Intervenció de Miquel Llull a l'acte de presentació del llibre "Col·lagen per a l'ànima. La gratitud"

 "...s’ha proposat fer un món millor i amb l’essència d’aquest llibre és el que intenta. Ha començat per una cosa senzilla, aparentment senzilla: reconèixer totes i cadascuna de les coses que el fan sentir-se viu per després donar les gràcies humilment. Però precisament és aquesta humilitat, és aquesta força de l’estudiant que acaba de començar els estudis, el que li dóna la clarividència necessària per a poder intentar anar més enllà".

 No puc començar aquest parlament sense fer, a títol estrictament personal, una confessió.

A començaments dels vuitanta del segle passat, jo militava en una organització per a la defensa dels drets civils; aquesta organització practicava la resistència pacífica amb uns ideals clarament democràtics i republicans i es deia Crida a la Solidaritat. Allà hi vaig aprendre moltes coses i vaig conèixer molta gent. Una de les persones que vaig conèixer, ara es troba perseguida pel govern socialista, per la fiscal progressista, pels alts tribunals mafiosus, pels paramilitars de la Guardia Civil i per la caverna mediàtica, tots ells agombolats per la monarquia de designació feixista i per les empreses de l’IBEX-35; aquesta persona fa més d’un any que és a la presó sense judici i fa quinze dies que està en vaga de fam amb altres presus polítics republicans.
Aquesta persona és Jordi Sànchez.

 Bé, avui me toca a mi parlar en primer lloc, i, a més, tenc l’estrany pressentiment que ho he de fer com a representant d’una associació cultural, Cap Vermell, responsable de l’edició d’aquest llibre que presentam, si més no a les terres gabellines.
Les temàtiques de la nostra Sèrie de llibres han estat, fins ara, molt variades i, pens, que totes elles s’han tractat d’una manera digna i «professional». Si més no, això és el que hem intentat...

 Gairebé tots, però no tots, els nostrus llibres són de tema local, o d’autors locals, encara que algunes vegades ja he dit, segurament presentant un altre llibre d’un autor gabellí, en Suso per exemple, que la separació entre allò local i allò universal és més bé fictícia que real. De fet, sol passar que els grans temes universals sovint es desenvolupen en comunitats petites, en llocs allunyats de la «civilització», en oasis envoltats de sorra i pols, on l’homu i la dona neixen, creixen, es fan preguntes, a vegades en responen algunes i, finalment, moren i marxen cap a llocs incògnits però, potser, reals. Perquè aquests oasis allunyats de tot, són, en realitat, un tot, són, en realitat, el món. Aquests nodes locals i petits, són els que alimenten el planeta, encara que, a vegades, també el xuclen, i són els que li donen aquesta personalitat universal que, finalment, ens identifica com a espècie.

 Avui, per tant, presentam un altre llibre que no és precisament de temàtica «local» i que, a més, per mi aquest llibre és inclassificable. En Pere Jordi i en Tolo en vos parlaran a continuació i això m’estalvia d’explicar-vos el seu contingut. Però potser sí que més endavant vos parlaré de la seva essència.

 En Pere Jordi és arquitecte i, per tant, pot semblar que hauria de tenir una ment quadriculada. Deu estar acostumat a veure les coses en funció d’una realitat que, després de passar pel seu cap, s’hauria de poder tocar amb les mans. Aquesta és, sembla, la missió dels arquitectes: fer uns dibuixus que s’han de convertir en edificis tangibles i ben reals. Però en aquest llibre en Pere Jordi s’ha transmutat en una altra mena d’arquitecte, el qual no construeix edificis tangibles, sinó que aixeca un edifici sensorial que ha de créixer d’una manera invisible als ulls de les persones humanes, si aquests no tenen uns ulls oberts a l’experiència espiritual.

 He conegut en Pere Jordi amb motiu de l’edició d’aquest llibre i, per tant, que em perdoni si no puc parlar més extensament d’ell, perquè la nostra experiència junts ha estat molt curta en el temps, com tampoc no ho puc fer de na Corine, la il·lustradora, i per això esper que ho facin ells.

 No és el cas d’en Tolo Cuní. Amb ell tenim, crec que ho puc dir, una experiència ja molt més llarga que ens ha dut a llocs increïbles de la nostra ànima, esperit o el que li vulgueu dir.

 Podem afirmar que hem fet un tros del nostru camí junts, un tros del nostru camí de transformació i, potser, creixement, que, com deia, ens ha mostrat part de noltrus mateixus que segurament no hauríem imaginat fa uns anys.

 Aparentment en Cuní i jo feim coses molt diferents, duim una vida que no té res a veure l’una amb l’altra, per això crec que vos sorprendré a tots si vos dic que en Tolo i jo en realitat feim el mateix:

 Estam delerosus per a aprendre a estimar la humanitat, amb els seus defectes i les seves virtuts, amb les seves llums però també amb les seves ombres.

 Estam impacients per a trobar les pomes d’or i portar-les davant els déus, és a dir, davant voltrus.

 Estam investigant la desaparició de nins, d’uns nins que un dia partiren no sé sap molt bé cap a on, però que encara tenen moltes persones, molts esperits, que els esperen per aquí per a tornar a jugar, per a tornar a riure, per a sentir d’una manera ben real i tangible que no hi ha temps que no torn.

 Estam preparant una gran trobada amb tots aquells que se n’han anat, perquè les converses que hi tenguérem no ens varen bastar i en volem més, moltes més, com també volem i necessitam les seves abraçades.

 Aquest viatge que feim, cadascú amb la seva motxilla a l’esquena, té tots aquests punts, i potser encara molts altres, de confluència, de retrobament, de mirades i miratges que il·luminen el nostru pensament.

 Però no som gurús, noltrus, som una cosa pitjor, som persones normals carregades d’electricitat per a il·luminar aquest viatge que feim cap el nostru interior.

 En Tolo ha emprés un camí d’estudi i d’experimentació i ha convertit casa seva en una mena de laboratori on les substàncies no es guarden dins potets, sinó que es guarden en uns llibres i en uns quaderns i carpetes que té escampats per un parell d’habitacions. Agafa un poquet d’aquí, un poquet d’allà i de cada dia està més xalest de poder ser una persona normal amb ales per sobrevolar aquest món infectat de tristesa i d’enyor.

 S’ha proposat fer un món millor i amb l’essència d’aquest llibre és el que intenta. Ha començat per una cosa senzilla, aparentment senzilla: reconèixer totes i cadascuna de les coses que el fan sentir-se viu per després donar les gràcies humilment. Però precisament és aquesta humilitat, és aquesta força de l’estudiant que acaba de començar els estudis, el que li dóna la clarividència necessària per a poder intentar anar més enllà.

 Jo, per la meva part, partint del no-res he arribat a les més altes cimes de la misèria, com deia aquell gran pensador marxista que va marcar la nostra joventut. Bé, bromes a part, vull dir en realitat, que partint d’allò material he arribat a entrellucar tot allò espiritual, tot allò que estava ocult en el cor dels nostrus padrins, per exemple, perquè Capdepera estava amarada d’espiritualitat. Jo, com gairebé tothom, pensava que no era així, però estava completament equivocat.

 Si una cosa m’ha cridat l’atenció al llarg de les meves investigacions que volien ser sobre la història gabellina i els seus personatges, ha estat la gran càrrega espiritual que tenia Capdepera, que tenien els nostrus padrins. Jo no ho sospitava, no en tenia ni idea. Me pensava que l’espiritualitat era una cosa que s’havia extingit, si és que mai havia existit o que senzillament s’havia convertit en una convenció, en una rutina. Però tot d’una que entres dins el cor de molts d’aquests que ens han precedit, notes que hi batega una cosa immaterial que, en realitat, és el que dóna sentit a tot allò, a totes aquelles lluites per a l’emancipació social, per a la igualtat de les dones, per la supressió de les guerres, per a l’abolició de les classes, i també en l’intent per a convertir l’economia i la política en una porta d’entrada a la felicitat, i no en una ratera o en una soll.

 Em referesc especialment als metodistes i als espiritistes, però no només. Els lliurepensadors, que foren els seus antecedents a Capdepera, com ens ha ensenyat l’amu en Pep de na Maians, també tenien aquest tarannà espiritual que s’havia proposat superar la por que al llarg de molts segles s’havia estès per tota la cultura occidental i que ara ha retornat amb altres formes tan terrorífiques o potser encara més i tot.

 Fins i tot el gran Antoni Domínguez Moll –que voldria que poguéssiu conèixer aviat–, el qual passava per ser un ateu rabiós, ja el febrer de 1931 escriu: «Jo som el primer que admet aquesta essència o esperit universal i a falta d’un nom millor li dic déu». Però després afegeix: «Sé que si faig una mala acció som jo el responsable i que ningú me la podrà rentar més que jo mateix amb bones accions i un sentiment elevat de penediment». És a dir: no calen intermediaris ni jutges que ens diguin el que està bé i el que està malament, perquè noltrus mateixus ja ho sabem i també sabem que la llibertat –el lliure albir dels espiritistes o dels metodistes, si voleu–, va sempre lligada a una responsabilitat envers els altres.

 Tota aquesta filosofia pot semblar molt senzilla, i de fet ho és, però és l’essència de la democràcia i tot això és el que avui torna a estar en perill.

 I, per favor, no parlam de religió, ni de res que s’assembli a una escola de pensament concret: parlam de l’esperit, és a dir de poesia, d’una certa poesia si més no.

 En Cuní, avui i aquí, li agradi o no, que no ho sé, representa aquest esperit gabellí que semblava que havia desaparegut. Tampoc sé si ell ho sap, però el seu viatge fa molt de temps que va començar i també que la seva nissaga té unes arrels molt profundes dins la Capdepera llibertària que molts de noltrus hem volgut rescatar de l’oblit. Dins aquesta Capdepera hi hem trobat homus i dones amb aquesta mateixa idea de retornar-nos l’equilibri espiritual davant un món de cada vegada més voraç i més destructiu amb les petites coses que, en realitat, són les que ens han fet ser persones.

 En Cuní, i en Pere Jordi, amb aquest llibre, al costat d’altres grans idees també universals, ens recorden aquestes petites coses que són, sens dubte les que ens faran tornar més grans i ens mantindran en el camí correcte cap a la humanitat, cap a la humanització i cap a la supressió de les barreres mentals que ens paralitzen i que no ens deixen ser el que en realitat som: homus i dones «normals», però amb ales, potser de paper si voleu, però que ens ajuden a volar en direcció cap a un món millor.

 Gràcies, Gràcies, Gràcies

Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
15 desembre 2018