Com cada any, una secció nacional del IBBY (International Board on Books for young people) té l'avinentesa d'esser la patrocinadora internacional del Dia del Llibre Infantil i selecciona un escriptor reprensentatiu i un reconegut il·lustrador del seu país perquè facin el missatge dirigit a tots els nins del món i el promoguin en les biblioteques, llibreries, centres escolars, etc. Aquest any li toca a la secció de Letònia, que difon el missatge de l'escriptora Inese Zandere (1958) i el cartell de l'il·lustrador Reinis Petersons (1982). Aquí va el meu punt de vista.

Consideram que una persona que llegeix molt és una persona necessàriament culta i un exemple per a la resta de la societat. I ho feim perquè de petits ens han repetit una i altra vegada que “hauríem de llegir llibres, molts de llibres” si volem saber coses. Ens ho han repetit com una lletania, com una doctrina en forma de veritat absoluta. Òbviament, això és ben cert, sense cap dubte, i d'aquesta manera hi ha persones que llegeixen, literalment un llibre rere altre i per això són tengudes com a “cultes”. Emperò, malauradament, el món no avança gràcies a les persones que només “llegeixen”. El món avança gràcies a les persones que “escriuen”.

Dit en altres paraules, el món ha avançat perqué hi ha hagut persones que han pensat i han actuat per si mateixes, que han creat amb les seves propies mans i la seva propia ment. Que es donen un temps per “escriure” la seva propia visió de la realitat, en lloc d'emprar-lo tot a “llegir” la visió de la realitat dels altres i a cercar bibliografies amb les quals tractar de legitimar el seu criteri.

Pensar abans de llegir

I és que sempre ens han dit que per saber i conèixer hem de llegir molt. Que primer hem de llegir llibres per a després poder pensar i obtenir respostes. Això és lo comunment acceptat per tota la societat, i també, òbviament, això és cert. Emperò en el fons, és una gran inexactitud. És el reflex de les immobilitzants aules-presó que han modelat la nostra ment, en les que després d'una pregunta, sempre, automàticament, hi ha una resposta del mestre i mai una recerca o un raonament propi. El cert és que no hem de llegir abans de pensar. Tot el contrari. Hem de pensar abans de llegir. Hem de donar-nos el temps necessàri per tractar de trobar les nostres propies respostes, abans de recórrer a les respostes escrites pels altres.

¿De que serveix llegir mil llibres amb mil respostes si abans no hem fet l'esforç mental de cercar-les raonant per nosaltres mateixos? Perque, ¿que és en realitat aprendre? ¿Obtenir respostes a les preguntes o fer el viatge per trobar aquestes respostes?

Qui sap més? Aquell al qui li han ensenyat a fer una cosa, o aquell qui ha tengut que deduir per si mateix com es fa aquesta cosa? I és que hi ha una gran diferència entre les dues posicions. En la primera, un és el receptor d'un coneixement i en la segona, un és el creador i actor principal del seu propi coneixement.

En la primera, la persona repeteix els mètodes ensenyats i en la segona, la persona descobreix nous mètodes i nous camins, adquirint saviesa amb això. I aquesta és precisament la gran pèrdua que experimenta la societat amb els nostres sistemes d'ensenyament. Repetint mecànicament els camins que ens ensenyen en els llibres, perdem la possibilitat de trobar nous camins cap a les respostes, que significaríen una riquesa per a tots.

La resposta correcta a la pregunta “¿per qué?” ¿Quina és la resposta correcte que ha de rebre un nin quan ens demana “per qué”? I la resposta correcte, podria ser “ ¿I tú, quina creus que és la resposta a la teva pregunta?” És a dir, hauriem de lliurar-li el protagonisme a la recerca d'aquesta pregunta. Convertir-lo en el protagonista del seu aprenentatge. Deixar que sigui l'actor principal. Permetre'l que jugui amb la pregunta, que elucubri les seves possibles respostes, que imagini i que explori lliurament, encara que no disposi de les dades necessàries. Deixar-li que tresqui per camins que a nosaltres ni ens passarien pel cap.

I una vegada construida la seva teoria, per més disparatada i absurda que sigui, oferir-li la possibilitat de contrastar-la amb altres opinions, entre elles la dels mestres i la dels llibres, aquells que es suposa que saben més. Perque aquí hi rau el secret: contrastar opinions, és a dir, tractar-les de igual a igual, sense caires d'autoritat, sense imposicions. Amb això, els nins aprendrien a respectar als qui saben més que ells, emperò no a fer-ho per obligació i amb amenaça de càstic, com succeeix en l'actual sistema educatiu, sinó a respectar-los pels coneixements que demostrin.

Dit d'una altra manera, els nins aprendrien a respectar la saviesa i no la autoritat. I al provenir aquesta saviesa de qualcú que la imposa, aprendrien a respectar a tots aquells que els envolten de forma natural. Aprendríen a pensar, aprendríen a aprendre, aprendríen a exposar les seves idees i aprendríen a escoltar les dels altres. Tractant aixì als nins, aconseguiríem crear persones agosarades per pensar i humils per acceptar que s'equivoquen, amb personalitat propia, amb la seva imaginació, amb un critèri irrepetible i damunt de tot, amb plena confiança en el raonament com a vehicle per obtenir respostes. Elements, tots ells, cabdals per evitar l'adoctrinament i la manipulació, base de tots els conflictes al llarg de la història i, perque no dir-ho, base de tota estructura de poder.

Evidentement, les “persones d'ordre” es posarien les mans al cap davant tot lo exposat. Per ells això és una cosa antinatural. Inclús perillós. Pensarán: “els nins han d'obeir als seus majors i aprendre allò que se'ls hi digui i punt. Com podem tractar de igual a igual a un ignorant? ¡Això és una anomalía filosòfica de saló de jocs, sense cap sentit pràctic!”

Emperò no hem els hi hem de fer cas. Perque aquesta classe de gent estima les cadenes. De fet, les necessiten per mantenir la seva posició.

La seva veu és el crit desesperat del vell món que hauriem de deixar enrere.