Era proverbial, cada any, per aquelles calendes del mes d’agost, que el cel descarregàs tempestes de pluja torrencial, amb trons i llamps i la resta d'acompanyament elèctric. Era realment impressionant i tenia una durada no més llarga de dues hores i, en algunes ocasions, coincidia precisament amb la revetlla i ho feia tot malbé.

En aquella ocasió, la tempesta féu el mateix, però a la matinada.

Em vaig despertar dejorn, vaig desdejunar i vaig sortir prest al carrer. Tot estava mullat, no es veia ànima vivent enlloc i el cel estava encapotat, tristot i amenaçador, talment un dia d’hivern, però sense el fred característic; la temperatura era d’estiu. Tots els accessoris i elements de la festa eren allí presents, però amb un buit d’ànimes total i impressionant.

Vaig mirar al cel i vaig continuar observant-lo com volent arrabassar-li els seus secrets i, en el transcurs d’aquella observació, sense jo voler, els meus ulls varen topar amb la muntanya més alta d’entre les més properes al poble: sa Cova Negra, al cim de la qual, en certa ocasió, uns missioners i altres gents de les més piadoses de l’església catòlica havien plantat unes grans creus fetes amb peus drets, pals de telèfon, que aquell dia destacaven sobre el fons de color cendra del cel.

No sabria explicar, ni per molta d'obstinació que hi posàs, quina causa, motiu o raó raonable m’induí, de sobte, la idea que jo pujaria al cim d’aquella muntanya i que ho havia de fer directament, és a dir: en línia recta, sense cercar els punts més fàcils i sense reparar amb els obstacles amb què pogués trobar-me en el camí, sinó que els havia de superar. Crec que fou una idea pelegrina, inexplicable, que no tenia raó lògica, al manco aparent. Tal volta fou la solitud que m’enrevoltava en el poble desert o un impuls instantani sense una normal realitat de ser. Tal volta, un momentani repte amb mi mateix per a demostrar-me no sé què, o per ventura un moment d’esquizofrènia produïda pel canvi brusc dels dies de sol a un ambient amb aparences hivernenques o un resultat de la influència elèctrica del dia sobre les meves neurones. Fos el que fos, m’estranya ara mateix la rapidesa, la instantaneïtat des de l’idea a l'inici de l’execució…

Sense donar-li llavors cap altre tornall a l'assumpte, ni pesar pros i contres, de forma instantània vaig passar de cop a l’execució i em vaig posar en marxa com la cosa més natural del món. Des de la base dels faldons de la muntanya al cim hi ha tram molt llarg, especialment per a qualcú que porta crosses i ha de transitar per uns terrenys banyats, esllavissadissos i fangosos i, a més, en solitari, sota un silenci pesat, cel inclement i sense que ningú no sabés la ruta de les meves passes, ja que ningú m'havia pogut veure ni a ningú havia comunicat la meva idea. Clar que això ho pens ara i no abans…



Ja em teniu amb la meva pujada, coixejant, per una solada traïdora i, de cada vegada, trobant un desnivell d'angle més recte, aquí patinant, allí caient costa per avall uns metres que ja havia avançat i refent el camí per amunt de bell nou… Aquí una roca enorme per la qual s’havia de pujar amb ungles i polpís de dits, arrossegant al mateix temps les crosses, passades pels braços com aspes disforges de molí també disforjo, perquè jo havia de continuar una línia recta per compromís amb mi mateix, encara no sé per quin motiu.

Més amunt, ja a prop de la cúspide, vaig trobar un encinglat en roca viva, aspre i tallant, la vista del qual, des de baix semblava un infranquejable castell roquer, inaccessible i alt com un immens gegant. Mirant cap a dalt, retallada la seva silueta superior en el cel, resultava imponent, però jo no record que en aquell instant em semblàs un impossible, ni vaig sentir el més mínim defalliment o dubte. Ara sí, ara em sembla increïble i fins i tot una mena de follia del meu procedir extraordinàriament estrany. Crec que seria excessivament farragós per al possible lector anar relatant fil per randa, amb detall, tot allò que vaig fer entre els braços, l’única cama relativament útil, l’espatlla i tot el joc apalancat d’ossos i motorització de músculs del cos humà que vaig poder mobilitzar, mentre les crosses penjaven dels braços, entorpint moltes vegades, més que ajudar, la meva forassenyada labor…

A la fi damunt, a l'alt, al cim. Ja no hi havia més terra ni roca ni obstacle que vèncer, i només llavors em vaig allargar sobre el sòl mullat i, cara al cel, em vaig sentir ple, sencer… Però no vaig sentir, o no ho record en absolut, ni un bri d’orgull: era, senzillament, quelcom natural, sense més. Desprès em vaig incorporar i, assegut, vaig mirar i ensumar el món des d'aquella, per a mi, inèdita perspectiva.

Veia la mar fosca, reflex del cel amenaçador. Vaig percebre una sensació d’amistat amb l’entorn pròxim i una anguniosa percepció amb la llunyania de la mar, però devora meu es trobaven les crosses: les meves companyes.

De sobte, lluny, sobre la mar, un cúmul de núvols obscurs, mòbils, s’acceleraven amb un moviment indefinit, com en un principi de rotació que augmentava ràpidament la seva velocitat, vertiginosament. I dos braços curts i gruixuts començaren a prendre forma, com atrets irremeiablement per la mar. Jo contemplava aquell fenomen que mai havia vist abans i no perdia detall, bocabadat. Amb inusitada rapidesa, aquells monyons de braços es varen accelerar i s'aprimaren, com els tentacles d’un pop, a velocitat increïble, sobre la mar. Després s’aturaren formant com un fragor d’escuma blanca, però sense deixar de moure's a gran ritme sobre la superfície marina.

No semblaven dur un rumb concret, però, en un moment i a velocitat al meu parer increïble, vaig veure que prenien la direcció cap on jo em trobava, i en aquell moment em va entrar por, una por universal. Aleshores ja havia entès que el fenomen observat no eren sinó dues trombes marines, caps de fibló que arrasen per allà on passen, i ja em veia alçat pels aires,  traslladat i deixat, ja cadàver, Déu sabia on...

Sense pensar-ho dues vegades vaig relliscar per un pendent de l’altra vessant, amb tota la velocitat que m'era permesa, deixant trossets de roba pertot arreu, ple de fang, remull fins als ossos, esgarrinxat, atupat, malmenat, d’una guisa indescriptible… Amb un temps molt més curt que el que vaig utilitzar per pujar, vos ho ben assegur, vaig arribar a la plaça, on ja pul·lulava una multitud de gent desperta i desdejunada, que m’observava absorta i encuriosida davant aquell aspecte meu i que em demanava amb impaciència què m’havia passat.

Com que jo l'únic que volia era arribar a ca meva, tranquil·litzar la meva mare, posar-me decent i menjar qualque cosa, vaig procurar escapolir-me dels que –jo n'era conscient–, curiosos, em preguntaven. Em vaig adreçar a ca nostra, on, sense dir res, em vaig abraçar a la mare, com únicament a una mare es pot aferrar una persona desprès d’emocions d’aquella índole i sense cap necessitat que jo pugui comprendre o explicar.

Estava viu, havia passat per esforços incomptables, el repte amb mi mateix s’havia complit, si és que aquesta era la raó, però, de veritat, encara no en sé el perquè. L'ésser humà, com en aquest cas, es topa a vegades amb certes coses que és com si realment no li pertanyessin, sinó que depenen de forces i circumstàncies inqualificables que el condueixen, com en aquesta ocasió, a fets sense sensació cap ni una d’imposició o decisió per part nostra.

Sigui el que sigui, encara soc aquí per recordar-ho com curiós secret, almanco per a mi… I si en tot el que fins aquí s’ha dit no hi trobau quelcom particular que us mogui el cervell i el cor, quelcom en què pensar i amb què sentir, m’hauran mancat lèxic i formes per a expressar-ho. Peró, no ho dubteu, qualque cosa he intentat dir…

Marce López