Escric des de les runes de la meva intel·ligència, com diria Jaime Gil de Biedma, i també hi afegiria des d'una casa vora el mar. I si cito el mític poeta barceloní és perquè a la llibreria Rata Corner de Palma hi va haver divendres passat un recital de Javier Bizarro, poeta i gran lector de Biedma, que ens brindà aquella versió del poema "Apologia y petición" que diu:

Y qué decir de nuestra madre España,
 este país de todos los demonios
 en donde el mal gobierno, la pobreza
 no son, sin más, pobreza y mal gobierno
 sino un estado místico del hombre,
 ¿la absolución final de nuestra historia?

 De todas las historias de la Historia
 sin duda la más triste es la de España,
 porque termina mal. Como si el hombre
 harto ya de luchar con sus demonios,
 decidiese encargarles el gobierno
 y la administración de su pobreza.

que és des d'on escriuen molts de joves que com Javier (Gil de Biedma, pertany a la desencantada burgesia), nascut a colzades al barri palmesà de son Oliva canta contra la mort i l'avorriment. Tot i que no m'avorreixo, veig al mostrador un llibre de Joaquim Forn "Escrits de presó", publicat per Enciclopèdia catalana, que conta la seva experiència a la presó d'Estremera, juntament amb altres companys de govern, ja hi ha hagut temps per l'escriptura; dissidents o no, encara queda la petita pàtria literària.

 D'altra banda, per la comarca gabellina es queda hom a l'espera de dos grans esdeveniments musicals, dues presentacions de disc (sí, 45 revolucions) d'altres mites-glocals, que ens avançaran les seves primícies musicals quan arribi el moment, per ara no us puc dir res més. De músiques seguim la disquisició, amb la visita d'un gran Chucho Valdés al Trui Teatre de Son Rapinya, que amb percusió cubana, piano de Musicasa i gran dosi de santeria va fer un gran espectacle, que al dia següent arribà a Barcelona, amb tema inèdit del seu pare Bebo, "Cien años de Bebo", i és que aquest octubre n'hagués fet cent. Si parlam de Barcelona, parlam també del conjunt coral que actuà per partida doble al teatre d'Artà i al Centre Cap Vermell de Cala Rajada, a un preu molt més econòmic que el del pianista cubà i més solidari, 1420 euros recaptats a Artà que s'envan cap a Sant Llorenç. Immillorable la doble actuació i l'intercanvi dels barcelonins Musicals' Choir amb la coral Aquatreveus d'Artà, en un espectacle únic i repetible, perquè el públic assistent i familiar s'emocionà d'allò més amb aquests músics cantaires adolescents que et fan tornar a l'adolescència, gràcies a la mà trencada de les seves directores. Trenco jo també una llança per ells i esperem que tornin ben aviat, amb pluja o sense, perquè segur que serà un Oh, happy day! en tota regla.

 Seguidament, haurem de regressar al terreny poètic, perquè Sophia de Mello, va ser la protagonista de la tertúlia poètica de la llibreria Lluna del Carrer General Riera de Palma, dirigit pel duet poètic Kinesdues, amb els comentaris segur que profitosos cap a una autora prologada per Ponç Pons a Edicions Lleonard Muntaner, ben recomenable, car exercí la seva democràcia poètica amb una dignitat i un entusiasme gairebé aclaparadors. Però si parlam de dones mítiques a la poesia, ho hem de fer des de l'obra Tots els cavalls de la santanyinera Antònia Vicens, que ara cavalquen amb més força, perquè li acaben de concedir un premi Nacional de poesia, merescut, és clar ( i celebrat!). Esper que la sacsejada emocional que provoquen els seus poemes breus fos el detonant de la seva corona de llorer. Tot i així, és una llàstima que al seu poble natal no hi hagi ni un trist carrer o placa dedicat a l'autora de 39 graus a l'ombra. Un altre poeta que no atura és Joan Josep Barceló, encara immers en el seu periple italià, amb una catorzena d'obres publicades enguany (sí, ho heu llegit bé), per no parlar dels seus premis literaris, a més està preparant una antologia de poesia jove que de ben segur ja podem esperar amb candeletes. La poesia té aquestes coses. Si fos més propera a la nostra riba, aquí precisament de poetes no n'hi ha més que deutes, a excepció del gran Miquel Llull, el pare Pere Orpí, i el magnífic Jaume Fuster, o Minxu Ferrer Huckson, la poetessa de Can Cardaix...Ah! també el braç protector de Josep Albertí que l'agombolava en una topada casual per una avinguda de Palma que me va enviar directament de tornada a Capdepera. Segur que hi ha més poetes que em resten per conèixer: Carner podria tornar a venir i a deixar d'insuflar-nos noucentisme d'herbes i canyafel·les pels quatre costats, interessant la seva bucòlica manera de descriure Capdepera, que conec gràcies a la documentació ilustrada de l'amu Antoni Flaquer "Coix".

