Sou tan pardales, ovelletes meves, que quan trobau una clau necessitau la porta i quan trobau una porta vos fa falta la clau.

I és que el món és tan complaent que fa que cada porta tengui la seva clau i cada clau, la seva porta.

El món, ovelletes meves, no és més que un laberint de portes obertes que pareix que estan tancades. Si vos voleu perdre dins aquest laberint, no aneu en compte. Aquesta és la fórmula: no amollar la clau i obrir i obrir.

La porta de la qual vos estic xerrant no és visible més que quan està oberta i, per a obrir-la, es necessiten no ja tres, sinó tres vegades tres claus. Ni sis ni vuit, sinó nou.

Mentre no tengueu la novena, les vuit restants no obriran res i la gent vos prendrà per beneïts. Dirán de vosaltres: “Mirau aquest pardal amb les seves claus”.

Després trobareu la novena. I, quan ja hagueu passat la porta, no vos molesteu a tornar cap enrere per cridar: L'he trobada! L'he trobada!”.

Perquè, en la porta invisible, ningú vos veurà ja i el vostre crit serà inaudible.

No vos molesteu a tornar.

Què és el progrés?
El que vivim actualment és progres de debò?
Realment, l'ésser humá ha progressat, amb el pas dels mil·lenis?

Aquestes són preguntes que pràcticament ningú posa damunt la taula, perquè el comú de la societat les considera absurdes.

Preguntes que aparentement no tenen cap sentit a la llum de les tecnologies i els avenços científics que ens envolten. Emperò, de fet, és el moment més adient per a plantejar-les i afrontar les conseqüècies de les possibles respostes.

Sens dubte, la majoria de persones afirmen que la humanitat sí que ha progressat i que aquest progrés ha estat més acusat que mai en els dos darrers segles, i que, per tant, posar-ho en dubte no té cap lògica. Però alguns dubtam seriosament que això sigui realment així, i ho puc argumentar...

Això no és progrés

Posem les coses clares: la tesi que vull donar a entendre en aquest article és que hem progressat molt poc o gens. O encara pitjor, la meva tesi és que, de fet, amb el pas del temps, hem anat cap enrere.
Quines premises són aquestes per fer una afirmació tan agosarada?
Si ens fixam en la definició de progrés i progressar que ens ofereix el diccionari, aquest les defineix com a avenços i millores.
I vet aquí la qüestió.
Definició del diccionari de la RAE

Progressar: 1. intr. Avançar, millorar, fer avenços en determinada matèria.

Progrés: (Del lat. Progresus). 1. m. Acció d'anar cap endavant. 2.m. Avenç, perfeccionament.

Una passa enrere

Com succeeix amb els altres animals, necessitam una sèrie d'elements per viure; bàsicament aïgua, menjar, i un entorn adient en el qual habitar. La naturalesa posa aquests elements a la nostra disposició des que naixem, de forma lliure i gratuïta. L'únic que necessitam per a obtenir-los és emprar el nostre temps i les nostres energies per a tenir-los i garantir la nostra subsistència.

Aquesta és la posició de lpart de la humanitat, igual que passa amb la resta d'animals. I enteses aquestes bases, és molt fàcil deduir el que seria un progrés de debò.

L'ésser humà hauria progressat de forma efectiva si quan neix tengués la seguretat que no s'hauria de preocupar ni per la seva subsistència ni pel seu allotjament, i que podria dedicar la major part del seu temps de vida al coneixement, la creativitat, el descobriment o el plaer.

Dit en altres paraules: el progrés consisteix a no veure'ns fermats a les mecàniques de subsistència que afecten la resta d'animals i a poder invertir el nostre temps de vida en el ple desenvolupament del nostre intel·lecte superior. Això seria progressar des del punt de vista humà. Emperò ho hem aconseguit? La resposta, clarament, és negativa.

Els humans seguim dedicant la major part de les nostres vides a garantir la nostra subsistència i el nostre hàbitat. L'únic que ha canviat és la forma de fer-ho, infinitament més enrevessada i elaborada, fruit de la impressionant complexitat de la societat que hem construït: emperò cada un de nosaltres necessitam fer feina coníinuament per a aconseguir aigua, menjar i un sostre. Així idò, la humanitat ha estat incapaç de superar les seves dependències naturals més bàsiques i per tant, en aquest aspecte, no hem avançat gaire, per moltes de voltes que li donem.

