Pregó de presentació del Mercat Medieval
Capdepera, 18 de maig de 2018
Bones tardes.
Autoritats, família, amics. Siau benvinguts.
Quan el batle em va proposar ser la pregonera del Mercat Medieval d’aquest any, em va sorprendre tant que la meva immediata reacció fa ser negar-m’hi. Continuà la conversa i m'exposà els seus arguments per convèncer-me.
He de dir que una vegada haver païda la proposta, pens que és per a mi tot un honor ser-ne la pregonera. Em sent afalagada i esper estar a l’alçada.
Per als que no em coneixeu, el meu nom és Marisa: filla d’en Joan Rai i n’Elo, -o la dona d’en Serra, o la mare de na Núria i de n’Arnau, o la de la merceria, o “la de los hilos”, com diuen moltes de les meves clientes-. Aquestes diferents identificacions m’agraden, són pròpies d'un poble. Tot i així, he de dir que trob a faltar el costum d’identificar les famílies amb els malnoms. M’agrada recordar: ca na Putxa, ca na Galbis, ca’s Momes, en Ravell, ca’s Bolló, madò Patrona, en Binitu, ca’n Renyón, ca’n Felunyes, sa tia Pirlita, es conco Carbó, sa tia Regalada, sa tia Fornera i tants i tants d’altres. Em fa llàstima que es perdin. Pens que formen part de les nostres arrels com a poble.
Això és el que sóc, de poble, gabellina de soca-rel, com el meu pare i els padrins. I m’omple d’orgull estimar aquesta terra. 
Els meus llinatges són Nebot i Cano. D’ells en voldria fer un incís. Com veis, el Nebot prové de les nostres contrades; Cano, de terres andaluses. Però malgrat els quilòmetres que separaven les dues famílies, tenien una complicitat en comú: les dues es dedicaven a l’artesania.
El padrí Xerafí Nebot era fuster. Era capaç de fer qualsevol estri amb la fusta, però el que podríem destacar de la seva tasca eren les filigranes que realitzava de marqueteria.
A la padrina Maria Vaquer li deien “sa Sastressa”. Era cosidora i tenia taller d'al·lotes a aprendre l’ofici. També feia calça. Els meus inicis amb el punt foren amb ella.
Si m’ho permeteu, aprofitant que enguany és l’any de la Dona, voldria retre-li un petit homenatge, recordar-la com el que va ser: una gran lluitadora pels drets de la dona.
L’altre padrí, l’andalús José Cano, es dedicava a l’artesania de la pell i acabà sent “maestro guarnicionero” de la cavalleria militar.
Del meu pare, què vos puc explicar que no sapigueu? En podria parlar hores, d’ell, però no ho faré.
Encara avui, després d'onze anys de la seva mort, el trob molt a faltar i sobretot en moments especials, com el d’avui. Fa quinze anys jo seia en aquest banc, escoltant el seu pregó. Avui jo som darrere el faristol, però mir al banc, i ell no hi és.
M’agradaria només esmentar la seva experiència com a sastre, que amb els anys se centrà tan sols en la costura femenina. Aquesta és la que jo sempre vaig viure. La meva mare sempre al seu costat, passant els amples, embastant o fent traus. Però ella també brodava a màquina. En vaig veure moltes, de caixades, per a les núvies del poble.
Com veis, jo sempre vaig estar envoltada de fils i agulles. Però la meva passió no era cosir, sinó el punt de calça, com la meva padrina.
Fa trenta-vuit anys en Llucià i jo vàrem obrir la botiga. I a partir d’aquí, la passió per les labors, es va convertir en la meva professió.
Quan l’any 2000 es compliren set-cents anys de la creació del poble de Capdepera, l’ajuntament va pensar a realitzar un esdeveniment festiu. Aquell va ser l’inici del mercat medieval. Tot un encert.
L'any següent, el poble es va contagiar de l'èxit i s’hi involucrà activament. Jo en vaig ser un, posant-me darrere d’una paradeta i oferint els meus treballs artesanals i realitzant tallers per als nins.
