Mélanie Perpiñá del Campo
Psicòloga i terapeuta
Taquicàrdia, dificultat per respirar, disminució de la gana, obsessions, canvis sobtats de comportament, preocupacions persistents. De quin trastorn psicològic es tracta? O podria ser enamorament?
L’amor com a trastorn psicològic
Bioquímicament, l'amor romàntic i el trastorn obsessiu compulsiu greu no presenten cap diferència. Aquest va ser un descobriment de la professora de psiquiatria i directora del Laboratori de Psicofarmacologia de la Universitat de Pisa, Itàlia, Donatella Marazziti, qui va rebre un preu Nobel en Química al 2000.
|
En la realitat clínica, si consultem els manuals de referència de psiquiatria i psicologia, no trobarem l’enamorament com a trastorn en sí, però sí que els seus símptomes apareixen com a condicions clíniques. Un dels requisits claus per determinar si una afectació desemboca en un trastorn mental és la presència d’un malestar clínicament significatiu i una inadaptació en l’àmbit social, laboral, personal i/o familiar. Estar “colat” per algú pot gastar molta de la nostra energia fins al punt d’incapacitar-nos en determinades situacions. O expressar un amor no correspost por donar lloc a un patiment molt intens. Per tant, on està el límit del que es considera normal a lo que és significatiu? Indubtablement, estar enamorat comporta una sèrie de símptomes que, si es donessin en altres situacions, suggeririen un problema psicològic. |
Tothom s’enamora a un moment o l’altre de la seva vida. És més, es tracta d’una condició socialment acceptada a la qual les persones hi aspiren. Lo curiós és que és una situació psicològica que ens aporta un estat d’excitació i plenitud, tot i complir amb els símptomes mencionats més amunt que podrien ser propis d'un trastorn mental. Per això, no s'identifica amb cap condició mèdica.
Condicions psicològiques comparables a l’amor
La principal característica del trastorn obsessiu-compulsiu és la presència de pensaments i accions repetides i indesitjables, molt difícils de controlar. No ens passa el mateix quan estem enamorats? Doncs sí. De fet, els estudis han demostrat que una persona enamorada passa més del 85% de les seves hores totals pensant en l'ésser estimat.
|
“Si només un 3% de la població patís enamorament, |
La inestabilitat emocional és un altre tret distintiu de l'amor. Al estar enamorats, passem d’estar il·lusionats i plens d’energia a tenir ansietat i estar preocupats amb una facilitat excepcional. La por a perdre la persona estimada pot ser desencadenada per qualsevol disgust, per molt petit que sigui, però que en aquell moment ens sembla primordial. Veieu alguna similitud d’aquest comportament amb el d’un addicte? És així perquè a nivell fisiològic, s’ha observat que els processos de dopamina produeixen el mateix efecte que al consumir cocaïna. Si anem més enllà, aquesta desesperança que sentim quan, per exemple, passem per un atac de gelosia o una ruptura amorosa és totalment comparable al síndrome d’abstinència.
Finalment, la dependència emocional té també un paper clau dins el desenvolupament de l’amor. Des del punt de vista de la psicopatologia, els sentiments de possessió, la por al rebuig o aquesta necessitat de ser el centre d’atenció als ulls d’algú es considera un trastorn mental. Però amb l’enamorament es fa una excepció. Al terreny romàntic, aquestes característiques es consideren normals.
Què conclouen els científics?
Molts aposten per un trastorn necessari, ja que impulsa el mecanisme de perpetuació de l’espècie. L’enamorament es considera el primer pas pel contacte sexual i manté el cicle vital gràcies a la il·lusió i el benestar que ens genera. Per això, es tracta una condició acceptada en el nostre entorn i fins i tot desitjable.
El que no hi ha dubte és que l’amor romàntic mou el món i ens genera inevitablement una gran diversitat de canvis tant al nostre comportament com els nostres pensaments i emocions, amb la finalitat de recercar una faceta de la felicitat. Per tant, no tinguem dubtes... Siguem bojos i estimem-nos!