Tot i aixì, paradoxalment, sí que ha canviat la nostra relació amb els elements que garanteixen la nostra subsistència. Perquè hem perdut el lliure accés a tot allò que ens oferia gratuïtament la natura, és a dir, l'aïgua, el menjar i l'entorn. Ara, a diferència dels nostres antecessors primitius, ja no podem accedir lliurement als recursos naturals.

La mateixa complexitat del món que hem creat ens ho impossibilita i ens obliga a dependre, de cada vegada més, d'intermediaris per a accedir a aquets béns; intermediaris que s'atorguen un control i un poder damunt els recursos naturals que no els correspon. Actualment hi ha tota una societat estructurada que s'interposa entre cada individu i allò que la natura li ofereix gratuïtament.

En conclusió, idò: no sols no hem avançat, sinó que de fet hem anat cap enrere.

Des de l'inici dels temps, com a individus lliures nascuts en aquest planeta, hem donat un pas enrere, encara de que disposem de milions d'espectaculars aparells tecnològics, avenços cientifics que ens deixen astorats i una societat extraordinàriament complicada. I aquesta realitat ningú la vol afrontar. I això ens capfica en una de les grans contradiccions que estam vivint: que la tecnologia no té res a veure amb el progrés real. En el fons, la tecnologia i la ciència no ens han aportat cap progrés substancial i profund, perquè, com he dit, les nostres dependències inicials encara romanen intactes.

El fonamentalisme cientificotecnològic

Ara molta de gent interpretarà erròniament que estic criticant l'avenç cientific i tecnològic, arrossegada com està per aquest nou corrent que tot ho arrossega i que podríem qualificar com a fonamentalisme cientificotecnològic: una vessant del fanatisme basat en l'adoració cega de avanç tecnològic i científic més enllá de les conseqüències finals que això impliqui.

I és que aquesta classe de persones responen automàticament, com si qualcú accionés un ressort en el seu interior.

Quan alcú posa en dubte l'ús que feim de la ciència o la tecnologia, comença a parlar maldestrament de grans avenços en medicina, lluita contra les malalties, augment de l'esperança de vida, avenços tecnològics en forma de tota classe de vehicles, viatges a la lluna i exploració espacial.

I una vegada centrat el marc de discusió on a ells els interessa, és a dir, en els aspectes més superficials i aparents d'aquets avenços, acusen els seus interlocutors de retrògrads que pretenen tornar a viure dins coves o en els temps de la pesta negra. Una resposta tan ridícula com si a qualcú que gosàs criticar el govern o les estructures de poder li responguessin que pretén instaurar el caos i que és amant del salvatgisme. La seva, idò, és una posició, en certa mesura, extremista.

I és que, per lo vist, en la seva visió distorsionada de la realitat, la humanitat ha d'estar forçosament al servei dels instruments que crea i no a l'inrevés. Per a ells, tot descobriment o avenç és com un nou territori que ha de ser colonitzat per obligació, sí o sí, encara que es tracti d'una terra erma i estibada de residus tòxics i éssers verinosos.

En les seves mans, l'avenç cientific i tecnològic ha esdevingut un sensesentit, un servilisme cec a l'aparell, pel simple fet que aquest existeix, sense que importi la funció original per la qual fou creat.

Diu el proverbi que quan el savi assenyala la lluna, el pardal mira el seu dit. Idò en el seu cas, confondre la tecnologia amb el progrés ve a ser com mirar el dit...

Això explica com i per què hem arribat a la situació en què ens trobam.

 

Un instrument mal emprat

Allò que haurien de comprendre aquets fonamentalistes tecnològics és que quan afirmam que la tecnologia no ha servit per generar un progrés real, en cap cas pretenem criticar a la tecnologia o l'avenç cientific en si mateixos, perquè fer-ho seria ridícul i caure dins l'absurd.

Seria tan ridícul com criticar l'existència dels telescopis, les olles o els violins. Els avenços tecnològics i científics només són simples instruments, i com a tals poden ser emprats d'una o altra manera, depenent de qui i com els empri.

Per tant, no són ni bons ni dolents.

Una serra mecànica és un aparell dolent? No. És una eina molt ben ideada. Emperò en mans d'un boig pot fer molt de mal.

Això és el vull dir: que no hem sabut emprar de forma adient aquets meravellosos avenços i que per culpa nostra no han generat un progrés real, sinó un conjunt de noves dependències i esclavatges a nivell vital, encarnats dins una complexitat de cada vegada més inassumible, I això no és el pitjor.

Allò més greu és que els extraordinaris avenços que estam realitzant ens estan conduint, irremeiablement, cap al moment més perillós de la història de la humanitat. Cap a un punt sense retorn.

No és un problema cíclic!

