Sor Consuelo, amb l’ajuda de Sor Isabel, teixiren una completa semblança de Sor Francinaina, per a coneixement d’aquell alumnat femení. Els parlaren dels seus èxtasis, de les seves pràctiques piadoses, dels seus dons de profecia i rellevants virtuts. El sacerdot encarregat de les visites, el pare Lluc Colombàs, els explicà que, amb motiu de la mort de la tia “Xiroia”, des de trenc d’alba fins a les 10 de la nit, no es va veure interrompuda l’afluència de gent de tota casta que anà a veure-la, honrant-se de tocar-la, ja que no era permès tallar-li part del seu hàbit. Els digué que el procés de beatificació estava molt avançat, per a poder venerar-la com a santa als altars de les nostres esglésies  i oratoris. També va fer palesa, el pare Lluc, la seva satisfacció dient-los que la visita de l'Escola de les Monges de Capdepera, aquell any, era la que feia el número 1987. En els darrers anys, les religioses del convent tenien controlades més de dues mil visites per any. Però, quan de veritat es posaren nervioses algunes nines d’aquella tropa fou quan els mostraren les vitrines, amb més d’un millar d’exvots de plata representant diverses parts del cos humà i la tomba on descansa Sor Francinaina. Les plorinyoies de na Catalineta Serapio i na Jeronieta Colomar, espantades, que romperen el silenci d’aquell catecumenat, incidiren en la resta de les alumnes, algunes de les quals (Maria Francisca Sanxo, Bàrbara Ferragut, Catibel Alzina, Margalida Pascual, Maria Antònia Colom, Juanita Melis i Pilar Casselles) partiren cap a la sortida, com l’esplet d’un llamp . I encara sort que allà es toparen amb l’amo en Miquel Terres, que va poder, amb molt d’ enginy i amb risc de la seva pròpia integritat física – tal era l’envestida d’aquelles criatures – tancar les barreres de ferro, perquè si no encara correrien per s’Era d’en Pelat…


Escola nacional femenina de la plaça des Sitjar

Les nostres informadores no ens contaren si aquelles nines reberen, per la seva fuita, alguna renyada, però suposam que no, tota vegada que mitja hora desprès tothom, reunit baix les voltes de l’esgl´rsia, cantava “Per vostra passió sagrada”, tema molt adequat per al temps de Quaresma. La calma i tranquil·litat retornaren a l'hàbitat de sa camiona, quan el vehicle abandonà Sencelles per a dirigir-se a l’ermita de Bonany, que els vilafranquers i veïns de Petra s’han disputat durant anys. En temps de la dominació musulmana, l’indret era conegut com “Alqueria Maria”, i pels 4 quilòmetres que hi ha de distància pertany definitivament a Petra.


Santuari de Bonany, amb un ermità

Des d'aquella alçada de més de 300 metres es domina un extens i bell territori de pobles, sorgits d’una mar de verdor i naturalesa. L’ermita de Bonany encobeeix la imatge de la Verge, una talla trobada per un pastoret l’any 1604. El nom de Bonany el rebé per l'abundant collita agrícola de l'any de la troballa. Els ermitans de Sant Pau i Sant Antoni tenen cura de l'ermita. Aquesta faciliten als pelegrins o visitants plats, olles, tassons, culleres o forquetes perquè, al menjador del qual disposen, puguin dinar. Però resultà que l’expedició no anava preparada amb pa i taleca. El senyor vicari ja ho havia advertit a les monges:

– I ara, què feim?  Encara que sigui Quaresma, no podem deixar en dejuni aquestes nines, ¿no ho trobau? – demanà don Jaume.

– Idò hauran d’anar a Petra, al celler, si volen dinar – els informa l’abat ermità, pare Nicolau.

Tothom a la camiona, ben de pressa, i ja se són espolsats cap al poble de fra Juníper Serra. El celler es troba molt a prop del convent de Sant Bernadí. Allí hi caben totes i el capellà i les religioses – les quals, en aquesta ocasió, hauran de fer una excepció i dinar davant la gent (ningú podia entendre com era que les monges havien de menjar com a “d’amagat”, però aquesta vegada va quedar ben palès que també menjaven per la boca, el mateix que l’altra gent). Dos ous amb patates frites i ensalada, pa, vi i un plàtan: 10 pessetes per cap. Les nines no portaven doblers a bastament, per la qual cosa el vicari va haver de fer “es ferrer “ i pagar la diferència. En “Terres”, anava pel seu compte. Tothom quedà ben tip, es veu que hi havia gana…. Quan acabaren, s’adonaren que el casal de fra Juníper Serra, aquell dia, estava tancat i no el pogueren visitar; tampoc no figurava a l'itinerari de l’excursió, per la qual cosa, passant per tots i cadascun dels pobles que separen Petra de Capdepera, retornaren ben contentes i alegres cap a casa.

 Tramvia del Port de Sóller

A la plaça de l’Orient, sa camiona s’atura i baixa tot el passatge, els pares les esperen. Les tres mares que han anat a l’excursió acompanyen les dues monges al convent. El vicari viu al carrer d’es Port, a una casa d’en Pep Jaumí, que es troba a dues passes de la plaça. Malgrat comptar la rectoria amb moltes estances, l’ecònom vol per a ell tot sol la casa annexa al temple parroquial. Un matrimoni llorencí, la madona Antònia i l’amo en Miquel, són el personal de servei de cuina i una mena de majordom, respectivament, del capellà, que es veu que no es priva de res. Tot un senyor, aquell rector…


Dues imatges del Port de Sóller

NINES DE SA PLAÇA.-  En el grup de senyores informants de les aventures que els anam contant  – unes ho han fet directament a “Jusan”, per motius familiars, i d’altres a un servidor, per causes amistoses – s'hi troben exalumnes de l’escola de sa Plaça del Sitjar, les quals comenten que fou l’amo Antoni Botigueta el xòfer de l’empresa “Terres” de l'única excursió fora de Capdepera que mai no hagués somiat poder fer l’Escola Nacional femenina, que no volgué ser manco que la de ca ses Monges, quan es varen assabentar de que aquelles anaven de viatge.


Església parroquial de Sóller

– El nostres pares, els de les nines majors de dona Isabel Amengual (de les més petites en tenia cura dona Catalineta Melis) en certa manera marcaven tendència respecte a les nines de les Monges, com si es tractàs d’una espècie de “jet set” estudiantil local, com es diria a l’actualitat –  asseguren elles, amb les rialles còmplices de les companyes que escolten –   i els nostres progenitors patentitzaren una certa gelosia quan ens informaren de l’excursió del col·legi de Sant Francesc d’Assís, de les franciscanes, vaja…


Tren de Sóller, encara a vapor.

La camiona de 42 places va donar a bastament per a realitzar l’anada de tot un dia a Sóller, la vall dels tarongers, i el seu port, on compràrem moltes postals de la contrada sollerica, en blanc i negre, ja que ningú no comptava, en aquells temps, amb màquina de fer fotos. Així, podrien bravejar d’haver-hi estat!.  De tornada, feren una aturadeta a Pollença i begueren a la Font del Gall.


Font del Gall, emblema de Pollença

Ens mostren aquelles postals, i sol·liciten poder-les incloure en el present capítol, cosa que nosaltres feim amb molt de gust.