"S'ha de resorgir de la mediocritat cultural a la que s'immergeix per raons econòmiques o de pressió social o política i voler arribar a ser un país, on la llibertat d'expressió tenyeixi els cors amb els colors del vent mediterrani com pugui ser el nostru verd a tota la contrada gabellina, aquest petit patit país". Joan Cabalgante.

"Pel camí que anam els problemes s'agreugen i s'allunyen les solucions. Coincidesc amb la reflexió que fa el prestigiós politòleg Antón Losada: Afrontam els problemes de la pitjor manera possible; assenyalant culpables enlloc d'oferir camins per on transitar, emprant la política i el debat públic per inventar conflictes enlloc d'atendre els problemes socials". Josep Terrassa.

.
Llegiu el textos complets a continuació:

 


Diada del 31 de desembre del 2018
Manifest "multi-culti" per a la llibertat d'expressió el 31D
Joan cabalgante

Amics i amigues, ara i aquí gabellines i gabellins:

Ens hem reunit en aquest indret per celebrar una commemoració, que ja des de temps remots aquesta illa festejava. És gran, molt gran ser lloc de cultura sigui de la mitja lluna o també del repòs cristià del Rei en Jaume el Conqueridor, aquell de cavall de petjada fonda que feia crullar la terra, des del Penyal de les Bruixes fins el Castell d'Alaró, no per convertir, ni per repoblar exclusivament, sinó per viure i conviure en una cultura, la catalana, que és una manera d'entendre el món, arribada a tots els racons de l'Illa.

Avui més que mai, és del tot necessària aquesta remembrança, car sembla que el nostre poble no recorda el que és essencial per a tota subsistència cultural i vitenca: la resiliencia, germans catalans, no depèn només de la capacitat d'adaptació que es tengui vers el món forani, ans que tot aquell que viu i menja del i en el nostru poble, conegui també algunes de les seves costums i tradicions, no per convèncer ningú de cap doctrina igeològica, ni per imposar una idea sobre l'altre; no, no es tracta d'això, sinó simplement d'exercir el dret fonamental de viure i conviure, de crear i somniar en un país lliure, solidari, multicultural, multiespiritual i igualitari. Perquè és un simptoma de decrepitud democràtica no parlar de tot i amb tothom, no conversar dels assumptes fonamentals que ens preocupen com a nació o simplement a nivell personal o col·lectiu. S'ha de resorgir de la mediocritat cultural a la que s'immergeix per raons econòmiques o de pressió social o política i voler arribar a ser un país, on la llibertat d'expressió tenyeixi els cors amb els colors del vent mediterrani com pugui ser el nostru verd a tota la contrada gabellina, aquest petit patit país.

Després, aquí hi ha el castell, referent del nostru poble, refugi de l'ànima gabellina, i símbol de la nostra identitat, on l'Esperança protectora ens recorda que un dia la seva tasca precisament va ser la de salvaguardar el poble de perills externs, aquí on es signà el tractat de Capdepera l'any 1231, per part del rei en Jaume I i d'Abu'Abd Allah Muhammad, cadí de Menorca. L'estratègia la sabeu: cents de fogueres varen ser sols una, on l'enginy va ser superior a la força. També es pensa que l'enginy ha de ser la millor eina per arribar a ser lliures, sense cap intenció sotmetre a vassallatge ningú, sinó per aconseguir llibertat de premsa, llibertat institucional, sexual, llibertat a plaça o als cafès..."Què pesats aquests de la llibertat", es dirà: no us arrufeu, som gent de pau! D'altra banda, La terra encesa es presentà a la sala polivalent del Teatre l'any 2009; el seu autor Joan Alfons Marí i Torres precisament parla de la llibertat d'aquesta manera:

Terra de llibertat,
llar dels valents,
no diguem el seu nom,
No pequem d'imprudents.
Proscrits per cegues lleis.

Presons del pensament.
Verdes valls!
Muntanyes fortes!
Destrals al vent!

En aquest sentit, el camí es fa gràcies a l'articulació del missatge per part d'entitats com Cap Vermell, l'OCB o tantes altres,  grups i associacions, persones anònimes o de llinatge conegut, etc. que lluiten per la dignitat, ja no només lingüística o cultural, sinó humana. Aquest tret i no un altre, des de la diversitat, definirà la nostra identitat com a poble.

