A la població andalusa de Castilblanco de los Arroyos (Sevilla), existeix una escultura dedicada als recol·lectors de pauma. Es troba a 30 quilòmetres de Sevilla, al nord.  Aquest poble comptava amb un petit reducte de persones dedicades a la producció d’obra de pauma, ja que per aquells indrets les paumeres i es garballons abunden.

D’això en sabia molt en Sebastià Albertí “Ruís”, el qual, a les acaballes de 1940 i en el transcurs de la dècada dels 50, es proveïa de la manufactura sorgida en aquelles terres del sud d’Espanya, que li subministrava paumes per al negoci que encobeïa a Capdepera. En Sebastià va comprar una dotzena de someres per als pagesos de los Arroyos, per poder  traginar les paumes, i els va ensenyar a assolellar-les, a girar-les i a fer els feixos. Quan les havien d’embarcar, aquests feixos eren pesats minuciosament – comptaven, com a anècdota, que havien trobat més d’un feix amb pedres en el seu interior, que algú havia col·locat per millorar el pes.


Sebastià Ruis, Gerardo Thumler, Tomeu Niu i Perico Tacó i les seves dones.

Resulta curiós que a Capdepera no hi trobem cap monument o escultura dedicats a aquesta artesania tan nostrada de l’obra de pauma. Únicament, una petita talla simulant un “ensofrador” dorm el somni dels justs a la rotonda devora el polígon industrial, pràcticament oblidada i com a justificant que fou, l’any de la llata, de polítics oportunistes. No ho acabam de creure, però donaven com a segur que sobre l’aljub (ja derruït) de la plaça de l’Orient, un professional de l'art de la pedra s’havia oferit per fer-hi una d’escultura que reflectís l’històric gremi d’aquest, en altre temps, art gabellí del “palmito”. De fet, Victòria Reynés i Joan Melis Dìez donaren una rèplica escultòrica d’una dona fent llata, per al Museu de la Llata ubicat al Castell.

Monument dedicat al "palmero"

La societat que en Manuel "d'es Magatzem", a meitat dels anys 50 del passat segle,  juntament amb en Llucià "Rinyòn", en Llorenç "Niu" i en Pep "Ruís", muntà a Capdepera per a la venda i exportació a l'estranger de les manufactures d’articles de pauma, que denominaren “El Palmito”`, va coincidir amb el tancament de la frontera amb França, en temps de Franco, en evitació de tràfic de mercaderies. Aquest fet propicià que en Sebastià i en Bartomeu Albertí “Ruís” s’associassin amb l’alemany Gerardo Thummler, a qui els seus contactes polítics li facilitaven l'accés a permisos d’exportació, espanyols i alemany’s.

El 1960, pels vincles que Thummler tenía amb València per a l'exportació de cítrics, va aconseguir l’exclusiva de promoció de la producció de peus amb dues rodetes per a adaptar-los a bressols per a infants, els quals forraven de roba amb colors diferents, en funció de si es tractava de nin o nina. Arribaren a emmagatzemar quantitats industrials d'aquests peus amb rodetes.

Reclam publicitari de negoci del "palmito"

La competència als industrials  i/o traginers  del “Palmito” l’exercien en Joan Moyà “Tasà” o en Biel Flaquer “Pocapalla”, cadascun pel seu compte, i n’Eloi d’Artà.  En "Tasà" i els Pocapalla duien les paumes de la zona d’Almeria. Aleshores comentaven  que les millors paumes eren les de Màlaga. Els nostres protagonistes d’avui: Sirer, Sancho, Albertí i Elionor Reus intentaren repetir el que en Sebastià havía provat a Castilblanco de los Arroyos, regalant someres i alliçonant els camperols malaguenys. De tot d’una, l’aventura funcionà, però transcorregut un temps ja no hi va haver ni paumes ni someres.