Posteriorment, m'agradaria fer menció al darrer llibre (una novel·la) de Pere Joan Martorell (proliferen els poetes amb antropònims composts), que ha vist la llum, que ve servit de polèmica, perquè Edicions 1984 l'ha tret al carrer tot i que el concurs d'edició l'havia guanyat una altra editorial. Aquest llibre (no s'ha dit) és el darrer Premi Mallorca, 2017: la disquisició o esquizofrènia literària està servida, no és la primera picabaralla on es veu immers el poeta llosetí, que ja ha traspassat amb la seva obra tots els límits possibles de l'art illenc.

D'altra banda, si Javier Bizarro llegia la seva poesia amb el col·lectiu poètic Peleando a la contra (Biel Vila i David Castelo, i Máximo Fernández) a Rata Corner, no podem deixar passar per alt que el seu gerent Miquel també compta amb una editorial micro: Bilibú, que s'estrenà amb un llibre de Miquel Rayó i continua amb 482 mm de Damià Rotger Miró, una bavarada d'aire menorquí insuflada per aquest gran poeta-tipògraf que es deixa veure de tant en tant pel carrer del sindicat de Palma; poemes com "Trebalúger" o "Sanitja" et fan estremir de plaer. I és que el mestratge del mateix Ponç Pons o Pere Gomila és garantia assegurada. Per mostra un botó:

Sobre el paper ample

 i pur com l'horitzó

 i amb el llàpis verge

com una platja,

t'escric límits

 per nedar abismes.

 I la poesia no acaba aquí, perquè no podeu deixar de llegir els darrers premis Vila de Lloseta 2018:  un inèdit poemari, La crostera, de Cati Coll i un altre que duu per títol Calç Morta, de Guillem Benejam, que segur que us traspuarà poiesis per tots els porus de la vostra pell. La darrera  recomanació d'avui, que és tard i vol ploure: Boscana de Laia Llobera, Premi Pare Colom d'Inca, 2018, una recerca d'ella mateixa rere el bosc com a teló de fons. Com podeu llegir, tota una demostració de la vigorositat poètica jove illenca. A veure si més autors gabellins s'hi animen.

De presentacions n'hi ha hagut moltes i de tota mena, com la del nostre preuat Manel Santana i la seva Plagueta vermella, una novel·la de quinquis i d'outsiders, aquesta vegada a Santa Maria, entre amics i coneguts. A Capdepera hi hauria d'haver una llibreria de vell, on perdre's un dia plujós, quan la tardor t'atrapa i les amistats, la família o els éssers estimats són lluny. Per sort també tenim llocs on els llibres hi tenen cabuda, vegis les biblioteques. Llibres com a pedres, com aquelles que aguanten l'equilibri a l'illa de Son Moll, per una estúpida moda entre els estrangers o autòctons de fer columnes de còdols que fan perillar l'ecosistema, unes quantes ja les ha tomades el vent en una platja on els turistes llegien fins fa ben poc La dona a la finestra, de J. A. Finn, on una dona vulnerable ha vist el que no hauria d'haver vist (Ed. Rosa dels vents), o Ernest Hemingway, llibres com a grans d'arena, com a poesia jove...un altra dia, ja parlarem de narrativa...i teatre!