No sé si la dita és molt canònica o no. Crec que la vaig sentir a dir a ma mare. He fet un mínim rastreig per internet i no l’he trobada així, però sí amb alguna variació: «esser més xerec que carn de xinxa». La volatilitat social, aquest intens i continu canviar de parers, no fruit d’una reflexió assenyada, sinó més aviat de l’oportunisme en el pitjor sentit de la paraula fa que passin aquestes coses, el que despús ahir era bocatto di cardinale, ara és pesta cernuda.

Una mica li ha passat a Vox. Fins fa quatre dies era la vedette de la política espanyola pel flanc de l’extrema dreta. Marcava paquet. Com un defensa ho fa amb el fora de joc, marcava la línia on s’havien d’arrenglerar els que volien ser pulcres i perfectes. L’anticatalanisme havia agermanat Vox, C’s i PP. L’anticatalanisme i el tufet del franquisme més ranci representat per l’amor i la devoció a les despulles del dictador. Fins i tot, en coses aparentment innòcues i que mai no han preocupat la dreta – per exemple el feminisme- miraven d’agradar-se els uns amb els altres. I evidentment, qui marcava la línia era Vox. Era l’entremaliat que gosava dir allò que els altres no s’atrevien a piular.

Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona: