No tenc coneixements jurídics, ni res que s'hi assembli, més enllà del que l'experiència i el sentit comú em dicten. I és segurament aquesta ignorància la que fa que, a hores d'ara, em declari francament alarmat amb l'actuació de la Justícia a Espanya, concretament pel que fa a les altes instàncies del poder judicial, com ara el Consell General del Poder Judicial, el Tribunal Suprem, l'Audiència Nacional o el Tribunal Constitucional. En tot cas, em sembla preocupant la situació de la Justícia en general, i no només la que afecta aquests organismes que he dit, perquè tenc la impressió que moltes de les decisions dels jutges, a més de discutibles i criticables, semblen arbitràries. I no sempre per culpa dels mateixos jutges.

El legislador, massa vegades, no afina prou, i moltes lleis deixen un biaix massa ample a la interpretació dels magistrats. Si hom comet un robatori, ha comès un robatori, independentment dels agreujants o atenuants que es vulguin admetre, i això és un delicte, i segurament mereix una condemna, de la forma que sigui. I el mateix podem dir si heu defraudat la hisenda pública, si heu comès un crim, si heu violat una altra persona o si heu calat foc a la Seu. Aquests i molts altres delictes es troben recollits en el Codi Penal i qui ha d'administrar justícia té unes pautes prou clares en què basar-se. Però, podem dir el mateix en qüestions com llibertat d'expressió, sedició, rebelió o terrorisme, tan damunt fulla en els darrers temps.

Hem vist com les resolucions d'algun tribunal integrat per distints magistrats es prenen per majoria, dos contra un, o tres contra dos, per exemple. En aquests casos és inevitable pensar que uns o altres emeten el seu vot de manera equivocada. Si hi ha delicte, hi ha delicte, i si no, no. Tres jutges creuen que has comès una falta, i dos, no, per tant ets culpable. Però si la votació la guanyen els que creuen que no has comès una falta, ets innocent. O resulta que ets un poc culpable i un poc innocent? Què deuen pensar uns jutges dels altres?

Ara mateix, tota la moguda del "procés" català es troba en mans d'uns pocs magistrats, els que estan instruint la causa penal contra els que han estat qualificats de rebels i sediciosos, un bon grapat dels quals es troben a presó o a l'exili. Hauríem de creure que les mesures que s'estan prenent obeeixen a criteris absolutament objectius, ajustats a dret, sense cap ombra de dubte, i així segurament també ho creuen molts de jutges. Però molts altres jutges i catedràtics, tant d'Espanya com de la resta del món, alguns d'ells exmembres de les més altes instàncies judicials, consideren que en la instrucció del cas català s'està fent una interpretació dels fets i de les proves que no tan sols és discutible, sinó que es podria haver caigut purament i simple en la prevaricació. I altra vegada ens trobam en el dilema de qui és que va bé, de per què uns mateixos fets poden admetre un ventall tan ample d'interpretacions i de si no s'està caient en simples judicis de valor. Tot això a l'ampara de l'ambigüitat legal, fins arribar a l'extrem d'acusar de terrorisme els qui realitzen accions de protesta.

Si el Codi Penal permet valoracions distintes per a un mateix fet, aquesta valoració queda en mans del jutge, i això, per a un encausat, és altament perillós, perquè no sap quina interpretació en farà aquest jutge. Dependrà del seu tarannà? De la seva mentalitat més conservadora o més progressista? De si s'ha aixecat de mal humor o duu un bon dia? D'altra banda, també tenim dret a demanar-nos si el Codi Penal, a més d'ambigu en molts dels seus apartats, és excessivament repressiu en certes parts de l'articulat i, per tant, pot coartar greument alguns drets que en democràcia haurien de ser inalienables:  opinió, expressió,  manifestació, protesta... Si llegiu la part que parla de terrorisme (Capítol V, Secció 2ª, articles 571 i successius), veureu com, depenent de quin criteri s'apliqui, pràcticament s'hi pot encabir qualsevol delicte.

A hores d'ara no podem sostreure'ns a la impressió que hi ha persones que estan sent acusades de presumptes delictes no per fets concrets i provats, sinó per la seva ideologia. Pens que l'independentisme o el republicanisme, opcions la legimitat de les quals ni s'hauria de discutir, són posats en el punt de mira de la Justícia no pel que han fet els seus promotors i seguidors, sinó per representar valors contraris al statu quo d'unes estructures d'Estat que, tanmateix, molts consideram que necessiten mà de metge.

JAUME FUSTER