Finalment, per exercir la nostra capacitat per poder decidir, per dir el que pensam, per pensar el que diem ha de ser defensada per i per a tots els ciutadans, perquè l'idealisme és un somni de realitats i la millor manera de arribar-hi és conrar les arts: fer música, fer teatre, fer cinema, fer educació, política o poesia...és precisament posar-se en marxa: llegir llibres, pensar, compondre,  estar per al jovent i per als més grans, pintar o cantar universalment, com ho feien Pau Casals, Dalí, Lorca o Montserrat Caballé, per anomenar-ne uns quants i per exercir el dret de decidir viure en un país on es pugui escriure i cantar sense necessitat de fugir o de poder dir i pensar, sense l'obligació de callar. Per aquesta raó és important celebrar aquesta festa, llegir aquest manifest per recordar qui som, d'on venim, cap a on anam. Per acabar, permeteu-me que ho faci amb un poema d'autor gabellí més:

MANIFEST

No ens deixen ser el que som,
no ens deixen pensar el que pensam,
no ens deixen dir el que diem.
Si no som, no pensam,
si no pensam, no deim;
si no deim, callam.
No ens deixen callar el que callam.
Aleshores, siguem, pensem, diguem!

 Molts d'anys i bon camí facem plegats!

***

Joan Cabalgante i Guasp,
Castell de Capdepera, 30 de desembre de 2018.

Diada del 31 de desembre del 2018
Més democràcia i menys autoritarisme.
Josep Terrassa Flaquer

 A les passades diades, en una situació de normalitat democràtica, exposava alguns fets del nostre passat per fer-ne una reflexió connectada amb l'actualitat.

En aquests moments em preocupa la tensió política que s'està creant, l'agressivitat de l'argumentari utilitzat per la dreta espanyola, el bloqueig de l'activitat parlamentària, creant conflictes entre comunitats, obstruint les propostes del govern central. No anam bé; però aquesta provocada i interessada conflictivitat ha donat bons resultats a les eleccions andaluses i, previsiblement, es traslladarà a les comunitats que celebraran eleccions en el proper mes de maig.

La intoxicació política que patim, que segons el meu parer pagarem ben car, es basa en un argumentari reaccionari, utilitzant conceptes caducs com el de la unitat de la pàtria. Actualment més de la meitat de la població mundial conviu en algun sistema polític de caire federal; però aquí és percebut com a sinònim de divisió i de conflicte i en cap cas com un sistema basat en l'acord i la cooperació. En són un exemple d'Estat federal els E.U.A i Alemanya, unes nacions capdavanteres a nivell mundial.

La idea federal és més que centenària. A finals de 1868 s'organitzà el republicanisme local, integrant-se dins el Partit Republicà Federal que dirigia Francesc Pi i Margall, introductor a Espanya de dit ideari.

L'ideal federal dels republicans es va concretar durant la II República, concedint autonomia a Catalunya i al País Basc. Galícia no hi va a ser a temps pel cop d'estat de 1936.

La constitució de 1978 recuperà aquella idea d'autonomia, però posant-hi un sostre. L'Estat tutelava les cessions que es feien a les autonomies, de tal manera que en qualsevol moment es podien recuperar les competències i, fins i tot, suprimir temporalment l'autonomia, com ha passat en el cas recent de Catalunya.

La cultura federal no té sòtil ni es tanca mai perquè es renova constantment, compartint idees, adaptant-se a la modernitat.

L'argumentari de la dreta espanyola no pot ser més autoritari i tòxic; les seves elits són hereves del franquisme, un règim que per governar va liquidar l'oposició. Els trets autoritaris venen de lluny i, recurrentment, coincidint en moments de profunda crisi política, agafen embranzida fent trontollar la convivència; recordem com van acabar les constitucions espanyoles més liberals i progressistes, com foren la de 1812 i 1931. ¿Quina necessitat hi ha de mostrar-se sempre punyent i malhumorat, fent veure que tot s'ensorra, demanant càstics per als que no pensen com ells amb l'excusa que donen suport al terrorisme, al nacionalisme radical, ataquen la convivència o són independentistes o anticonstitucionals?

Pel camí que anam els problemes s'agreugen i s'allunyen les solucions. Coincidesc amb la reflexió que fa el prestigiós politòleg Antón Losada: Afrontam els problemes de la pitjor manera possible; assenyalant culpables enlloc d'oferir camins per on transitar, emprant la política i el debat públic per inventar conflictes enlloc d'atendre els problemes socials. Qualsevol cosa està sacsejant el govern de la nació; per exemple: el destí de les despulles de Franco. Si el seu règim és del tot condemnable, per què se l'ha d'honorar en una tomba sumptuosa i cara pagada amb doblers de tots? Hi ha tants problemes que s'arrosseguen i acumulen: les pensions, la reducció del dèficit públic, la pobresa que es cronifica, els salaris precaris, etc.

La tensió política amb Catalunya ha tret a la llum les mancances de l'Estat; les principals institucions no estan a l'altura de les circumstàncies, començant per la monarquia, la judicatura o els partits polítics. A hores d'ara podem dir que el problema no és sols Catalunya sinó Espanya, i que la solució no és més autoritarisme sinó més democràcia.

Per a aquest inquietant 2019 demanaria que preservem la pau social, treballem per un futur més esperançador i respecte, molt respecte.

Josep Terrassa Flaquer,
Castell de Capdepera, 30 de desembre de 2018.