Antonio Machado

Intervenció de Miquel Llull a la presentació del llibre Celistre a ses Àncores del passeig de Cala Gat

La poesia sempre m’ha agradat. Record que mumare me donava doblers per a comprar roba i jo m’ho gastava tot en discos i llibres de poesia. Des d’aquell temps en què jo era un jovenet que feia com si estudiava, m’ha perseguit un vers —un poema d’un sol vers, en realitat—, que segurament llavors no acabava d’entendre del tot.

Ara pensant en el llibre de Jaume Fuster, i també per altres coses meves, m’ha tornat a comparèixer aquell petit poema i, de qualque manera, és, entre altres coses, el que m’ha inspirat el que avui volia dir-vos.

El petit poema diu senzillament: «Aquests dies blaus i aquest sol de la infantesa».

Es tracta del darrer poema escrit per un poeta que se n’anava a l’exili o, potser, ja hi havia arribat i que molt poc després hi moriria. Un poeta expulsat de la seva terra per la intransigència, un poeta que es deia, i encara es diu, Antonio Machado i, per tant, en realitat va escriure: «Estos días azules y este sol de la infancia»,.

I ho va fer per a acomiadar-se d’aquest món a vegades tan cruel, però que ens permet refugiar-nos en allò que per noltrus ha estat i continua essent important, com ho són els dies blaus i aquest sol de la infantesa.

En aquest temps de tribulacions republicanes, és bo que recordem l’exiliat Antonio Machado, és bo que recordem l’assassinat impune de García Lorca, és bo que recordem la presó i la mort cruel de Miguel Hernández.

És bo que recordem aquesta Espanya d’ara que, per poc que li lleves el maquillatge que li han pintat, s’assembla perillosament a aquella Espanya que va perseguir i assassinar els seus poetes i encara ara no ha aconseguit, segurament perquè no ha trobat el moment, ni d’enterrar-los amb dignitat.

Es fa necessari, per tant, que recordem que en aquesta Espanya sense maquillatge hi torna a haver presus polítics republicans i també exiliats.

No cal dir que jo som el primer sorprès de trobar-me avui vespre aquí presentant un altre llibre de Jaume Fuster, perquè moltes vegades he dit que m’acomiadava, que em retirava de tot, i, sembla, ja ho veis!, que no ho acab de fer. També crec recordar que havia dit que el meu personatge havia mort, és a dir, aquest «filòsof» de jugueta que diu en Pere ja no hi és.

I, en realitat, era a ell a qui li agradaven tots aquests trulls i per això avui me trob tot sol i sense xarxa de protecció, ah, i amb una gran sensació d’acomiadament!, perquè, com em deia na Maria Rigus, a vegades, tenc mal pes cap i no són crosteres.

I per això, com ho fa en Jaume tant en aquest llibre com també ho fa en tot, procur destriar el gra de la palla, per a saber el que hi he de posar dins el meu equipatge, dins el meu sarró. I a la fi arrib a la conclusió que les úniques coses importants que me’n vull dur amb mi per anar a trescar per aquests mons, tant els reals com els irreals, són les persones que he estimat i m’han ensenyat i, potser amb elles, les paraules d’amor que sempre m’han acompanyat.

Aquests darrers anys és molt probable que en Jaume i jo estem lliurant el nostru penúltim combat, però puc dir, amb orgull, que ho faig al seu costat i també estic content perquè sé que ho feim per una causa noble, que no és altra que la causa de la humanitat.

Partint de llocs i paisatges potser diferents, hem acabat en una fase de gairebé total sintonia, basada, entre moltes altres coses, en una moderació republicana radicalment democràtica que ha esdevengut revolucionària i perillosa pel sistema, tal com s’ha pogut veure des de l’Octubre republicà.

Aquesta sintonia segurament, ens portarà a trescar plegats pels carrers, carrerons, places i platges de la ciutat de Paradella, on és bastant més que probable que l’amu Antoni Coix dirigirà l’arxiu suprasensorial que tot ho resguarda de l’oblit, la derrota i la desaparició.

Per tant, com ja vaig dir el dia de la meva estrena de xerrador en públic referint-me a Joan Rai, parlaré del «meu» Jaume Fuster i de les coses que envolten aquest llibre, amb el benentès que no arribaré a copsar-ho tot, perquè, com se sol dir, tot és massa.

