De bul·les, esfassos, àngels i solpassos...  

   Això semblen “batalletes dels padrins”. Hi ha que veure! Aquests dos no es poden sostreure d’escriure recordances antediluvianes (poc manco), les quals, si no fos perquè hi ha un conglomerat de lectors que ens enganyen quan ens diuen que gaudeixen d’aquestes contarelles, ho haguéssim deixat anar. El que fa tenir més de 70 anys i no tenir coratge per aplegar i partir cap  a arrecer… Què hi farem!

Ja tornam ser a la Setmana Santa, a Pasqua. Les processons, les panades i els rubiols, els ous amagats dins la sorra per tal que els trobin els nins i les nines. I els confits que només neixen el diumenge de Resurrecció  als cossiols-confiteres o a alguna planta casolana. Abans, recordem-ho, la segona festa, el dilluns de Pasqua, desfilava molta gent amb processó acompanyant el capellà, sota un pal·liportat per sis feligresos, i amb la participació de la banda de música, per dur la comunió als malalts impedits del poble  (“sortir de la parròquia”, hi havia quianomenava aquest fet).


Processó viàtic als malalts

–  I què és, padrí, això d’un àngel que compareix per les platges i reparteix pa? –  demanava en Colauet al seu avi, del mateix nom, que arribava de pescar amb el llaüt amb el seu company Mateu. Mestre Colau no entengué la pregunta del seu net i desprès de filar prim i endevinar-li la pregunta a aquell ninet, va poder esbrinar que devia tractar-se del dia de l’Àngel  que, en temps primer, se celebrava a alguns indrets vora la mar i que es coneixía com a pancaritat. D’allí, segurament, en Colauet  va treure allò de reparteix pa l’Àngel que compareix per les platges.


Solpàs amb el rector i els escolanets

I és que fa més d’un quart de segle, el diumenge següent al de Pasqua,  l’Agulla,  es Munt Gros o sa Mesquida s’omplien de molta gent gabellina, també de devers Artà, per passar-hi tot el dia, jugant sobre l’arena, prenent –si feia bon temps– el primer bany i assaborint les darreres panades i rubiols fets la Setmana Santa, en la qual el dejuni i abstinència prohibien menjar-ne (a no ser, com explicava en Pere “Llevates”, que, com ell, tingués sa bul·la que donava llicència eclesiàstica i del bisbat per poder arrodonir-se el gavatx).


Passant el solpàs

Tanmateix, el concert de cops d'esfassos que els congèneres nostres oferien a les 3 del capvespre del Divendres Sant a la placeta de l’església, intentant despertar al Bon Jesuset no tingué mai, al llarg dels anys que es va celebrar, cap classe d’èxit!. Ni el davallament que, per espai de més de 30 anys, abans de sortir la processó del Divendres Sant, es va representar a l’altar major. O els “dotze sermons”, al capvespre del diumenge del Ram, que congregava multituds al Viacrucis que obria la setmana de dolors. I què ens direu del salpàs? Idò que el rector. amb l’amo en Biel “s’Escolà”  passejava, cavalcant en el carro d’aquest,  per les possessions i cases de fora vila per beneir la menjua típica pasqual i, de passada, recollir algunes viandes generosament obsequiades pels estadants dels predis al clero parroquial, portador d’un poalet amb aigua beneïda i un aspersori (o salpasser, com se'ls coneix a altres llocs).  I “ses maçoles”, que eren uns artefactes que els dies de dolor de la Setmana Santa substituïen les campanes,  i que eren de fusta, com unes grosses castanyetes, i que quan xocaven oferien un so sord, sepulcral, que convocava els fidels als oficis religiosos.


Pandilla de jovent a l'Angel

Idò, tot això  se'n va anar en orris! Ho contes a la gent jove, a les noves generacions i no et creuen. Quina llàstima no haver pogut conèixer, ells, aquells esdeveniments que, si més no, i al marge de l'espiritualitat que els  actes encobeïen, suposen la pèrdua d’unes tradicions ben nostrades, com altres tantes ja a mercè de l’oblit….  Ora pro nobis!

(Disculpau la magra qualitat de les imatges que s’acompanyen, però s’ha d’entendre que els fotògrafs de l’època no comptaven amb els mitjans dels actuals. Gràcies)