Els vertaders líders mundials, els únics que podien conduir el món desinteressadament, eren d’una classe social a la qual un entrenament curós i una gran tradició la feien superior a la cobdícia personal i a la baixesa servil a les quals la resta dels homes estaven lligats.

No sabia que la vostra cussa tingués per nom Democràcia! Quina ocurrència! Bé, això em fa pensar algunes coses però... però deixem-ho córrer, jo volia demanar-vos per l’altra democràcia, aquella que, suposadament, ens empara i aixopluga als qui tenim la sort de viure amb tribus com les nostres i no altres de pitjors.

Sí, veureu: hi ha qui diu que, en democràcia, tothom ha de poder accedir a ocupar càrrecs de gestió pública, com ser batle, regidor, president, ministre, etc. Jo penso igual, tothom ha de poder accedir-hi, però no a qualsevol preu ni de qualsevol manera, sinó quan qui es presenta hagi assolit una preparació justa al càrrec al qual es presenta. Per exemple: una persona que no sap llegir ni escriure, la voldríem a la presidència del govern? Jo no la voldria! És clar, Vós creieu que partim d’una premissa massa simplificada però jo no, perquè, si no comencem per delimitar situacions diverses, no aconseguirem treure’n l’aigua clara.

Em direu que ningú que no sàpiga llegir ni escriure seria cap de llista de cap partit polític per arribar a llocs públics de rellevància. Bé, llegir potser sí, però que entenguin allò escrit... no estic segur que el 100% dels polítics municipals que ens governen estiguin preparats per assimilar un text de certa complicació, com podria ser un text legal. Si parlem d’escriure, estic segur que el percentatge baixaria substancialment.

L’escriptura és una eina que pot contribuir a examinar la capacitat lectora dels individus. No vull dir que sigui l’eina, sinó una de tantes eines útils per conèixer la capacitat d’entendre un text dels aspirants a un càrrec públic. Un text mal escrit, amb els signes de puntuació incorrectament utilitzats, pot donar pistes de la incapacitat per diferenciar el significat d’una sentència. Una coma, omesa o no, canvia radicalment el sentit d’una oració explicativa, per exemple. La velocitat que ens aplica el sistema que vivim, amb canvis tecnològics rapidíssims i modes que superen la nostra capacitat d’adaptació, pot ser una de les causes que allunyen les persones de les ganes de llegir i, amb ella, de la capacitat entenedora, de la facilitat per comprendre’ns els uns als altres.

Tornant al tema de la democràcia que us comentava abans, Tia, a un llibre que va caure a les meves mans per una casualitat, vaig trobar el següent fragment parlant de Pindar, el darrer aristòcrata de la Grècia clàssica:

“Al credo de l’aristocràcia, el poder havia de recaure en homes immunes en sí mateixos a les temptacions que els assetjaven, d’una banda, per voler ser poderosos i, d’altra, per sobreviure. Els vertaders líders mundials, els únics que podien conduir el món desinteressadament, eren d’una classe formada a un nivell superior al de la majoria, generació darrera generació, no per una ambició personal, sinó per naixement; una classe social a la qual un entrenament curós i una gran tradició la feien superior a la cobdícia personal i a la baixesa servil a les quals la resta dels homes estaven lligats. Com a classe eren homes amb propietats, però la seva posició no depenia de la seva riquesa. La sang corria tan blava a les venes dels nobles pobres com a les dels rics, i la prioritat no era mai una qüestió de diners.”

“La seva forma de fer, l’aristocràtica manera de fer, no era en absolut un camí de facilitats. Tenien estàndards inaccessibles als homes normals... Un aristòcrata no podia dir mentides de cap de les maneres (excepte en l’amor i en la guerra)... El pes del lideratge queia damunt d’ells; havien de dirigir i de protegir els qui no tenien privilegis. La noblesa de naixement havia de ser refermada amb la noblesa en el comportament.”(*)

Molt teòric, em direu. Molt difícil d’assolir, pensareu. Sí, jo també ho penso. Molt sovint em demano si aquesta dificultat és deguda a la manca de civilització, és a dir, al fet que ens creiem civilitzats quan encara hem de corregir un munt d’errades per arribar a ser-ho del tot. La Sistemàtica de les Ciències Naturals cataloga els humans d’éssers racionals. Malauradament, em temo que són pocs, comparativament, els individus d’aquesta espècie que puguin haver assolit aquella racionalitat. La mateixa autora, analitzant la manera com Plató veia els habitants d’Atenes, opinava:

“Civilització, una paraula de la qual se n’ha abusat massa, se suporta en gran manera lluny de l’electricitat i dels telèfons. És una qüestió d’imponderables, del plaer en les coses de la ment, de l’amor a la bellesa, de l’honor, la gràcia, la cortesia, el sentiment subtil. Allà on els imponderables són les coses més importants, allà hi ha l’alçada de la civilització, i si, al mateix temps, el poder per actuar resta sense veure’s afectat, llavors la vida humana ha arribat a un nivell rarament assolit i molt rarament sobrepassat. Pocs són els individus capaços d’aconseguir-ho; més estranys, possiblement, són els períodes de la història que han produït aquest tipus d’homes en tal quantitat com per deixar petjada de la seva època.”(*)

Suposo que deuen existir o han existit comunitats d’humans capaces de conviure en harmonia i pau. Algunes, potser, sense necessitat de tanta lletra ni tanta llei, sense haver d’imposar sistemes de control als seus individus, per manca d’avarícia i de cobdícia. Amb facilitat per al respecte als altres i al que és propi de la comunitat. Nosaltres necessitem sistemes de supervisió dels qui supervisen el que fa la resta. I, malauradament, la supervisió falla i el sistema perd eficàcia global, donant poder als qui més poder tenen en perjudici de la comunitat. Res, Tia, que no conegueu prou bé i de primera ma.

Per cert, suposo que seguiu passejant la vostra cussa, la Democràcia, lligada i amb morrió, no? Feu-li una acaronada de part meva.

Molts records, fins aviat!

(*) Edith Hamilton, “The Greek Way to Western Civilization”. W.W. Norton & Co. Nova York, 1930.