Aquest missatge que vull fer arribar als lectors/es va dirigit directament al cor del esperit de Nadal. A tot això que només quan arriben aquestes festes de Nadal mostrem cap a tots els nostres coneguts. Aquesta escalfor humana que suposadament es mostra quan arribem a aquestes dates tan significatives. Perquè ara tot són sopars, reunions familiars i sopars d'empreses, cistelles de Nadal que només apareixen a qui ha tingut la sort de que li hagi tocat. Emperò tot això està molt bé. Simplement com a persones...
Tots sabem que vivim en una societat molt competitiva. Un entorn que glorifica els guanyadors, a aquells que s'imposen als altres per assolir els seus objectius. La societat els anomena “triomfadors” i els considera com els “millors” o els “més forts”. Emperò aquesta és una visió completament distorsionada de la realitat. Les pròpies estructures psicològiques del Sistema, les que ens ha dut a crear aquesta societat tan competitiva, deforma també la nostra visió del món i malbarata també els nostres propis conceptes. Podríem dir que concebim les coses al inrevés de com són en realitat, fins el punt de que allò que la societat considera signes de feblesa i covardia, moltes vegades són el reflexe d'una gran fortalesa i valor.
Un exemple d'aquesta visió invertida de la realitat, el podem trobar, per exemple, en el món de la ficció. Aquestes darreres dècades, tant a la televisió com en el cinema (especialment Hollywood), ens han bombardejat i ens bombardegen amb la imatge del típic heroi d'acció, fins convertir-lo en l'arquetip del “home fort i dur”. Homes violents i musculosos, inflats d’esteroides, que només tenen per objectiu a la vida el de repartit colps, disparar per tot arreu i sobretot causar dolor sense mostrar el menor signe de penediment o consciencia. Un arquetip masculí que ara també ha estat traslladat a les heroïnes femenines, esdevingudes directament en mascles amb pits.
El problema central d'aquesta concepció de “home fort” no està en l'ús indiscriminat de la violència, com molt voldran veure. Allò que converteix a aquets arquetips socials en especialment nocius, és la seva actitud respecte a la resta d'éssers humans. L'heroi d'acció actual, emprat com a model de “fortalesa i valor”, és un ésser no poruc, impertèrrit, fred i insensible, capaç de colpejar o planificar molt de patiment als altres sense immutar-se; la seva gran “virtut” és que està dotat del més absolut menyspreu per la vida de les altres persones. I a base de bombardejar-nos amb aquesta imatge continuadament, tots hem acabat creguent que esser fort, dur i valent coincideix amb l'actitud d'aquets personatges.
LA GLORIFICACIÓ DE LA INSENSIBILITAT
Amb aquesta imatge imposada a les nostres ments, ha nascut la glorificació de la insensibilitat, com a símbol de fortalesa i superioritat. I això ha dut a que, en contraposició, les persones sensibles, generoses, aquelles que pateixen pels altres i que estan dotades d'una gran empatia, siguin vistes com a persones febles. Quan és justament tot el contrari. Una persona que fàcilment estableix vincles emocionals amb els altres, una persona que confia en els altres, que estima amb facilitat i que pateix pel mal aliè, per naturalesa, és una persona molt més forta, dura i valenta que una persona insensible. Sempre ha estat així i sempre serà així, per pura lògica. Quan una persona, de forma natural, sent amor, confiança i empatia cap als altres i no tracta de castrar aquestes tendències naturals amagant-les davall d'un vel d'indiferència o poca empatia, està mostrant un gran coratge.
Per què estimar, en qualsevol de les seves múltiples representacions, implica acceptar el dolor d'una possible pèrdua, d'un possible engany, d'una possible decepció o d'una possible traiduria... i acceptar la possibilitat de totes aquetes malanances i així i tot seguir estimant, exigeix una gran fortalesa psicològica. Estimar incondicionalment és la màxima mostra de valor que es pot tenir a la vida. És un acte d'autèntic heroisme. El major risc que es pot prendre. Tant mateix, una persona freda, distant i amb capacitat gairebé per sentir res cap a la gent que l'envolta, no pren cap risc, ni mostra el més mínim signe de valor. És com si visqués dins un cos sense acabaments nerviosos a la pell. No sentiria dolor davant els colps o les rapinyades i a ulls dels altres, pareixeria dur, més resistent i més fort, quan simplement, allò que li passaria és que pateix una greu mancança. En realitat, una persona dura és aquella que sent dolor i ho suporta, superant els mals moments. De la mateixa forma, esser valent és saber que pots córrer el perill de patir un gran dolor i, així i tot, arriscar-te a enfrontar les situacions que et puguin dur a sentir-ho. Per si això fos poc, moltes vegades, a la nostra societat, s'identifica erròniament la fredor humana amb l'autocontrol, com si la manca d'emocions i sentiments fos el reflex d'una capacitat superior. Quan de fet, és el reflex d'una incapacitat.
Una persona que no sent, té molts menys elements emocionals que controlar dins la seva psique i per tant, per lògica, guanya menys capacitat de control que qualcú que està dotat d'una gran capacitat per sentir emocions. És tan absurd com veure a un individu que va colcant en bicicleta i comparar les seves habilitats amb les d'un pilot d'helicòpter, és ridícul afirmar que té una “major capacitat de control”, per què controlar un helicòpter, encara que sigui de forma precària, és molt més complex que controlar una bicicleta. Idò bé, a la nostra societat es cau precisament en aquesta confusió: al “qui viatja en bicicleta” se'l considera més eficient, més fort psicològicament i inclús més agosarat que el “qui pilota un helicòpter”. Així és com al qui no estima, al qui no sent ni pateix per les persones que l'envolten, al qui ignora el dolor aliè i actua amb complet menyspreu pels altres, se'l considera “l'home fort, fred i eficient” i acaba convertint-se en un dirigent i en un referent social, a despit d'ésser perillós i potencialment nociu per a la gent que l'envolta.
Així i tot, a aquell qui és capaç de carregar amb el gran pes de les seves pròpies emocions i de les emocions que li genera el patiment aliè, se'l considera feble, massa sensible i potencialment inefectiu per exercir llocs de poder. I com podem veure, és el propi funcionament del Sistema, el qui tendeix a premiar al primer. Aquells que no dubten en danyar als altres en propi benefici, aquells als qui no els importa robar les idees alienes o trepitjar els drets aliens per assolir els seus objectius, aquells que són incapaços de veure's afectats pel dolor que ells mateixos provoquen en els seus consemblants, són apujats als més bons llocs, ajudats per les lògiques de funcionament internes del sistema competitiu. D'aquesta manera, en el nostre món, acaben governant els menys forts, els menys agosarats i els més incapacitats emocionalment d'entre tots nosaltres. És a dir, els pitjors.
Sí, el món està governat per éssers inferiors, encara que ens hagin fet creure tot el contrari. Així idò, replantegem d'una vegada per totes qui és fort i qui és feble. Qui és “superior” i qui és “inferior”.
ELS SUPERIORS I ELS INFERIORS
Perquè encara que soni molt lleig, allò cert és que no tots som iguals: hi ha persones superiors a la resta. Hi ha determinades persones, que davant qualsevol situació o avinentesa, pensen “¿Quin benefici tíndré jo d'això? ¿Quin benefici tindran les altres persones? ¿De quina manera podem sortir beneficiats tots, de forma justa i equitativa?” Són individus que podrien haver-se quedat bloquejats en la primera qüestió i només pensar en ells mateixos. Emperò la seva tendència natural no només inclou els seus propis beneficis, sinó les de tot el conjunt. La seva ment s'obri i s'eixampla de forma natural cap a tot l'entorn. Són aquesta classe de persones que es senten incòmodes o inclús culpables si el seu benestar implica perjudicar als altres, o que inclús es senten malament si tenen un colp de bona sort i en canvi veuen a altres persones patint al seu voltant. Aquestes persones existeixen, no són un mite. Es troben entre nosaltres. La seva ment està en un estat superior. I tant mateix, la societat tendeix a castigar-los o a ignorar-los, com si fossin un cos estrany, com si fossin éssers extravagants.
En contraposició a ells, hi ha persones que davant qualsevol situació o avinentesa, només pensen “¿Que puc guanyar jo amb això? ¿Quin serà el benefici per jo?”. A aquestes persones, la societat els considera “els preparats, els espavilats, els competitius, els qui s'adapten, els supervivents”. I en els fons és cert. Tenen un fort instint d'adaptació i supervivència. Com tots els animals. Com ho tenen els nostres moixos o els nostres cans. Animals que sí, poden esser molt carinyosos i simpàtics, emperò que no dubten en menjar-se el nostre bistec a la mínima que ens despistem. Per què per molt que ens estimin, quan veuen el bistec davant seu, en el seu cervell tot raonament queda reduït al binomi “Jo-menjar”. De sobte, ja no pensen en si ens perjudiquen o en si aquest menjar era per nosaltres. Arribat el moment, només pensen en si mateixos i l'única forma d'impedir que tornin a robar-nos el menjar en el futur és renyint-los i castigant-los per haver-ho fet. És a dir, imposant-lis una autoritat i normes de conducta que han d'obeir amb amenaça de sanció. No és estrany idò, que el Sistema vulgui, promocioni i protegeixi tant a aquesta classe de persones. Per que aquesta classe de persones tan netament inferiors a les del primer exemple, són les qui justifiquen l'existència del Sistema.
ELS PROTEGITS I ELS CASTIGATS PEL SISTEMA
Les persones més competitives, les qui no dubten en actuar en benefici propi sense pensar en les conseqüències, les qui són manco capaços de sentir empatia cap els altres o d'eixamplar la seva ment per incloure als altres en els seus assoliments, guanys o desitjos, aquestes persones, són les qui mantenen el Sistema dempeus. Ells justifiquen l'existència de la policia, lleis, jutges i autoritat; el dolor que provoquen als altres i la injústicia derivada de les seves incapacitats despleguen les bases per a que existeixin les regles morals i els codis de conducta, les religions i les doctrines infectades d'instruccions d'obligatori compliment. Tant se val quina posició ocupin en els esglaons socials: siguin alts mandataris o lladres de carrer, la seva incapacitat per posar-se a la pell dels altres, és la mateixa. Ells són els qui roben la pensió a la pobre persona major que surt del banc; i els qui es gasten 6000€ en roba, sabent que hi ha gent que amb aquets doblers podria alimentar-se o deixar de viure al carrer. Són la misèria de la espècie humana, la inferioritat encarnada, la rata que espera l'avinentesa per robar-li el menjar al famèlic. Sense ells, no només el Sistema no podria romandre dempeus, sinó que seria completament innecessari.
Emperò com deia abans, entre nosaltres hi ha individus diferents. Éssers sensibles, generosos i empàtics i per tant , agosarats i extremadament forts. Individus de la qual la seva presència posa en dubte tota l'estructura del Sistema. Un sol dels seus actes espontanis d'amor o generositat, són com un dit acusador, un incòmode reflex que posa en relleu tota la baixesa del Sistema al complet. Si tots fóssim com ells, no necessitaríem lleis, autoritat, policies, religions, ni normes morals...per que totes aquestes estructures només serveixen per regular els aspectes més baixos de la nostra naturalesa; són com els esclata-sangs que creixen en els fems... sense la porqueria no podrien proliferar. Per tant, totes aquestes persones que estimen incondicionalment, que pensen espontàniament en el bé comú, són en la seva essència més profunda, persones anti-sistema, per molt que en molts de casos aconsegueixin estar integrades dins el mateix.
La seva forma de pensar, d'actuar i sentir no es poden aprendre en una escola, ni es pot transmetre o inculcar mitjançant una doctrina moral o religiosa. Tant se val que un llegeixi mil vegades la Bíblia, vagi a missa cada dia, prengui tots els sagraments, resi com un boig o segueixi fil per randa totes les ensenyances del Bon Jesús. És una cosa que ha de brollar del interior d'un mateix, de forma natural. Simplement, arriba un dia i s'és així… Les persones que assoleixen aquest estat mental permanent, acostumen a ser anònims i sacrificats. No reben medalles, ni premis, els municipis no els hi dediquen costosos monuments ni hi ha una sola línia en els llibres d'història que xerri d'ells.
Curiosament, en els llibres d'història, només hi trobem escrits dedicats als pitjors criminals de masses, als especímens més baixos de la nostra espècie, als manco forts i agosarats, encarnats en forma de reis, papes, emperadors, militars o conqueridors. Als seus actes egoistes i embogits, se'ls anomena pomposament “gestes històriques”, quan en realitat no són més que manifestacions d'una consciència inferior i d'una marcada incapacitat per a sentir empatia o amor cap als altres. Els llibres d'història són en realitat la nodrida recopilació de les mostres de baixesa d'aquets éssers inferiors apujats al poder pel Sistema. L'autèntica història de la humanitat, la qui valdria de debò l'esforç d'escriure i llegir, hauria d'esser aquella que reunís tots aquets petits gestos de generositat i d'amor incondicional cap els altres individus, realitzats per tants i tants d'herois anònims, ignorats al llarg dels temps. Malauradament, la gent ho consideraria una recopilació de petites anècdotes, per que no implicarien grans moviments de tropes ni grans despeses destinades a provocar el patiment indiscriminat. Així i tot, aquest llibre d'història estaria farcit de llums espontànies enmig de la foscor, una reunió de lo millor de nosaltres mateixos com espècie, que si mereixeria el d'ésser recordats per sempre.
Arribats aquí, podríem demanar-nos: ¿Qui són aquestes persones especials, capaços de mostrar tanta generositat, i amor espontani cap aquells que els envolten? ¿Són una preciosa anomalia de la naturalesa? ¿Un element regulador del conjunt de la espècie, como ho poden ser els éssers intrínsecament malvats? ¿Són àngels? ¿Éssers enviats per qualcú superior? Podria ser que no tinguéssim que anar a cercar tan lluny...pel que pareix aquests éssers especials, som molts de nosaltres, podria ser la majoria de nosaltres. Per que pràcticament tots hem sentit impuls de generositat i amor espontani en qualque moment de les nostres vides, sense esperar res a canvi. A tots ens han agradat moltíssim veure la felicitat de persones desconegudes i a tots ens han ferit dins lo més fons del ànima veure imatges de dolor aliè ¿Quantes vegades hem rigut o plorat per persones desconegudes, encara que sigui en la intimitat de les nostres llars?.
Així idò, el potencial d'assolir aquest estat mental superior, ho duim tots en el nostre interior.
I aquest és precisament el gran drama que estam vivint. Com he dit abans, la societat tendeix a castigar les mostres d'empatia, confiança i amor incondicional cap als altres, per que són actes que posen en evidència al Sistema. Representen la llavor d'un nou món, en el qual, el Sistema ja no pot esser necessari i per aquesta raó, el propi Sistema els combat amb tota la seva energia i tots els seus recursos.
Les persones que mostren aquestes actituds de forma espontània, són titllades com a febles, poc competitives i ineficients; la societat se'n riu d'elles per a que perdin la seva fe en si mateixes i les esclafa amb tots els seus engranatges, fins que en el lloc preeminent que haurien d'ocupar, el Sistema hi situa als seus fidels servidors, els éssers inferiors, aquells que són incapaços de sentir res per els altres, per a que escriguin amb els seus renglons torts i la seva mala lletra, els escrits de la Història. Tots nosaltres som víctimes d'aquest procés, en qualque moment de les nostres existències. Les injustícies rebudes i el veure que els nostres actes espontanis de generositat o de confiança cega caps els qui ens envolten reben el càstig de traïdoria, el dolor, la befa, el desengany o el robatori , ens canvien per sempre; els colps rebuts al llarg de la vida, acaben provocant que molta gent acabi castrant els seus millors impulsos i sentiments, i que renunciïn a confiar en la bondat dels altres, al servei d'un pragmatisme vital relacionat amb la supervivència i la adaptació a les regles implacables de la societat.
Així és com la majoria de nosaltres, que podíem haver manifestat a les nostres vides els millors sentiments d'amor, generositat i empatia, de forma espontània i continuada, acabem creant-nos un escut alimentat per l'escepticisme permanent cap a la naturalesa humana. I així és quan ens deiem a nosaltres mateixos aquelles frases tan típiques de “deixaré d'ésser un beneit, estic fart de rebre colps”, “deixaré d'ésser tan confiat, per que tot el món et fot quan pot”, “no es pot esser tan generós, per que sinó tots acaben aprofitant-se de tu”, “deixaré d'estimar cegament, per que només reb menyspreus i desenganys”...
A aquest esfereïdor procés, la societat ho anomena “fer-se major”, “adquirir experiència”, “endurir-se”, “madurar”, “adaptar-se”, “perdre la innocència” o “deixar d'esser un ingenu”... Etiquetes que tracten de positivitzar allò que en realitat és una derrota en les nostres vides, i una pèrdua irreparable per a tota la humanitat. No ens enganyem més. Això no és endurir-se, no és avançar, no és madurar. És una pèrdua, un pas cap enrere, una retrospecció a un estat mental inferior.
Renunciem a lo millor de nosaltres mateixos, abandonem allò que són les majors demostracions de força i valor que podem tenir a la vida, que són les mostres d'amor incondicional, confiança i empatia cap els altres i les canviem per un escut de ferro amb el qual pretenem protegir-nos del dolor i de la injustícia del Sistema, que ens ataca mitjançant les persones que ens envolten i a les que tractem d'ajudar.
Es difícil de pair, emperò quan feim això, en realitat estam sent uns covards.
Cada vegada que qualcú duu a terme aquesta esfereïdora renuncia, es produeix una pèrdua irreparable per a la humanitat: aquesta llavor que tots duim en el nostre interior i que podria treure arrels a la terra erma per reformar aquesta societat, es podria eixugar per sempre.
Per tractar de minvar aquesta gran pèrdua, només ens queda una opció: tornar a veure la realitat tal i com és; prendre consciència d'allò que és l'autèntic valor i l'autèntica fortalesa; i no oblidar-ho mai més. Per que confiar i esser traït, oferir i que et robin, estimar i que et menyspreuin i tan mateix, seguir confiant, oferint i estimant, una i altra vegada, sense defallir, és el major acte de fe, heroisme, valor i coratge que un ésser humà pot tenir a la vida.
Una cosa que només està en les mans d'éssers humans superiors, aquells que duen en el seu interior la llavor d'una nova humanitat i no perden la esperança de canviar la societat per sempre...
