"La Biblioteca del Golea" (30)

Per qüestions psicofòniques com a mínim, no he pogut presentar el llibre de Jack Bilbo; si ho hagués pogut fer més o manco hauria dit això:

Fa gairebé deu anys que em persegueix el fantasma de Jack Bilbo i això dit així pot semblar una cosa xereca, i no ho és gens, de xereca. Perquè si els fantasmes no ens fan por i, a més, ens acompanyen, llavors es converteixen en els nostrus amics. I els nostrus amics són sagrats per noltrus. Per tant, aplicant una sèrie de regles i normes que no sé molt bé com definir, puc dir que Jack Bilbo és un fantasma important per mi.

I ho va ser des del moment en què l’amu Antoni Coix es va presentar amb el llibrot en el qual Bilbo ens transmetia les seves vivències, les seves aventures i que, per fi, podem llegir en català, gràcies especialment al seu traductor, Biel Mir, i també, és clar, a l’Editor dels Bous i a Jordi Milà.

Després em vaig veure involucrat en la propagació del seu llegat i em vaig sentir «obligat» a participar en les IV Jornades d’Estudis Locals de Capdepera amb una comunicació centrada en el personatge Bilbo. Aquesta comunicació es pot llegir en format digital a Cap Vermell, però mai, encara, no s’ha imprès en paper. Ara, però, pens que potser ja no cal. Segurament ja està desfasada i potser s’hauria de refer, perquè ara coneixem molt més el personatge Bilbo, sabem les seves llums i les seves ombres, les seves grans virtuts i els seus defectes i, a més, hem pogut llegir totes les seves autobiografies.

Però també he de dir que tot això és el que menys em preocupa de Bilbo. Ja no cerc la seva «veritat» històrica, sinó que el que m’agrada de Bilbo i, per tant, el que vull penetrar i palpar és la seva «veritat» vital.

Perquè Bilbo és aquí, al meu costat, el seu fantasma m’acompanya en aquesta llarga travessa del desert en què s’han convertit les nostres vides, en un món que s’assembla massa a aquell món del qual Bilbo va haver d’escapar, d’aquell món que Bilbo va combatre amb el seu art i la seva escriptura, ah, i també amb el seu exemple i la seva acció.

Voldria, però, destacar alguns moments de la seva vida, si més no de la que conta en aquesta autobiografia i amb els quals m’hi he sentit, d’una manera o altra, identificat.

1. Hugo Baruch és un nin que viu a Berlin. Els seus pares se separen i ell i la seva mare se’n van a viure a Holanda. La mare descarrega la seva frustració sobre el nin, el tracta malament, li pega. Quan té dotze anys la seva mare està a punt de matar-lo i el futur Bilbo decideix escapar i tornar a Alemanya amb el seu pare.

Quan travessa la frontera s’adona que hi ha una revolució en marxa i que fa poc ha abdicat el kàiser Guillem II (9 de novembre de 1918). Uns soldats el recullen i, amb el tren, l’acompanyen fins a Berlin. Els soldats són espartaquistes i la revolució acabarà essent un pols entre els espartaquistes i els socialistes. Els espartaquistes funden el Partit Comunista; Rosa Luxemburg (1871-1919), revolucionària i feminista, redacta el programa del partit, en el qual diu explícitament que el partit no podia prendre el poder sense el recolzament de la majoria social. El govern socialista, en aliança amb el poder econòmic i els comandaments militars, inicia una fase de repressió massiva contra els espartaquistes i tot el que representen. El braç armat de la repressió són les Freikorps, és a dir, grups paramilitars els membres dels quals són de l’extrema dreta nacionalista. Rosa Luxemburg i altres dirigents revolucionaris són detinguts. Luxemburg és torturada i assassinada per Waldemar Pabst (1880-1970), que més tard serà condecorat pels nazis, però que ara actua en connivència amb els socialistes i a les ordres del «socialista i traïdor» Gustav Noske (1869-1946).

