Ara fa uns dos mesos que vaig arribar a les vostres terres de Capdepera i Cala Rajada. Perdonau que no hagi fet abans cap article, però som home més bé de tu a tu i no tant d’articles, però aquests dies vaig decidir posar-m’hi.

Sa veritat és que el títol d’aquest article-reflexió és un tant estrany, però pens que vol expressar allò que duc dins meu i que vull intentar plasmar-vos en aquestes paraules. Ja en dos mesos, m’han arribat “crítiques” (mai directament) d’algunes persones que diuen que “aquest rector nou ho canvia TOT”, crítiques que evidentment es fan des de l’anonimat i sense ànims de ser constructives, i com no exagerades, perquè pens que en aquest temps he intentat continuar allò que el meu antecessor, veí i amic meu Mn. Toni Amorós va anar fent aquests darrers anys, això si, donant-li el meu toc personal: no hi ha dues persones iguals. Així que pensant amb aquesta frase que diuen alguns, he triat el títol d’aquest article.

Moltes de vegades s’acusa a l’Església d’immobilista, de no adaptar-se al temps, i en certa manera és veritat que alguns voldríem que es donés de manera més ràpida. Però llavors succeeix que si ens movem, si intentam sortir enmig del món, fer-nos propers, canviar en definitiva, no falta després la típica frase d’alguns del “sempre s’ha fet així” com a argument d’autoritat i criteri per excel·lència, tot i que només s’hagi fet un parell de vegades. Ja ho afirma també el Papa Francesc al seu document Evangelii Gaudium (33):  “La pastoral en clave de misión pretende abandonar el cómodo criterio pastoral del «siempre se ha hecho así». Invito a todos a ser audaces y creativos en esta tarea de repensar los objetivos, las estructuras, el estilo y los métodos evangelizadores de las propias comunidades.”.  Aquest pens que és l’objectiu que han de tenir totes les comunitats cristianes, i en concret les nostres de Capdepera i Cala Rajada.

Una de les crítiques que m’ha arribat per exemple, és el canvi en la manera de donar el condol, que ara es dona després del funeral i no abans. Un canvi que ja Mn. Antoni Amorós duia en ment durant molt de temps i que cerca en primer lloc servir millor a les comunitats, ja que els capellans tornam pocs, i quan passa que hi ha dos funerals el mateix dia a dos llocs distints, amb el condol abans no es pot arribar a temps a l’altra funeral. Amb aquest canvi s’assegura poder arribar sense dificultats, i per tant servir millor a les persones que demanen un servei a la Parròquia. És per tant, un canvi eminentment pràctic i que cerca millorar una situació que a molts de moments ha creat problemes en el passat.

Però que és el que a mi com a capellà i psicòleg em preocupa més? Què és el què ens hauria de preocupar més com a pobles i com a cristians?  A mi em preocupa més la situació laboral de molts de treballadors dels nostres pobles que no arriben a final de més; em preocupen els adolescents de dotze anys que cada dia fumen marihuana davant la porta de l’Església i que no troben sentit a la seva vida; em preocupa veure que molts de joves i no tant joves viuen enganxats a l’alcohol o les drogues; em preocupen les persones que estan malaltes, els seus familiars, les persones que han perdut una persona estimada i que no tenen qui els escolti o acompanyi; em preocupen aquells que viuen la duresa de la soledat, em preocupen aquells que no tenen on dormir avui vespre; em preocupen aquells que han vingut a viure a la nostra terra i no se com integrar-los; em preocupen aquells que per motius molt diversos són mal vists dins la societat; em preocupa que cada quatre dies a Mallorca hi hagi un suïcidi; em preocupa com fer que les persones que venen a una missa tinguin una trobada amb Jesús o que els nostres joves trobin un sentit a la seva vida que els faci feliços... totes aquestes coses i moltes més, em fan sentir molta d’impotència perquè no puc fer més o no en sé fer més, però a pesar d’això no deixen de preocupar-me, i em fan estar sempre a la recerca per intentar trobar qualque petita solució que estigui a la meva mà. Estic obert a suggeriments sempre que siguin per créixer en aquesta direcció, és a dir, la direcció del fer present l’amor incondicional i compassiu de Déu dins els nostres pobles i les nostres comunitats, i sobretot en ajudar a que siguin capaços de sentir aquest amor dins els seus cors.

I és que la meva vocació no és només dir misses, sinó que va molt més enllà. Jesús ens va mostrar el rostre de Déu, un Déu que es compassió absoluta, que pateix amb aquells que patim i riu amb aquells que riem. Un Déu que ens acompanya tota la nostra vida, i que ens ajuda a aixecar-nos cada dematí i dir “val la pena avui estar aquí, val la pena lluitar per fer un món millor, val la pena lluitar per l’amor com a absolut dins la nostra vida”. Un Déu que, en definitiva, cerca la nostra felicitat i la del nostre món. I si la vida canvia cada dia, nosaltres també hem de canviar cada dia i les nostres comunitats també ho han de fer, no ens podem tancar al “sempre s’ha fet així”. Trobam dins el rostre de l’altre el rostre de Jesús que ens empeny seguir lluitant cada dia per un mon més just, més humà, que giri entorn de l’amor, i no de l’odi o de l’enveja.

Per tant, si em demanau si canviaran coses, la resposta és “SI”. Lo que no canvia és mort, i jo visc i sent a un Jesús viu i present dins la meva vida. Ens toca ser comares d’una nova comunitat i no enterradors. No ho faig tot sol, totes les decisions preses han passat pel Consell Parroquial de Capdepera i Cala Rajada, i la seva postura és important i decisiva per mi, els qui en formen part ho saben, i convit des d’aquí a aquells que vulgueu participar-hi, sempre sereu benvinguts.

És veritat que hem començat coses noves, com la catequesi en família (substituint a la catequesi tradicional setmanal) i que crec per ara està essent un èxit de participació sobretot per part dels pares. Volem començar un grup de joves (a partir de 13 anys) per preparar-se per la confirmació, també un grup d’adults amb la mateixa finalitat, començarem a fer misses infantils una vegada al més i cada setmana el temps d’advent i pasqua, pensam obrir prest un centre d’escolta i fer un grup d’acompanyament de dol, crear un grup de voluntaris per acompanyar a les persones que es troben soles, formar un grup d’aprofundiment de la Paraula de Déu, poder obrir les nostres esglésies unes hores al dia perquè la gent pugui entrar-hi i trobar un lloc de pau i repòs... Iniciatives com veieu no en falten, ara ens falten mans engrescades i amb ganes de treballar. Que passa si canviam un poc? Qui s’anima?.

Mn. Josep R. Ortega Fons.
Rector de Capdepera i Cala Rajada.