De nou, quan afirmam que el moment que la humanitat está vivint és critic i que les pròpies creacions posen en perill la nostra essència com a éssers humans, surten de nou a l'assalt les hordes programades pel Sistema.

La seva resposta, tots al mateix temps, com una brigada de lloros entrenats, és invariablement la mateixa: “Aquest punt de vista és absurd! Sou uns retrògrads! Teniu por del progrés! I acostumen a cloure tals afirmacions amb la seva sàvia visió de l'evolució humana:

“La revolució tecnològica que vivim ara és anàloga a la revolució industrial. La història es compon de cicles que es repeteixen i no vivim ni un punt culminant ni un punt sense retorn, sinó com una etapa més de la nostra evolució constant, com tantes altres fins ara”.

I en part tenen raó. Els cicles es repeteixen al llarg de la Història. Emperò, malauradament, quan tens la ment plana ho veus tot en dues dimensions. I aquest és el problema que tenen fonamentalment aquestes persones: són incapaces de veure la tercera dimensió.

Perquè. efectivament, es produeixen cicles repetitus a nivell social, polític i econòmic. Però hi ha un element que no segueix cap cicle repetitu, sinó una línia ascendent que ho canvia absolutament tot: l'evolució tecnològica i científica.

Aixì idò, l'evolució de les societats humanes no es compon de cercles damunt un paper pla que es van repetint sense aturar. És més pareguda a una escala de caragol, en la qual l'eix vertical correspon a les transformacions tecnològiques i científiques. I com tots sabem, les escales serveixen per a canviar la nostra posició i dur-nos a noves alçades, inimaginables per qualcú amb una ment bidimensional.

Per això afirm que el moment que està vivint la humanitat ara mateix no té comparació i que no existeixen referents passats aplicables a tot això que està per arribar. Fer afirmacions basant-se en situacions del passat, en aquest cas, és erroni. Perquè, a més, per a afegir dificultats a l'hora de fer previsions, resulta que aquesta escala per la qual estam pujant no té tots els esglaons iguals.

L'alçada dels esglaons creix exponencialment a mesura que anam pujant i no podem saber amb seguretat quina será la del següent. Cada esglaó que ara puja la humanitat és com mil esglaons anteriors i la proporció varia a cada esglaó perquè la velocitat a la qual es produeixen nous descobriments científics i nous avenços tecnològics és cada vegada major.

Per tant, que ningú es deixi enganyar per les veus anestesiants que ens xiuxiuejen a l'orella que tot va bé i que ja hem recorregut aquest camí amb anterioritat. La humanitat està caminant per un camí inexplorat i estam entrant en un fèrtil territori en què cada passa que donam exigeix una responsabilitat molt major, perquè les conseqüències de cada passa donada en fals són incalculables. I aquesta és una responsabilitat compartida per tots i cada un de nosaltres, que ningú amb un mínim de consciència hauria de defugir.                                                                                                

El perill està en el poder

Les preguntes que tots ens hem de fer són:

La humanitat en general està realment preparada per als assoliments del seu propi intel·lecte?

És capaç de prendre plena consciència de les conseqüències que tendran els seus actes?

I és que, si ens hi fixam bé, la nostra consciència com a éssers humans creix a una velocitat molt inferior a la qual creixen els nostres propis avenços. Les ambicions, la bogeria i els defectes humans gairebé no han canviat des de segles ençá. En canvi, la tecnologia i el seu poder associat creixen dia rere dia fins a límits que fan basarda. I aquest desajustament augmenta sense aturar. Dit d'una altra manera, quan disposàvem d'una tecnologia que ens permetia fabricar espases, ens matàvem amb espases. Quan hem disposat de l'energia nuclear, ens hem llançat bombes atòmiques.

La nostra consciència com a éssers humans ha avançat molt poc respecte al poder del qual disposam. I no podem tancar els ulls davant aquesta realitat.

En mans de psicòpates

Els avenços tecnològics actuals seran emprats per la mateixa classe de persones dolentes i corruptes que els han emprat fins ara, al llarg de la Història, emperò la diferència és que ara les conseqüències dels seus actes poden ser irreversibles. Per a entendre millor el que estam vivint, posaré un petit exemple:

Fa un parell de segles, els homes més poderosos disposaven d'exèrcits a cavall, amb soldats que duien cuirasses, mentre les persones a les quals dominaven anaven a peu, disposaven de pals de fusta i podien amagar-se finalment en els boscos.