El nin Bilbo veu tot això i, per intuïció, es posa al costat dels espartaquistes, «els vaig dir que els apreciava molt i que estava impressionat que haguessin fet fora el kàiser».

2. I ja som al 1932. Els nazis estan a punt de conquerir el poder, però primer van conquerint algunes de les institucions públiques, la policia per exemple. Diu Bilbo: «Les esquerres teoritzaven, s’agitaven amb ideals. Els nazis actuaven. La seva propaganda era més efectiva perquè tenien més diners». Bilbo ho té clar: cal actuar, cal passar a l’acció, cal defensar-se, defensar els obrers, defensar la democràcia. Amb altres persones (demòcrates, socialdemòcrates, comunistes i anarquistes) funden la Kampfbund gegen den Faschimus (Organització combatent contra el Feixisme), perquè, a més, algunes persones estan fartes de les lluites intestines entre els esquerrans i els demòcrates en general, perquè, diu ell mateix, «aquella era la vertadera tragèdia. Socialistes lluitant contra comunistes, comunistes lluitant contra socialistes. I mentrestant els nazis recollien els beneficis d’aquestes lluites».

Arriba un moment que el clima alemany és irrespirable i Bilbo no pot dormir dues nits seguides a la mateixa casa. És llavors que decideix fugir per cames i és quan compareix per Cala Rajada. Per què, se demana l’amu en llucià rinyon: «Mallorca semblava ser el lloc de reunió de tots els llunàtics del món. I a Mallorca, Cala Rajada. I de Cala Rajada, el bar Wikiki», respon Bilbo al seu llibre. Aquí, és vera, també hi ha el pirata March i el batle Creu amb la seva cohort de contrabandistes, però a més es trobarà amb el també fugat Liesegang, que li salvarà la vida. En March i en Creu no dubtaran a sumar-se a una cosa semblant al que passa a Alemanya, però això ja és una altra història que ara no ens interessa destacar.

Ara l’important és que Bilbo és aquí i que la seva mescla explosiva de jazz i còctels crearà escola i que serà l’amor, no sé si escriure-ho en majúscules o no, el que el farà partir per anar a Sitges, un altre paradís on l’amor, amb majúscules o no, hi té estada permanent.

3. Ara ja som a Sitges el juliol de 1936. Ja fa uns anys que Bilbo hi és. També hi té un bar i hi fa còctels. Esclata la guerra i/o revolució. Passen moltes coses que podeu llegir al seu llibre. D’algunes d’elles en vérem una representació al castell l’estiu passat: Les cançons perdudes, amb Jaume Miró, Toti Fuster i Biel Bisquerra. «Investigaven» la vida de Margaret Zimbal Putz i de Bibbel, el seu al·lot, que va morir al front a Mallorca, com poc després també ho va fer Zimbal en un altre front. Bilbo els coneix del seu bar, on ell a vegades hi cantava amb la seva guitarra.

Bilbo pren partit per la revolució, per l’antifeixisme, s’identifica amb els anarquistes, se’n va a Montecarlo a jugar al Casino, perd, però torna amb un camió carregat de medecines i benes, i s’embarca cap a Porto Cristo amb el vaixell hospital, el qual, evidentment, és atacat per l’aviació italiana que ha contractat el contrabandista i pirata March.

Antoni Domínguez Moll també desembarca a sa Coma. Domínguez és un gabellí pescador que s’havia hagut d’«exiliar» a Menorca abans que esclatàs la guerra per qüestions massa llargues d’explicar ara. Coneixia Bilbo de Cala Rajada? El coneix ara en el front de guerra? No ho sé. Però moltes vegades m’he demanat quina relació hi pogué haver entre els antifeixistes alemanys refugiats a Cala Rajada i els esquerrans gabellins, especialment Domínguez que duia un tragí de peix i barques i sabia molt bé qui era en Verga i quin pa s’hi donava, per Cala Rajada.

