TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES
Amb la melancolia automnal augmenta el nombre de persones que opinen que s’ha arribat al màxim de turistes que podem encabir a l’illa. Les opinions son subjectives i cada qual les forma en funció de la seva situació personal, dels coneixements adquirits, de la personalitat, del conjunt de idees que el permeten interpretar la realitat, etc.
La curva de la gràfica vol representar la relació entre el nombre de turistes i el benefici que reporten. A mesura que augmenta el nombre de visitants el benefici el segueix fins arribar a Bmax, a partir d’aquest punt cada turista de més fa disminuir el beneficis que es converteixen en pèrdues a partir de T0.
Així, un jove emprenedor en ganes de muntar una empresa turística o un jubilat que pateix pel futur de la pensió tendiran a situar-se a l’esquerra del punt Bmax de la gràfica, en canvi si el jubilat sofreix els embussos de l’autopista de Llucmajor tendirà a desplaçar-se cap la dreta del nigul de punts. Persones poc qualificades professionalment i empreses que depenen de la quantitat de turistes opinaran que com més millor. Els ecologistes recalcitrants opinaran que en sobrepassat el punt T0 i hem entrat en pèrdues. Etc.
El concepte està clar i els opinadors expressen les seves preferències senyalant el punt del nigul que els representa.
Les dificultats comencen quan s’han de identificar les preferències públiques, quan la societat ha de decidir en quin punt de la corba es troba. Les decisions sobre el flux turístic son competència de la política que mira de conjuminà els distints interesses privats amb els públics que es materialitzen en normes de conducta social i lleis.
Els ciutadans informats argumenten les opinions acudint a conceptes ecològics com puguin ser el de petjada ecològica o capacitat de càrrega del territori per explicar la saturació turística, esgotament de recursos, etc. I econòmics: un paisatge comença a atreure visitants sense aturador que acaben per desvirtuant-lo, perdent el seu atractiu, disminuint les visites i conseqüentment els beneficis que les acompanyen. La llei de Gresham que explica que el turisme massiu desplaça al de qualitat, etc. En el ben entès que tenir bons arguments és omplir-se de bones raons que en cap dels casos garanteixen que aquestes triomfin.
Les opinions poden traduir-se en mandats polítics si els electors les fan valer a les urnes. Si aquest fos el cas les eines que la política te per limitar el nombre de turistes son fiscals i/o administratives.
El primer que se'ns passa pel cap és la d’establir un contingent a la importació de turistes que pot ser anual, mensual, per temporades, etc. aplicant la màxima “un surt, un entra”.
També un impost turístic que gravi l’entrada amb una quota disuasoria, variable en funció de la demanda podent inclús ser negatiu per pal·liar l’estacionalitat.
Limitant les entrades i deixant que el mercat reguli el turisme s’estalvia part de la intervenció discrecional de l’administració imposant multitud de normes.
Som plenament conscient que el que acabo d’escriure és una fantasia. Com diu William James el que veu un home no depèn tant del que veu com del que està preparat per veure en funció de la seva experiència visual i conceptual i en el cas de la societat mallorquina les polítiques fiscals no formen part del seu imaginari. A masoquistes fiscals, gent disposta a pagar de la seva butxaca imposts que pagarien uns tercers, no els passen pel cap solucions d’aquest tipus. La servitud voluntària pensada a Sarlat e la Canedat, població que vaig poder visitar i fer-me una foto davant la casa del prohom, fa el seu camí.
No passa res, queden les administratives, tan enquistades en la ment de les classes mitges.