En el transcurs d’aquests anys, el mercat ha sofert una transformació. Trob a faltar -per exemple- el psalteri, instrument tan desconegut per a molts de nosaltres; els abanderats de Tortosa, els diferents artesans que venien de fora de l’illa, entre d'altres. Però tot i les dificultats, s’ha aconseguit perdurar en el temps.
Aquest mercat, protegit per les murades del castell, d’on es divisa un paisatge encisador i als seus peus, el poble que l’envolta, ens retorna al passat, al punt de partida de la nostra història. El castell és la mare del poble, de la nostra cultura i de la nostra llengua, el català. I és per això que ens cal admirar-lo, defensar-lo i, sobretot, respectar-lo. Precisament avui, 18 de maig, en fa 35 anys de la seva adquisició.
I quan és que vertaderament apreciem lo nostro? Quan ens allunyem de les nostres contrades.
A en Llucià i a mi ens agrada viatjar. De tornada, quan arribem a l’illa, sempre comentem el mateix: “És molt bonic d’allà on venim, però a Capdepera... és que ho tenim tot: mar, muntanya, aquesta lluminositat del cel”. Agafem el cotxe i el camí cap a casa, suposo que pel cansament, és silenciós.
A l’indret de so na Moiana, quan ja es divisa bé el castell, la meva ment fa un recorregut per tot el nostre litoral costaner i flueixen dins mi un munt de records:
Font de sa Cala, amb el padrí Xerafi a cercar aigua a la font.
N’Aladern, per damunt les roques, per agafar quatre cornets i dues pegellides per posar a l’arròs.
El Carregador, aquesta platja tan intima, tan familiar per a els gabellins. D'aquí sí que en tenc, de records. Des de la infantesa fins a la maduresa. Amb els fills, na Núria i n’Arnau, on ells varen aprendre a nedar. Les estades amb els amics a la terrassa de ca’n Morey. No calia xerrar, només gaudir del paisatge tan meravellós.
Després, sa Pedruscada. Aquí els records són amb el fotògraf Amadeo. Amb els amics baixàvem a peu fins a casa seva, ens feia passar i començava un ritual de postures: el cap alt, un braç aquí, l’altre allà, les cames juntes, el cabell al costat... I quan tot ja era a punt, ell, rere aquella captivadora càmera, es tapava el cap i click! immortalitzava la bellesa de la nostra joventut.
Son Moll, on vàrem viure anys, els anys del boom turístic. Fèiem feina a l'hotel Gili, avui na Forana. En tenc molts bons records i algun d’amarg.
Però el que visualitzo ara mateix és la posta de sol: la mar com un mirall, el meu germà un ninet, jo una fadrineta. Els nostres peus damunt la fina arena i amb les canyes pescant mabres.
Es Coconar, el moll, on a l’horitzó es veuen les barquetes dels calamars. Cala Gat, amb la transparència de la seva aigua, els colors turqueses com no he vist en altra lloc.
La pujada al far, en Llucià i jo amb el 600: corba a la dreta, corba a l’esquerra fins arribar a dalt. Quina meravella! Ets a un altre món.
Arribo a Cala Agulla, platja emblemàtica del litoral gabellí. Aquí els records sí que són de la meva infantesa: a l’altura del Pins de ses Vegues, el padrí Xerafi, la padrina Maria, la tia Magdalena, la meva mare, la cosina Virginia i jo ens banyem i arriba el Garriguer, que ens vol treure de l’aigua i diu: “Aquesta platja és privada!”. Jo pens que ara el Garriguer hauria de ser aquí per fer-nos pas als gabellins per entrar dins l’aigua. Quins canvis!
Cala Mesquida, amb les seves dunes o el munt Gros, on acostumàvem menjar les panades el dia de l’Àngel i on inauguràvem l’època estival amb el primer capfico.
Però bé, ara ja arribem a ca nostra. Es difuminen els pensaments i la ment en blanc. Pujo l’escala, m'atur al replà i davant meu veig el castell il·luminat.
Em quedo uns moments contemplant-lo i em dic: “Què ho sóc de feliç, aquí, al petit país del meu pare, en Joan Rai”.
Moltes gràcies per haver-me acompanyat.
Ara ja només em resta dir: Gabellins i visitants, gaudiu de la festa, que el mercat és inaugurat!
