de les pàgines que el precedeixen. Gràcies, Miquel. I a tots dos, en Pep i en Miquel, la meva gratitud per la seva intervenció en aquest acte, amb paraules referides a “Celistre”, quasi totes elles excessives i immerescudes.

Com no pot ser d'altra manera, en el capítol d'agraïments, la família: germans, cunyats, nebots, un gendre meravellós, sense els quals la meva vida perdria tot el sentit. I molt especialment els meus fills i la meva dona, tres persones que sempre tenc devora i que sempre m'han estimulat en les meves curolles, des de mirar si amb la guiterra seria capaç de caçar el vol invisible d'alguna cançó que passàs prop de mi, fins a les moltes hores d'agafar els pinzells i, amb més il·lusió que traça, embrutar paper, passant per moltes més hores encara de seure davant l'ordinador amb l'intent gairebé sempre inútil d'agombolar algun poema prescindible o algun text com “Celistre”, que no se sap bén bé què és. Tots tres van llegir aquestes pàgines abans que ningú i tots tres hi donaren el vistiplau, no sense que en Pere, el meu fill, em fes algunes correccions lingüístiques a altres tantes errades que jo havia estat incapaç de detectar tot i haver-hi passat la vista per damunt un bon grapat de vegades. Na Maria Antònia, en Pere i na Toti, sempre condescendentens amb tot el que faig, no s'estan tampoc de deixar anar una crítica oportuna, si s'escau, però és que jo seria incapaç de donar res a conèixer si no comptàs amb la seva anuència i el seu consentiment. Gràcies, família.

Finalment, gràcies a tots vosaltres, gràcies per ser aquí, perquè la vostra presència és la que, finalment, dona sentit a aquest acte. I gràcies també als molts amics que no han pogut venir per més que, des de la distància, m'han expressat el seu suport. Gràcies a tots des del desig que, si us preniu la molèstia de llegir “Celistre”, hi trobeu, si més no, algunes engrunes de la il·lusió amb què jo he enllestit aquestes pàgines. Moltes gràcies.

 Jaume Fuster i Alzina