Des de el Castell de Capdepera es pot divisar de tot: caps, puntes, badies, cales, serres, platges, boscos, poblacions, un port, un far, un moll..., de tot, manco un túnel. És una llàstima que per un detall tan insignificant  aquest paisatge no sigui complet. Això sí, vora l’entrada de la capella dedicada a la Mare de Déu de l’Esperança, el mestre Joan Llull Estades va fer col·locar – i ho va commemorar amb els seus alumnes – una làpida referida a la rendició dels moros de Ciutadella al Rei Jaume de Mallorca.  I, clar, els nouvinguts guies del Castell (mai no  havien estat necessaris els guies al recinte, però…) a les seves elocucions als visitants senyalen aquell indret del Castell, el de la làpida, com el lloc de la rendició de les tropes rebels, quan alguns historiadors parlen que fou a una de les alqueries existents fora del monument, encara no encastellat, on es rendiren i que, sembla, seria per devers Benifela. S’ho hauran de tornar estudiar, no s'ha d'enganyar la bona gent que visita el Castell de Capdepera…, que consisteix, simplement, en un recinte emmurallat amb les necessàries torrasses (no terrasses) i coronat de merlets.

- ”Té dues portes – qualcú del darrere ho comenta – i, al seu interior, hi ha una petita església d’estil gòtic, molt bella, i una edificació d’escàs caràcter què, traslladant-nos en el temps, veuríem que va servir d'habitatge al governador del Castell. El conjunt, sobre un pujol que domina el poble, té un aire romàntic i altament suggestiu. El Castell de Capdepera és un dels molts d’exemples que existeixen a Mallorca del magre cas que els mallorquins feim dels nostres monuments històrics. Aquest Castell també es pot considerar, no per senzill, manco interessant, com un miracle de supervivència…”


Tres imatges antigues del castell. amb figueres de moro.

En Miquel d’es Claperàs pega un crit al de darrere que comenta l’anterior paràgraf:

– Crec, l’amo, que sou un poc injust i bastant pessimista. El fet que un monument medieval (edificat ni més ni manco que pel Rei Sanç de Mallorca, en el segle XIV, segons Joan Muntaner, o a finals del segle XIII per Jaume II, segons A. Pons), es conservi amb bastant bon estat és, de per sí, un fet molt digne de tenir-se en compte. Mirau el que els passa als castell del Rei, a Pollença, o al de l’Alaró. Existeix una notable diferència entre el seu ruïnós estat i el que presenta el de Capdepera. Jo pens que la causa d’aquest ruïnós estat dels dos castells  rau en el fet que es troben enfora de remeis, per la seva situació roquera. No és gens còmode arribar-hi, d’aquí la seva ruïna. En canvi, el de Capdepera està aferrat al poble del qual sens dubte forma part. Un altra causa que ha afavorit la seva excel·lent conservació fins als nostres dies ha estat, en primer lloc, que, en lloc de devastar-lo, els seus propietaris n’han tingut discreta cura, i en segon terme és possible que la circumstància que a la capella del Castell es veneri  Nostra Senyora de l’Esperança, patrona de la Vila, hi hagi influït també favorablement.

– Els efectes sempre obeeixen a unes causes. De totes maneres, no posem en dubte ni per un moment que, donada la meravellosa situació de l'indret que ocupa el Castell, el fet que segueixi en peu pot considerar-se com un vertader miracle. Clar què per alguna cosa es troba allí la Verge… Però el que jo volia indicar  és que, de totes maneres, no se li dona al Castell, per a mi tan important, una destinació no ja més turística sinó més cultural. Com per exemple: m’imagín aquell recinte net de figueres de moro i de les restes de les antigues edificacions (tingui en compte, el lector, que ens trobam dins sa camiona, a l'estiu de 1964) , avui convertides en pures escombraires, trasmudat en una mena d’auditori per a concerts o representacions de teatre clàssic…


Dibuix del castell sense merlets

– Intentau insinuar la conveniència de convertir el Castell en un cinema? Perquè està comprovat que els auditoris a Mallorca corren aquest perill...

– No, home, en absolut. Res d'edificar. Els espectacles o audicions s’oferirien al més pur aire lliure. Es tractaria, únicament, i respectant tota la resta, d'arranjar l’espai aprofitant el seu desnivell per a situar l’escenari a la seva part més baixa, talment com ho feien els antics grecs, la gent de millor gust de tota la historia… Jo faria quelcom que donàs sentit cultural i, sobre tot, vida al magnífic Castell,  sense perjudicar, en cap cas, el seu caràcter. Està bé que s’hagi sabut conservar aquesta preciosa relíquia. Idò bé, per què no s’utilitza per a la difusió de la cultura i l’art? Res de teulades, murs, parets o altres impediments que desvirtuïn l’essència d’aquest monument històric. O sigui, simplement, procurar amb un mínim de mitjans l’acomodament per a uns quants centenars d’espectadors, Amb un centre turístic com Cala Rajada tan a prop, l’èxit es podria donar per descomptat. Els alemanys són molt afeccionats a aquestes coses. No dóna Pollença els seus festivals artístics dins un bellíssim claustre conventual? O el Castell de Bellver i San Francesc de Palma, amb concerts inoblidables.


Des de les murades

– No ho sé, jo sóc un conservador convençut i impenitent, em fa por posar graonades. Les escombraries no hi fan falta, però les figues de moro són les més saboroses que he menjat mai. I, pel que fa al panorama que es pot contemplar des d'allà dalt, he de confessar què, a mi,  aquesta classe de paisatges tan compendiosos i edificants em diuen ben poques coses. Les raons d’aquest mutisme es troben, potser, en les immillorables qualitats de fer-ne postals. No m’agrada una cabellera de lleó estil Beethoven, ni tampoc un caparrí lluent estil Valentino. Soc un home a qui, de  cada dia, li agrada més la mediocritat, i que fuig sempre que pot de les “mirades alegres” i dels “rientes caseríos”. Hi ha una casta de rialles i alegries que tenen la virtut de produir-me una maldeventrada espantosa”.

Imatge diferent de l'interior del castell

En Miquel, que – això si és que fos veritat – tenia un piquet d’agre, fent referència al Castell i al “caserío” de Cala Rajada, el que ell volia era demostrar al companys de viatge que sabia ben bé de què parlava. I ningú, peró,  va dir ni piu…

Continuarà…