La Biblioteca del Golea (23)
El vell parla amb els arbres. No sé si sempre hi ha parlat, però ara les seves converses més llargues són amb cedres, amb tamarells, amb pins... i potser també amb mi. Estic sorprès d’estar amb ell i, de cop, me n’adon del poc que sé d’aquest homu seriós i rialler que seu al meu costat i passeja la seva melangia per Barcelona, talment com si hagués tornat d’un llarg viatge per terres remotes. Bé, és que hi ha tornat, d’un llarg viatge! I jo no en sabia res, ni tampoc del seu món ni del seu passat ni de la seva història. El vell parla amb els arbres i jo no tenc ningú amb qui parlar. Potser aquesta nit podré fer-ho, potser aquesta nit sí. Passen els dies, passen les setmanes, el vell va per amunt i per avall sempre amb mi al seu costat, però moltes vegades no sé què pensa i fins i tot no sé què diu. Només la poesia el fa reviscolar, només la poesia es troba sempre en el present, en el «seu» present. Només amb la poesia el vell deixa de ser el vell... «En un prat, gemat arreu, / l’arbre hi ha de l’Esperança»... I amb ell jo també camin i passetj per Barcelona i parl amb els arbres com qui parla amb l’amor, talment ho fa el vell. El vell sembla que ja no té gaire coses a dir. El vell resisteix amb paciència els embats de l’oblit. I jo no sé per què ha tornat. Tothom hi diu la seva. Bé, potser no tothom, però sí molts, opinen sobre això i sobre allò, com si el vell ja no fos una persona de carn i ossus, com si no tengués les seves pròpies necessitats, com si només pogués bellugar els seus somnis, però no el seu cos. El vell, però, tot el que veu s’ho imagina i no sap res de conxorxes banals, d’egos inflamats, de poesia escrita des de la «superioritat moral», perquè el vell en realitat ha tornat cap a ell. El seu darrer viatge és cap el seu interior, perquè tot el demés ha desaparegut o està a punt de fer-ho i els exilis com el del vell mai no són temporals. I jo no estic preparat per entendre tot el que està passant amb el vell, no sé destriar la persona que va ser i la persona que és, no sé encaixar totes les peces d’aquest puzle vital que seu al meu costat. Malgrat tot, parlam molt el vell i jo. El vell sap que jo no sé, però el vell m’empeny a aprendre i les nostres converses s’allarguen i s’allarguen gairebé, diria, fins a l’«infinit» intemporal i intangible.
Però mai no parlàrem de Capdepera i això em fa mal.
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
Carles Casajuana, Retorn. Columna, 2017.
