A  “sa Torre”, fa 100 anys








 

Antoni Flaquer “Coix”/ Bartomeu Melis “Meyme”

   A la possessió de sa Torre de Canyamel, fa un centenar d’anys, per ser la més extensa del municipi de Capdepera, hi treballaven moltes persones: unes 25 en temps de messes. La casa pairal, dels senyors i la de la família de l’amo (no ès el mateix un que l’altre), estaven separades. L’amo era qui rebía les ordres i les transmetia al personal, i era el principal responsable davant els ulls del propietari, el senyor.

Hi havia dos garriguers, amb una caseta al camp propera a la muntanya, els quals s'encarregaven de vigilar i evitar que ningú no calàs foc o que cap intrús tallàs arbres per fer llenya i endurse-la, protegint l'entorn de caçadors furtius i senyalitzant trams de muntanya per a llenyaters que tenien cura del bosc i feien tallafocs. Els carboners eren els que tenien cura de les sitges i els forns de cal. Els garriguers havien de proveir la possessió de conills, perdius, tords i altres ocells, ja que amb les gallines de les cases no era suficient per a la manutenció.

El “pareller major” dirigia uns 10 treballadors per conrar l'ample latifundi, i les sembres i trasllats mitjançant carros i bísties de càrrega, de la mercaderia recol·lectada. Desprès hi trobam els “oguers”, encarregats dels cavalls, egües, muls i ases, i de les seves cries, que no eren mai manco de 50 o 60, segons la temporada, a excepció dels animals de tirada, dels qual es cuidava el “pareller”.

El pastor, amb les seves ovelles, en nombre no inferior a les 300; el cabrer – ja ho diu el seu nom –, 200 0 300 cabres, com així mateix el “porquer”, entre 50 i 200 porcs, a partir del període de gestació. Aquest, al mateix temps, havia de tallar llenya mentre guardava el ramat de porcs, ja que mai havia de mancar llenya per al forn i la cuina de les cases. La vida dels “missatges” era dura, com tot lo relatiu al camp. El menjar mai mancava, amb  abundància, i és per aquesta raó que tampoc mancava personal a les possessions, ja que on hi havia mancances era a les cases particulars.

En un dia normal, el “pareller major” s'aixecava del llit molt prest i preparava “sopes mallorquines”. Despertava els missatges (l'escalafó més baix d'un predi) que dormien en el sostre, perquè donassin menjar a tots els animals i, desprès, passaven a l'espaiosa cuina del casal, on el pareller ja tenia condimentades les sopes per al berenar. Allí, l'amo disposava i distribuia l'ordre de treballs del dia o, si aquest no hi era, el pareller repartia la feina, senyalant els llocs on anar a llaurar o on dur les bísties a pasturar.

Cada estació de l'any tenia feines distintes. A l'hivern, quan s'aixecaven dels catres on dormien, encara era de nit, i quasi ni es veien els uns als altres, ja que no hi havia llum. Al “tornall” (taula de labors) havien d'encendre foc per a poder-hi veure, fins que el sol sortia. A migdia, quan  la madona tenia el dinar enllestit, mitja hora abans i des del capcurucull de les teulades de les cases, amb un corn de mar (com els pescadors), cridava els treballadors perquè fessin una aturada, donassin menjar als animals i els recollissin. El sol era el seu rellotge, un altra avís amb el corn, 15 minuts abans, avisava que ja havien de ser peus davall taula, i qui s'endarreria menjava fred. Desprès de dinar, una hora de descans, feien s’horeta (com es coneix a Capdepera dormir la sesta) i, en aixecar-se, de bell nou, cadascú al seu redol fins a l'horabaixa post el sol. I a sopar.

___”Així era cada dia a la possessió de sa Torre, el mateix que a altres possessions, on mai  mancava feina”, confirmava l'amo en Jaume Melis “Mengol”, a qui li ho va contar el seu pare, en Bartomeu, ja que aquest fou, als seus 17 anys, “missatge” de sa Torre.