Ja sé que el nou govern de Sánchez mereix un termini d'indulgències plenàries, encara que sigui curt, i que mostri una mica allò que és capaç de fer. De totes maneres, encara que vulgui tenir una carcassa d'allò més progressista – hi ha més dones que homes, això és el gran llautó que brilla refulgent-, d'entrada som molts els que hi arrufam el nas, fins i tots aquells que aprovaren la defenestració de Rajoy i no són simpatitzants del PSOE. Sembla que és un govern fet a mida per tenir més contents els de C'S que no aquells que votaren a favor de la moció de censura. No vull dir que l'estratègia a la llarga no els pugui resultar vàlida, sobretot, si aconsegueixen anul·lar la puixança – sobrevalorada per la premsa amiga, quasi tota- que mostra el partit taronja. Però, això, donem-li temps i aixopluguem-nos sota aquells passatge bíblic que diu que pels seu fets (futurs) els coneixereu. I deixem el passat enrere.
Ells li ho han deixat de sobte, com si ningú no en tengués, de passat. L'artilleria pesada que varen treure contra en Torra i els seus articles ha desaparegut i tota aquella pólvora dialèctica s'ha convertit en aromes de flors i càntics de viola. Ni tan sols els seus enemics polítics, la tropa d'Arrimadas, per exemple, han gosat a arrufar el nas en públic davant certs tuïts, els del nou ministre de cultura, per exemple. I és que en parlar de mi no ric. I ho tenen tot tan assumit que qualsevol cosa que els cau dins el cove nacional ho donen per bo.
Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:
