Un patró gabellí: en Parreta





Antoni Flaquer “Coix”/ Bartomeu Melis “Meyme”

En Parreta – desconeixem el seu nom, ja que a la revista L’Ignorància no hi apareix, com tampoc a la secció “De l’agre de la terra” del diari L’Almudaina de 1918 – era un patró gabellí qui va morir al segle XIX. Tenia un geni molt franc i expressiu, era inútil confiar-li cap secret, perquè no el sabia guardar, ni callar lo que li convenia, fins i tot per als seus propis interessos. Si qualque vegada es penedia de la seva debilitat prest tornava a caure en el mateix defecte.

Un dia caigué presoner d’un corsari de Barberia que aparegué per devers l’esplanada de can Coll, on aquest i d'altres s’emportaren un bon grapat d’habitants d’aquesta contrada. En Parreta, amb tres companys més, també foren duits captius cap a Alger, mitjançant la barcassa que els barbarescs tenien a Canyamel.

Estant allà, a Alger, es presentà l’oportunitat de poder fugir i quan tot estava ja arreglat, vet aquí que en Parreta amollà qualque mot inoportú que va fer que els guardians entrassin en sospites i prengueren precaucions per no deixar-los fugir. Feren preguntes aen Parreta i ell s’embullà i contradigué, de manera que els guardians acabaren per dar-li una pallissa que el va deixar molt mal parat. Als companys els posaren grillons dobles i, per aquest xerrar de més d’en Parreta, perderen l’esperança de recobrar la llibertat.

Coneixeu l’expressió “Ja l’has feta com en Parreta”? D’aquest fet i d’altres provè la dita. Dotat d’un caràcter massa franc, en Parreta no sabia guardar els secrets que li confiaven, malgrat adonar-se'n, sense saber rectificar.

Del nostre personatge n’hi ha que conten que era un lladre d’un poble de Mallorca, d'altres que es tractava d’un noble català nouvingut per aquestes terres illenques i, concretament, per devers Capdepera, però el que nosaltres més creim és la versió que es tracta d’un patró de mar que va morir a principis del XIX.

Una altra citació d'en Parreta és la de 1872, quan apareix a la “Llista d’homes i dones cèlebres” del parenòstic El Sarracossano d’aquell any, una publicació de temàtica bàsicament humorística que comprenia el judici astrològic de l’any, un santoral, informacions de caire general i local, narracions i poesies costumistes, articles d’opinió i fragments d’entremesos. Certa persona de crèdit que va néixer el segle passat ho va contà i digué que ho sabia de boca d’un dels mateixos mariners de la més amunt esmentada barcassa (encara que els dubtes sempre hi seran presents quant a la disparitat de les dades en el temps).