Un home i un canet    







La manca de gent a les funcions  fa perillar una més de les tradicions

 

 I si ho deixàssim anar, això de processons?  Hem arribat a ser una minsa representació de fidels els qui hi anam  i ja no s’hi troba gent per portar els “passos” i només la meitat de les talles surt al carrer. I això a Capdepera, perquè a Cala Rajada també fou discreta, més bé tirant a baixa, la participació popular a les desfilades d’ambdós dies.

Abans que desaparegui una més de les nostres tradicions, tal volta seria convenient posar-hi un poc d’imaginació, almanco perquè la gent jove i la més menuda  prenguin  consciència del que és (o era) la nostra  Setmana Santa i tot el seu voltant.

Coneixem gent – i nosaltres mateixos -- a qui no li cauria cap anell a l’hora d’haver-se de posar al capdavant d’alguna iniciativa capaç d’evitar que costums gabellines, o cala-rajaderes (que pel cas, hauria de ser el mateix), siguin religioses o civils, no es perdin del tot. I estam pensant no únicament amb tota la parafernàlia que arrodoneix la Pasqua  sinó també en la festa de l’Esperança (tres quarts del mateix pel que afecta a la processó).

Una suggerència:  Amb la finalitat de promoure visites escolars, o de caire cultural, guiades, ¿no us sembla que  podria ser efectiu organitzar  a algun  lloc públic, o dins la mateixa església, una mostra-exposició de totes les talles dels “passos” de Setmana Santa i altres relíquies o figures relacionades amb la Passió i Mort de Crist?

Idò,  això, per exemple, ¿no seria més  adequat i  profitós que anar de processons, a les quals manca el factor humà i que les converteix en més tristes del que han de ser?  Les funcions pròpies de la Setmana del Dolor podrien continuar essent el que són, quasi a l'uníson amb la mostra de les escultures santes de les quals la parròquia disposa i que no són poques, malgrat haver-ne sortides dues o tres el Dijous i el Divendres Sant (per no comptar amb portadors) acompanyant-ho de les vestimentes dels “encapironats” o “carepunats” de les distintes confraries que, almanco sis, han existit temps enrere al nostre poble.

És qüestió d’imaginació. Llavors ens queixarem per haver  perdut  una altre tradició. Per tant, cal fer qualque cosa (i el mateix volem dir respecte de la processó de l’Esperança) perquè les noves generacions puguin conèixer-ho. A més, clar, de ser un reclam perquè la manca de gent a l’església no obligui els seus responsables a haver de rodar la clau.

Canviar per conservar, reconvertir, i sempre sense  perdre l’esperit de les celebracions.   “I si hi ha refresc amb crespells o rubiols, la iniciativa tendria l’èxit assegurat, ja que a on hi ha menjar…”  ens recorda el nostre canet de companyia, que es mor de ganes de poder anar a qualque processó.