Potser és una quimera, però costa de creure que Bilbo i Domínguez no intercanviassin mai unes paraules. El fet, però, és que no ho sembla i només coneixem una sola referència als estrangers feta per Domínguez, on diu que el poble era un «oasi espiritual de molts estrangers i turistes». Bé, així també ho entenia Bilbo, sembla. Perquè Cala Rajada, i Sitges també, fou això, entre moltes altres coses, un oasi on escapar i potser esperar temps millors. Però la «realitat» va desfer el miratge de l’oasi. I llavors Domínguez tenia el seu oasi a Ciutadella, i allà l’oasi es va convertir en ratera i fou atrapat i fou assassinat, quan Bilbo ja havia escapat a Londres.

4. Som a Londres, el maig de 1940. Fa vuit mesos que ha començat una altra guerra mundial. Allà hi ha Bilbo i els seus embulls de faldes. Ara no només escriu, també és artista. Pinta, fa escultures, i més tard també serà l’amo d’una sala d’exposicions i es convertirà en editor. Ara, però, és detingut per la policia britànica en plena exposició de les seves pintures. Què ha fet? Tothom li diu que no ha fet res i que estigui tranquil. Senzillament, ara resulta que és alemany. I els alemanys, com també ho seran els japonesos de Califòrnia, són tancats en uns camps de concentració i, moltes vegades, separats de les seves famílies. És el destí de Bilbo, i ell ho sap: sempre serà un estranger encara que quan va marxar cap a Londres pensava que allà «la gent és humana i civilitzada», i ara, en canvi, sent que ha esta traït i maltractat per aquells que considerava els seus amics.

Però no es deixa dur per la tristesa i la desolació i funda una universitat popular i encoratja als altres presos a participar-hi com a professors i com a alumnes.

Passarà uns mesos a l’illa de Man, entre Gran Bretanya i Irlanda, i es donarà la paradoxa que ell, un jueu alemany, és més antinazi que alguns dels soldats i policies que el tenen tancat en aquell camp de concentració. Tots ells molt britànics, és clar!

I aquí acaba el que volia dir de Bilbo després de tants anys. Són petits detalls, però que a mi em donen una visió més general del món i de la vida que vivim, ja que la història contada en primera persona per un tipus com Bilbo agafa una altra dimensió diferent de quan ho fan els «professionals» que ho veuen tot d’enfora i no tenen necessitat de prendre decisions personals davant el «bé» i el «mal».

Bilbo constantment va haver de decidir i gairebé sempre va triar el costat llibertari de la vida, llibertari en tots els sentits. Perquè Bilbo era, per mi, bàsicament això, un llibertari que va tractar d’escampar la bona nova pertot arreu on va haver de viure.

I jo, a vegades em sent com en Bilbo, i em trob com un estranger passejant per Capdepera i pressent que puc acabar en un camp de concentració, com ja ho va fer el meu padrí Miquel Llull, allà a Formentera.

Ara ja només resta per dir que quan jo pugui tornar a Paradella, segur que allà hi trobaré en Bilbo perquè ja m’han avisat que ell hi és i que hi té un bar amb música i còctels. Quan jo hi desembarqui me n’oferirà un, ho sé cert. I conversarem de moltes coses, mirarem la mar i somriurem com ho fan les seves ones i hi cercarem les fonts dolces que brollen enmig de la mar i que donen aigu als mariners des del temps d’Aníbal ençà, com a mínim...

Però segur que no direm res d’Al Capone, i sí que xerrarem, i molt, de la jueva i «polaca» Rosa Luxemburg i la seva revolució feminista i somiaren una altra vegada, com fantasmes espartaquistes que som, en enderrocar els kàisers que colonitzen la terra.

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea

febrer 2019

Biel Mir, traductor, Miquel Llull i Jordi Milà, tots ells prologuistes del llibre autobiogràfic de Jack Bilbo.