Sens dubte, el llibre, ja ho diu el títol, ens parla de Cala Rajada, de la Cala Rajada que ell ha viscut i que ha vist com transmutava. Si Joan Alzina i Melis a començaments del segle XX podia dir que quan la veia des del Carregador li semblava gairebé un poble, ara podem referir-nos a Cala Rajada fent la distinció de quan encara era un poble i de quan deixà de ser-ho.

Aquesta època precisament és la que retrata en Jaumet Pereandreu en aquest llibre. Quan Cala Rajada era un poble que va anar teixint una personalitat que tots els que l’hem coneguda hem admirat i ens hi hem sentit com a casa. Perquè jo, i no és la primera vegada que ho dic, també som cala-rajader, també he ensumat aquest vent salat, aquest celistre, també he vist la lluna brillant sobre la mar, també he plorat cada vegada que l’han ferida i l’han humiliada.

Ara bé, jo no sé del cert si aquesta Cala Rajada que ens vol transmetre en Jaume existeix ara i aquí, si la podem veure encara amb aquests ulls tan cansats, però sí sé del cert que jo, i tots voltrus si voleu, hi tornarem un altre cop.

Perquè potser no és aquí, al lloc on tots pensam que ha de ser, sinó que es troba més cap aquest altre costat, més cap on ens assenyala aquest horitzó, aquesta mar, perquè al cap a la fi, potser Cala Rajada és la nostra Ítaca o, encara més senzill, Cala Rajada és la nostra, la ben nostra ciutat de Paradella.

Al llibre, com podreu comprovar ben aviat, es parla molt de Cala Rajada, però especialment es parla de les persones de Cala Rajada. Per Jaume Fuster Cala Rajada no és una cosa abstracta, Cala Rajada són les persones, i tot això és també una de les coses que compartesc amb en Jaume: aquest intent de retornar a la vida a les persones que hem estimat, de retornar-les a aquí i ara, a fer que retornin tots aquells que ens han importat i ens han fet ser el que som.

Jo voldria fer-ho com ho feien les meravelloses dones feministes i espiritistes que habitaren aquestes contrades en el passat, però encara som un estudiant que mai sap si arribarà a aprovar l’examen, ni tan sols si s’hi podrà presentar.

Tot això, segur que alguns diran que és una ximpleria com qualsevol altra, potser fins i tot pot semblar un intent inútil, però és un intent que feim amb tot el convenciment. I ho feim perquè sí, perquè ens ho demana el cos i, especialment, ens ho demanen els esperits.

I, a més, aquesta aposta d’en Jaume no és una aposta de passat, sinó que és, o pot ser, una aposta de futur. Pot ser vist com un inventari de coses que hem vist, que hem viscut i se n’han anat per ull, com un inventari de les persones que hem estimat, però també pot ser un inventari de les coses que farem, de les persones que estimarem una altra vegada quan ens retrobem a Paradella i, a més, aquesta vegada, allà, a Paradella, serà la primera cosa que farem: els direm que els hem estimat i, sobretot, que mai deixarem de fer-ho.

Perquè a vegades ens perdem per la timidesa que ens fa callar davant els nostrus sentiments despullats i aquestes persones que ens esperen allà, a Paradella, es mereixen el nostru entusiasme i la nostra alegria per retrobar-les.

Allà serem, efectivament, nins, però la saviesa, poca o molta, que hem acumulat, no desapareixerà.

Serem nins, però ho entendrem tot, i res de tot això important se’ns escaparà d’entre les mans, com potser ens ha passat aquesta vegada.

Aquestes persones i aquestes paraules d’amor són el nostru únic equipatge en aquest viatge final que ens porta de Cala Rajada a Paradella (en el meu cas, passant per Capdepera) i, per tant, no ens convé amagar-ho, ans al contrari, tenir-ho ben present perquè potser l’amor tots sabem que no existeix, però també tots sabem que l’amor és l’únic que tenim.

Evidentment, en el llibre trobareu que hi manquen «coses», perquè no és un llibre d’història ni de sociologia, com molt bé ens avisa el seu autor. Ans és, senzillament, literatura i, com molt bé també ens diu el seu autor, és una aproximació als seus mites domèstics, que sempre són els més universals.

En paraules de l’antropòleg francès Claude Lévi-Strauss: «L’art sobreviu dins la civilització moderna més aviat en forma de petites illes silvestres guardades per a ensenyar-nos d’on venim». Sens dubte, Jaume Fuster ajuda a preservar una d’aquestes illes salvatges i ens assenyala un camí d’anada i tornada a la nostra essència, a la nostra llar.