Ara, les persones poderoses disposen d'avions de combat i míssils nuclears amb els quals destruir el món sencer i poden monitoritzar des del cel fins al darrer moviment de qualsevol persona, vagi a on vagi, i destruir-la sense que pugui presentar oposició ni amagar-se enlloc.

Per tant, la diferència entre el poder de les persones més poderoses i les menys poderoses ha augmentat exponencialment, de forma proporcional al mateix avenç tecnològic, mentre que la corrupció i la dolentia dels poderosos segueix intacta.

Abans era l'home contra el cavall. Ara és l'home contra el míssil nuclear. Diguin el que diguin, això no havia passat mai en tota la història de la humanitat. De cada vegada, un menor grup de persones acumulen un major poder a les seves mans i prest la situació será irreversible si no hi posam remei aviat. Hi ha ningú tan inconscient com per negar-se a veure el perill que això suposa per a tots?

Per què no hi ha un progrés real?

He exposat, crec que palesament, dues ideas sobre l'avenç cientificotecnològic que ha experimentat la Humanitat:

1- No s'ha traduït en un progrés real de l'ésser humá a l'hora de minvar les seves dependències bàsiques.

2-Ens ha conduït a una situació critica, cosa que promet ser un punt sense volta enrere i sense referents propis.

Així i tot, la gran majoria dels avenços tècnics i científics s'han concebut, generalment, amb les millors intencions. La majoría han estat creats per a un bé comú. Llavors, com pot ser que, sistemàticament, tot el que cream per al bé acabi essent emprat per al mal i una vegada rere l'altra hàgim de sospesar els vantages i els desvantages de totes i cada una de les coses que inventam?

Si darrere cada invent que és fet per a un bé s'ha d'estar valorant en quina mesura ens perjudica, és que la nostra evolució està resultant d'allò més ineficient. És com si cada vegada que besàssim a un ésser estima haguéssim d'estar calculant quantes malalties li podríem transmetre amb la besada. Qualcú que es veu obligat a fer això estarà palesament molt malalt i la seva primera prioritat hauria d'esser la de curar-se, no ho creis?

Idò així mateix està la Humanitat amb cada avenç que realitza. Cream medicines i vacunes per a curar les malalties, emperò amb el pas dels anys anam descobrint els efectes secundaris nocius que provoquen i les noves malalties que causen.

Cream vehicles fantàstics que ens permeten mouren's a gran velocitat, emperò el petroli del qual depenem és font de guerres i contaminació, fins al punt de fer malbé l'equilibri atmosfèric del planeta.

Cream fonts d'energia fabuloses com les centrals nuclears, emperò un sol error d'una d'elles ens suposa una contaminació mundial sense precedents.

Com es pot ser tan maldestre? Això no té cap lògica. Qualque cosa falla al l'interior de la nostra ment, a nivell comunitari i a nivell individual. De fet, els nostres propis avenços cientifics i tecnològics donen bona fe d'això.

Amb tot el que hem creat i amb tot el que coneixem, a aquestes alçades podríem garantir que cada ésser humá nascut en aquest planeta no s'hagués de preocupar mai, al llarg de la seva vida, ni pel seus queviures ni per obtenir un sostre en què habitar.

La ciència i la tecnologia ens ho permeten de sobra des de fa dècades: podríem dedicar la major part del nostre temps i energia vitals, no a lluitar per la nostra subsistència com qualsevol altre animal, sinó a activitats superiors de caràcter creatiu o intel·lectual.

Emperò, pel que veim, l'ùnic que hem aconseguit amb el pas dels segles ha estat créixer en número fins a posar en perill els recursos planetaris i viure molts més anys que els nostres avantpassats, a fi de poder treballar encara més temps gastant recursos per a garantir la nostra subsistència.

I a això ho anomenam progrés!

És senzillament ridicul!

Ha arribat ja l'hora de deixar de servir com zombis aquesta gran maquinària i que ens facem, d'una punyetera vegada, les preguntes necessàries.

Som més feliços que els nostres avantpassats, si o no?

Som millors éssers humans que en altres moments de la Història, si o no?

El planeta i el nostre entorn en general està millor o pitjor amb cada dia que passa, si o no?

I per damunt de tot:

Què estam cercant?

Què volem ser?

Com volem que siguin les nostres vides?

Quins són els nostres somnis i esperances?

Responguem amb sinceritat a aquestes preguntes i sabrem si el progrés és real o si ens estam enganant a nosaltres mateixos. Val l'esforç aturar motors i discutir-ho amb tranquil·litat.

Això sí, encara que comporti l'esforç titànic d'haver d'aixecar la mirada de la pantalla del i-phone per uns moments...


Miquel Estelrich