Ja saps –permeteu-me que us tutegi– que el paladar és molt més agraït que la vista, quant parlem de fer contenta la gent. El paladar no té ulls i, per tant, al paladar no se li poden posar cucales. Com a molt, si vols, alguna pròtesi per tal de redreçar queixals i/o genives, i poca cosa més. Tant la mel com la patata poden ser exquisides, tot depèn de la delicadesa amb que siguin tractades des del seu origen fins a la taula on seran servides. Així i tot, ni que les dues estiguessin subjectes a Denominacions d’Origen (D.O.), trobaríem paladars amb capacitat d’apreciar-les i d’altres que no sabrien diferenciar-ne cap de les seves propietats. Si és el comensal a qui tot això li passa, el problema el té ell. Però si és el cuiner, ai, el problema és de l’amo del restaurant!

El que no saben alguns polítics d’aquest país és que el restaurant no és seu; ells només són els cuiners, maitres, cambrers... dels restaurants on treballen. Els autèntics propietaris són els ciutadans. Malauradament, molts ciutadans es pensen que la propietat és tota seva i no compartida com resulta en realitat, de manera que volen fer i desfer sense tenir en compte les opinions dels altres, o tracten el restaurant a cops de peu, perquè les reparacions i altres despeses ja les pagaran el cuiner o qui sigui.

La marca és un element de vital importància comercialment. El nom de marca permet i afavoreix la transmissió d’informació entre consumidors. Tant serveix per construir un imaginari positiu com per destruir la imatge d’un producte o servei que no acompleix les expectatives. És més fàcil anomenar el nom del restaurant on hem dinat bé que explicar el lloc on es troba, per posar un exemple. Però sempre, sense excepcions, la marca que es vol potenciar ha de ser coherent amb les característiques del producte o del servei que s’està promocionant.

Pel que fa a les marques Cala Rajada, Capdepera, Canyamel, sa Mesquida, Font de sa Cala, i altres noms associats al municipi de Capdepera, és evident que Cala Rajada ha estat dominant per damunt les altres durant molts anys. Però algunes d’elles han creat la seva imatge de marca desmarcant-se d’aquella: Canyamel, sa Mesquida i Font de sa Cala en són algunes. Al meu entendre, això ha estat possible gràcies a que qui cuinava els seus afers va saber aïllar-se de la resta.

De Cala Rajada tinc la sensació que alguns empresaris s’han fet forts quant a dirigir “la cuina” local. Han aconseguit deconstruir la població en favor seu i molts altres empresaris no han sabut o no han pogut contrarestar la seva força: per exemple, les botigues que han hagut de tancar o de transformant el negoci, o d’adaptar la temporada a la disponibilitat de clients imposada per l’afluència turística. És evident que els operadors turístics, des d’Alemanya o des d’on sigui, han afavorit en gran manera aquest desequilibri, de la mateixa manera que se’ls pot agrair la seva tasca durant els anys de bonança i de vaques grasses.

Quan la font ja no raja tant toca discernir: si podem criticar aquells qui ens van donar de menjar abans però que ara ens ofereixen aliments en mal estat, o si hem de callar i aguantar. Si ens donessin verí per menjar, callaríem? Les condicions que van posar en els bons moments, anaven bé a tots. En els mals moments, els guanys han de quedar només a una banda, o s’han de repartir?

L’argument bàsic per contrarestar aquests darrers paràgrafs i exposar que no es pot fer res més i que ens hem de conformar amb el que tenim és parlar de la llei de l’oferta i la demanda. Jo no hi estic d’acord, perquè aquesta és l’excusa d’aquells a qui ja els van bé les coses i no volen fer res per tal que també les hi vagin bé a altres conciutadans. Els cuiners, maitres i cambrers d’aquest gran restaurant que és Capdepera, com a municipi, estan obligats per mandat a treballar per a tothom, i no només per quatre o vint-i-quatre, ni tampoc per captar socis del seu club polític de cara a les properes eleccions. En el repartiment de l’esforç que han fet els darrers equips de govern de Capdepera (probablement, també a la majoria de municipis del país) sembla clar que no treballen per a tots perquè no poden o no saben prendre el municipi com una marca a promocionar, amb uns valors i unes característiques concretes. I són els ciutadans els qui defineixen la imatge de marca del seu municipi integrant-se al projecte conjunt avalat pels equips de govern i de les empreses. Al client l’hem de mirar tots amb cara de servei i de felicitat no només fins que se’n va, sinó fins quan torna a venir! Però voluntat de servei no és servilisme, ni tampoc violència competitiva: quan el turista ja no és aquí els ciutadans sí que seguim aquí. Per tant, la pregunta obligatòria és: estem els ciutadans preparats per construir una marca Capdepera amb uns valors i unes característiques concretes? Sí o no. I, donat que les segones preguntes estan a l‘ordre del dia, posats a consultar: quins són els valors i les atribucions que volem que es promocionin del municipi?

Obrir el debat pot ser obrir la caixa dels trons. Tots hem de tenir clar que transformar la imatge del municipi comporta canviar coses que ens afectaran. Els costums personals són molt forts, i s’ha de ser fort per acceptar canviar-los, i molt més fort per acceptar que els canvis vinguin d’un projecte comú en el qual hi podem trobar coses que ens desagradin.

El que està clar és que els amos del municipi de Capdepera són tots els ciutadans censats, que som els qui paguem. Si hem de crear una marca (o diverses marques, separant Cala Rajada i la resta de nuclis de població), s’ha de tenir ben present com es determinen els seus atributs per tal que els ciutadans també rebem els beneficis, i no només les pèrdues. Les marques, però, han d’estar en consonància amb allò que es vol aconseguir; i allò que es vol aconseguir, tot i que pugui ser difícil, ha de ser assequible, no podem vendre cortines de fum per aixoplugar- nos. Hem de tenir paciència i les idees i la voluntat ben clares.

Si ha de ser patató, que sigui patató; i si ha de ser mel, que sigui d’abella. Això sí: amb la gent, i per a la gent: i els d’aquí també comptem, no només els turistes.