I ara en paraules de Gary Snyder: «Els poetes (és a dir, tots els artistes) ajuden a donar veu a les formes, estils i valors vernaculars pels quals una societat s’assenta en la seva pròpia naturalesa profunda» i, a més, hi afegiria jo, els poetes són els encarregats d’aturar aquesta guerra absurda de l’homu contra la naturalesa que, amb un combat a mort contra la diversitat biològica i cultural, ens pot deixar orfes de tot bri d’herba verda i de tot sentiment.

I ara faré una pregunta, la resposta de la qual no està explícita en el llibre, però que m’ha sobrevolat al llarg de la seva lectura. És la següent: Quin és el mecanisme mental que ha portat a la destrucció momentània de tot allò que tant hem estimat, no només a Cala Rajada, sinó al món sencer?

En Jaume no respòn explícitament, però jo ho faré. D’una manera clara i senzilla, diria que ha estat el virus del capitalisme, que ha penetrat tan profundament dins les persones que ha permès convertir-ho tot en una mercaderia i a donar-ho tot per bo si això, fos el que fos, donava beneficis a curt termini. Perquè el capitalisme ni respecte el passat ni té cap mena de preocupació pel que pugui passar demà i viu constantment en un avui en el qual no hi ha regles i, per tant, és com un simulacre de llibertat; no hi ha regles, però tampoc hi ha amor ni compromís social.

I una altra pregunta necessària, encara que sigui més que pertorbadora, és aquesta: però tot això, ha valgut la pena?

En un moment determinat del llibre, en Jaume ens diu que efectivament la situació econòmica i social d’aquell temps que ens narra, era precària, però que sens dubte sense el turisme ens n’hauríem sortit.

I jo hi afegiria que, potser, sense el capitalisme també ens n’hauríem sortit.

Però tots ho veim, a vegades les coses se’ns han anat de les mans, a vegades se’ns han aparegut uns déus que han resultat ser massa humans, massa materials, massa materialistes, diria jo, i ens han duit a un carreró sense sortida i, a més, paradoxalment, aquests déus massa humans han fet desaparèixer les persones. Aquesta transformació és, en part, la que ens conta en Jaume: tot allò que va de les persones a les multituds i aquesta mutació ens ha deixat tot sols davant l’inexorable pas del temps i ens allunya d’aquella serenor potser falsament dita mediterrània que hem cregut viure, que hem cregut que existeix dins els nostrus cors encara joves, malgrat tot.

Diuen que el capitalisme no té alternativa, però no és vera: en té dues, d’alternatives: la vida i la mort.

La coincidència en el temps del record del poema final de Machado, de la lectura del teu llibre, Jaume, de les reflexions valentes i senzilles del poeta i assagista Gary Snyder i de la cançó de Blaumut que hem escoltat, m’han provocat tots aquests sentiments, de record, de respecte, ans no de nostàlgia malaltissa, sinó d’unes ganes enormes de continuar la batalla per la dignitat de les persones, que no donarem per perduda mentre ens resti un bri d’alè que penetri dins els nostrus cossus.

Per això la poesia ha estat aquest altre mecanisme que ens ha permès el «miracle» de poder sentir-nos vius en aquest món tan corcat, i per aquest motiu és un gran plaer i és una obligació presentar la poesia com una vacuna contra la destrucció de la infància i els seus paisatges que ens imposa l’estat i el capital.

Lluita, resistència i, malgrat tot, comprensió i amor, és la revolta poètica permanent que pot arraconar el materialisme cap a un dels llocs més foscus de la història i instal·lar-lo definitivament en el museu dels horrors de la humanitat.

Dins el llibre d’en Jaume hi ha totes aquestes coses que he expressat avui i, segurament, n’hi ha moltes més que m’he deixat o que no he sabut copsar. Però jo hi veig aquest intent agosarat de permanència, però sense pretensions d’eternitat, perquè aquestes pretensions eternals potser són massa indefensables des d’una ment lúcida com la seva.

I també hi veig aquesta poètica de la resistència que ens mena cap a la victòria, és a dir, cap a l’amor, però sense banderes ni crits, i sí un pessic d’escepticisme que ens convida a aprendre dels errors.

Malgrat tot, tu ho saps, Jaume, ens queda la ciutat Paradella per a edificar aquest gran poema que representa tot allò que hem viscut, tot allò que hem estimat, tot allò que hem estat, i tot allò que «gairebé» és segur que serem si de veritat ho intentam.

Ah!, i no em desperteu fins que no haurem anat ben lluny. 

Miquel Llull
Bibliotecari del Golea,
juliol 2019