Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 1437
 Ara, que és època d'exàmens – pam envant, pam enrere- sol passar que els estudiants diuen haver-se quedat en blanc. Hom mai no sap si és que no han ensofronyat prou coneixements dins el rebost de la cervellera o que, ja estotjats allà dintre, s'han començat a mesclar indiscriminadament, com una reacció química sense control. O com una reproducció hipertròfica cel·lular. Tanmateix no són els únics que hi queden, en blanc. A vegades els passa també als actors novells quan estrenen l'obra que durant un curs escolar han preparat amb tant d'entusiasme. O als músics que senyoregen els dits per damunt el reiteratiu blanc d'unes tecles de piano. Probablement, en aquests dos darrers casos hom parla dels nervis, que actuant en no meditada conspiració, afecten els individus i esguerren – si no troben la bona complicitat del públic- estrenes virginals  i debuts històrics. També, tocats per la vena de mossèn Cañizares, podríem parlar de càstig diví per voler desitjar massa coses, per voler-ne fer massa. Ja varen ser expulsats – l'home i la dona- del paradís per voler arribar a ser déu. De la mateixa manera, aquesta dèria d'autorealització – no és una forma, descafeïnada, si voleu- de voler assolir la immortalitat? I això no és voler posar-se a l'altura de la divinitat? I què fa aquesta per evitar-ho, arruixa les mosques de la mateixa manera que ho fa una vaca o un pobre mortal quan, a posta de sol, es veu amenaçat per les picors moscardinianes i ens deixa en blanc.


Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona: