Cambreres de pisos

L’altre dia vaig llegir que, en una trobada d’alumnes de l’IES de Capdepera amb professionals del sector turístic, s’havia dit que les cambreres de pisos eren les que més guanyaven per les hores de feina que feien, gràcies a les propines. No puc confirmar quines varen ser les paraules exactes que es varen dir, però em va semblar una afirmació, com a mínim, molt frívola i agosarada i crec que, en cap cas, es pot fer extensiva a la majoria dels establiments hotelers. Precisament el mateix dia que llegia això també vaig poder veure en un diari com els ingressos per estades turístiques als hotels havien pujat respecte d’anteriors temporades, que la previsió per a enguany encara era molt millor, però que el nivell de contractació, tot i haver pujat, no ho feia de manera proporcional a l’augment dels ingressos ni prop fer-hi.

Per motius laborals tenc l’ocasió de parlar amb moltes cambreres de pisos i la majoria pateixen la mateixa dolença, el mal d’esquena. Es nota especialment en aquelles dones de més de 50 anys que, després de tota una vida dedicada a l’hostaleria, el seu cos els diu basta però que, en lloc de trobar una resposta, veuen que quan fa uns temporades feien 18 o 20 habitacions, ara, amb uns quants anys més, n’han de fer 25. I tot això amb la por que si no ho fan o cauen de baixa es puguin veure al carrer amb nul·les expectatives de trobar feina. I ja no parlem d’aquest grup de dones que, després d’haver surat els fills, es posaren a fer feina a l’hostaleria i que, amb temporades de 6 o 7 mesos cada any, ho tenen molt difícil per a aconseguir el temps mínim de 15 anys que els permeti cobrar una “pensioneta” de jubilació i que veuen que el camí fins els 67 anys, que és l’edat en què es podran jubilar, si poden, es fa molt llarg.

Si bé és cert que en altres sectors, com per exemple la construcció, el tema de l’edat de jubilació prevista als 67 anys és preocupant, en el sector de les cambreres de pisos crec que s’hi donen una sèrie de circumstàncies que fan que sigui un col·lectiu especialment sensible. En primer lloc, que la totalitat (potser hi ha alguna excepció) són dones i això fa que, a la càrrega de feina que han de suportar a l’empresa s’hi sumi, molt habitualment, la de la família. Per desgràcia, crec que encara estam enfora d’aconseguir una societat en què les feines “de la casa” i dels fills estiguin ben repartides. En segon lloc, que moltes d’aquestes dones s’han incorporat al mercat laboral tard perquè havien de tenir cura dels fills, i el temps que tendran cotitzat o no serà suficient per a accedir a la jubilació o aquesta serà mínima. I en tercer lloc, un fet que ha augmentat de manera molt preocupant amb la crisi, és la càrrega de feina que han de suportar. Les exigències a alguns establiments per fer més habitacions, de no lliurar cap dia durant dues o tres setmanes, d’haver de fer hores extres (en molts casos sense cobrar) o fins i tot, davant la pujada de categoria de l’hotel, l’exigència de “fer més net” però amb el mateix temps que abans, són situacions sobre les quals, si bé és cert que no es poden generalitzar, sí que es pot afirmar amb rotunditat que fa uns anys els casos d’excés de càrrega de feina eren molt i molt inferiors als que s’estan tractant avui. I aquest excés només ve per un motiu: que la feina està sortint amb menys gent de la que fa falta, per tant, realment manca una major contractació.

Sé que algú, quan llegeixi això, pot dir que les xifres de l’atur davallen, que cada dia es creen no sé quants llocs de feina, que primer hem de recuperar l’economia per poder donar feina, que no hem de pressionar el sector turístic perquè és el que ens dóna feina, etc. Però tot això s’ha de fer a costa de la salut de tantes treballadores?

Mateu Garau Flaquer