turisme burocràtic TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES
TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES
TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES
TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES
La via administrativa és la elegida per regular el turisme i “tuti quanti”. Els administrativistes creuen en la bondat de l’administració pública com a proveïdor de recursos i regulador eficient de l'economia en particular i de la vida en general. Un senyors en un despatx emmoquetat i aire a condicionat elaboren regles a partir de la omnisciència, el màxim desinterès personal, la més escrupolosa neutralitat i una ètica a prova de bomba. De “visió il·luminista” s’ha anomenat aquesta consciència de lo públic i és ben cert que s’ha d’esser una lluminària per pensar que la confecció de lleis i normes en el mon sublunar va a càrrec d’essers angelicals.
Quedi clar que la millor legislació turística, la més extensa, la més completa, la més puntosa, la més perfecta, la magistral, la legislació turística inigualable, insuperable i absoluta és perfectament compatible amb un augment continuat de població i turistes. Ja s’encarregarà la lectora de fer-ho entendre als seguidors de la casta dels escribes.
La regulació de les places turístiques s’ha vingut fent per lleis i decrets que no han estat capaces de detectar l’oferta alegal/il·legal que s’ha incrementat els darrers anys amb l’anomenat lloguer vacacional. Per mostra un botó: La llei de modificació de la llei 8/2012 de 19 de juliol, del turisme de les Illes Balears, relativa a la comercialització d’estades turístiques a habitatges, en l’exposició de motius I, «exclou del concepte d’habitatge comercialitzat turísticament la cessió temporal i gratuïta d’un habitatge». Clar i català, «las casas de amigos» poden continuar operant i la lectora ja haurà copsat el curiós nacionalisme invertit que, en igualtat de condicions i circumstàncies, permet fer negoci als estrangers i el prohibeix als nacionals. D’un moment a l’altra els progressistes Il·luminats mostraran la seva indignació perquè els sector turístic i immobiliari passen a mans foranes... que Santa Llúcia els conservi la vista.
En aquests temps convulsos si en una cosa hi ha unanimitat és que la creativitat i la innovació son cabdals per assegurar-se un futur, fins i tot els buròcrates turístics ho subscriuen, encara que el subconscient els traeixi i optin pel «Que inventen ellos!» unamunià. La normativa que regula la qualificació estelar dels establiments hotelers obliga a unes inversions encaminades a una determinada tipologia de clients (esportiu i relax) obligant a sobre costs als empresaris que optin per innovar en altres àmbits.
Un exemple, entre molts, de la omnisciència dels buròcrates és la regulació del percentatge d’habitacions individuals que han de tenir els establiments hotelers. Ellsconeixen, avui i d’aquí a 20 anys, el nombre de viatgers que ho fan sols i els establiments en que s’allotjaran. Un acte de fe que ni el de la Santíssima Trinitat i que s'accepta sense pipellejar. És curiós veure la facilitat amb que substituïm creences avalades per dos mil anys d’història per Dogmes de Fe estúpids.
La funció de la legislativitis és engreixar el cercle virtuós de la classe mitjana, redistribuir-se les rendes, col·locar els seus fills i fer girar la roda mentre no entorpeixi definitivament la creació de riquesa. S’ha calculat que el guirigall legislatiu que afecta a les petites empreses franceses costa anul·lament l’equivalent a l’1% del PIB. Quin deu ser el preu de la legislació turística?
Magnus Enzensberger escrigué, referint-se a l’esperit legislador de la Unió Europea, i que és extensible a qualsevol cos polític-burocràtic, que “Resulta difícil jutjar si el que aquí predomina és la escrupolositat, la estupidesa, l’arbitrarietat, les ganes de posar traves o tal volta la voluptuositat, de inspiració sàdica, d’emetre ordres i prohibicions”.
