En Fallou és un al·lot de catorze anys. Fa uns dies que ha arribat del Senegal. Està escolaritzat al meu institut. No entén castellà, ni català. Per circumstàncies que no venen al cas tampoc sap gaire francès, ni àrab, amb la qual cosa la comunicació es fa més que difícil. No té ningú que li pugui fer d'intèrpret. Se sent sol. Acorralat. Sis hores en un ambient que als seus ullons vivaratxos li és hostil. No entén res, no l'entén ningú. Un moble. Una anònima xifra per a una freda i eixorca estadística.

Va arribar dijous a l'institut i el divendres se'l va passar plorant tot el matí, assegut al pupitre de la seva aula, el cap cot, voluntàriament cot, rabiüdament cot. Amb aquell puntet de rebel·lia que la impotència genera. Som el professor de PALIC, tres hores setmanals. L'estadística no dóna per més. Les xifres fredes del despatx de l'administració – de qualsevol administració- no tenen ànima. Són això una xifra, un número, un objectiu a complir. Els sobrecostos, vostès ja m'entenen, són per als grans constructors de les autopistes, dels Càstors, per als fabricants d'armaments tan necessaris per a fer saber a la població que no poden passar els límits estrictes que marquen ells.

Mirin, quan ja som a la recta final de la meva tasca com a docent – els alumnes em consideren un vell- m'he emocionat amb en Fallou. M'hi he dedicat en cos i ànima tota la setmana. He arribat allà on l'administració no arriba, allà on les estadístiques de l'administració i els seus quadrants mai no hi posaran els peus, ni tampoc l'ànima. No escric aquest article per mostrar què bé  ho he fet, ni tampoc per mostrar la meva suposada heroïcitat en to menor. L'escric com un homenatge a en Fallou, als fallous quotidians, aquells que són abandonats – quasi- en una camilla en el passadís d'una dependència d'urgències d'un hospital, per exemple. O aquells que, com jo mateix, després d'haver estat amb un peu aquí i un allà – al regne del no retorn- esperen una cita mèdica que ja va camí del cinquè mes de retard. Per a aquests va el paper, un petit homenatge, tan sentit com segurament inútil. Però un homenatge escrit amb la tinta de l'ànima.

Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona: