Dels emigrants mallorquins a Amèrica, el 1890, entre els quals s’inclou un bon nombre de gabellins que partiren cap a Xile i Argentina, es deia que marxaven infeliços i enganyats a fer  les Amèriques i molts d’ells tornaven més magres que abans, més pobres i més malalts que no se n’anaren. D’aquí que la gent exclamàs: “Idò, preneu llum de na Pintora”.

XNa Pintora gabellina, de ben segur que volgué, en companyia del seu home i el seu fillet, no ser manco que el pare d'en Tomeu Senalla; la mare d'aquest  va anar abuscar el progenitor d'en Tomeu, qui temps enrere s’havia embarcat a fer les “Amèriques”, i sense tenir cap adreça on trobar-lo, ni saber llegir ni escriure, aquella doneta aconseguí  localitzar el marit,  per aquelles terres, i el portà de tornada, des de Buenos Aires. Idò sí, la  protagonista d’aquesta contarella d’avui va prendre exemple dels que partiren cap a altres latituds, sense pensar que també podia passar-li a ella (d’aquí la recomanació popular que té na Pintora com asubjecte de la dita).

Tomeu Senalla.- Per cert que l’esmentat Tomeu Senalla era un home fort, amb una potència muscular fora mida i amb un estómac a prova de bomba. Quan competia amb altra gent a menjar, guanyava de molt i no importava condimentar la menjua, ell assegurava que “dins la panxa es mescla tot”,  per tant els ingredients passaven per la gargamella un rere l’altra. En Tomeu era home d’excessos: torcebraços a rompre amb companys de feina i amistat,  salvament de nedadors o nàufrags a la mar,  tant a l’hivern com a l’estiu,  tragí sobre les espatlles d'embalums de tota mena, etc. Amb un caràcter tranquil, gens violent, ningú va entendre mai que, un bon matí, mentre en Tomeu es trobava al cafè del Recreo, el metge i quatre fornits infermers procedents del psiquiàtric, amb l’ajut d’alguns espontanis desenfeinats que hi havia al bar, li enfundassin una camisa de força (com als folls o als boiets) i el ficassin dins una ambulància. Jamai va tornar viu a Capdepera. N’hi hagué que digueren que gent propera a en Senalla havia denunciat a l’autoritat qualque malifeta seva.

Na Pintora.- ”Antes, antes va dir en Canyot”, frase que serveix, i servia, per recriminar o criticar les actuacions o els remeis que arriben massa tard, quan ja no hi ha res a fer. I així li ho etzibaren, els seus conveïns a na Pintora quan retornà a la seva terra, com filla pròdiga, més pelada que un jonc.

D’aleshores ençà, pocs anys que no contemplàs el pas de la processó del Dijous Sant, recolzada a una paret que feia partió amb can Coll. Sí, can Coll, a la part de dalt del carrer de la Llum, que donà nom a aquella expressió tan nostrada: ”Cadascú a ca seva i els cans a can Coll”. I és que n’hi havia molts de cans, al poble, de nit feien una escandalera, però com que no portaven xip, ni esperances de portar-ne, el municipal l’amo en Toni "Quec" i el peó caminer, mestre Pep "Racó", no podien conèixer qui eren els propietaris dels animals. Per tant, a can Coll manques cans…, i cadascú a ca seva.