Tancàvem el precedent capítol a l’estació de la camiona, a Manacor, ciutat de perles, coves, gelats i altres herbes. En Colau Flaquer “de s’Heretat”, gabellí, havia promès als altres companys de passatge que els contaria una anècdota referida als gelats d’aquell cafè. En Colau, una volta reprendre el vehicle el seu itinerari, contava:
– Els gelats que fan en aquest cafè són de primer ordre. Una vegada, després d’haver pres un geladet fet amb maneta d’àngel, vaig tenir la mala ocurrència d’anar allà on no hi sol ploure, i vaig veure la “fàbrica” dels gelats plena de mosques, instal·lada devora un excusat molt típic. Confés que vaig estar una temporadeta sense prendre'n, d’aquest gelat tan bo. No som estugós ni cap llepafils, però…, sabeu quina moscada que hi havia! Ara ja m’han espassat les manies, i ben vacunat contra el tifus, cada vegada que vaig a Capdepera em don la gran vida amb la “xixona” d’aquell excel·lent gelader. No he tornat entrar pus dins la “fàbrica”, però estic segur que les exigències del turisme deuen haver imposat una transformació. Si no vaig errat, tot li sigui enhorabona.
La camiona fa una petita aturada a s’Alameda, on s’està molt bé, però no queda més remei que partir, per poder arribar. El cos dels passatgers s’ha adaptat un poc massa a les circumstàncies, i els que van a cada banda del seient de davant de tot tenen les manetes de les portes incrustades en el ronyó corresponent. S’afegeixen al passatge quinze esportistes que van a Cala Rajada a unes regates. N’hi ha que han d’anar a sobre, a l'aire lliure, en el lloc d’equipatges de damunt de la camiona…
Font d'aigua que existia antigament a S'Alameda de Manacor
La camiona fa una petita aturada a s’Alameda, on s’està molt bé, però no queda més remei que partir, per poder arribar. El cos dels passatgers s’ha adaptat un poc massa a les circumstàncies, i els que van a cada banda del seient de davant de tot tenen les manetes de les portes incrustades en el ronyó corresponent. S’afegeixen al passatge quinze esportistes que van a Cala Rajada a unes regates. N’hi ha que han d’anar a sobre, a l'aire lliure, en el lloc d’equipatges de damunt de la camiona…Font d'aigua que existia antigament a S'Alameda de Manacor
Fans de Porto Cristo cap a unes regates a Cala Rajada
A la sortida de Manacor l’autobús d’en Terres passa per unes vinyes que donen goig. Es veu un pou amb poal i un abeurador, i una corba idiota cap a l’esquerra. Quasi immediatament, una altra corba cap a la dreta, encara més idiota que la primera. Aquest idiotisme s’acabarà el dia que adrecin la carretera des de l’entrada de Manacor, un poc abans de “ses Perles”, fins a la costa que es troba devers el quilòmetre 53, una drecera que suposaria un estalvi de temps considerable, però qualcú es quedaría sense gelat. ”Ja veurem qui guanyarà: tirarà qui tendrà bó”, afegeix el de s’Heretat.
Records de tota casta.- A Sant Llorenç d’es Cardassar, la camiona s’atura davant tres dones velletes que reclamen cistells, paquets i bolics. En Terres crida un poc. Baixen uns quants passatgers – a la fí – i els que resten dins el camion (com l’anomenen per Capdepera I Cala Rajada) poden nedar un poc més amples. Abans d’arribar al poble, el vehicle deixa a l’esquerra un enclavament característic del qual sembla que es volen ensenyorir tant els manacorins com els llorencins: Son Peretó.
Son Peretó es tracta d’una basílica, declarada bé d'interès cultural, patrimoni històric d’Espanya. Un monument protegit des de juny de 1931, inclòs dintre el terme de Manacor. Fou un edifici destinat al culte paleocristià situat a la possessió del mateix nom. Per a qui, ara mateix, vulgui visitar aquell sector, es trobarà amb brigades de neteja i estudi del jaciment arqueològic allí ubicat. Les restes de la basílica foren trobades l’any 1912 per mossèn Joan Aguiló i Pinya. L’estructura arquitectònica del temple de Son Peretó rep certes influències dels estils de Síria i Palestina de la segona meitat del segle V. Els objectes i mosaics descoberts en el transcurs de les diferents etapes de les excavacions es troben exposats al Museu d’Història de Manacor.
Piles baptismals de la basílica de Son Peretó Aspecte de les excavacions de Son Peretó
Piles baptismals de la basílica de Son Peretó Aspecte de les excavacions de Son Peretó
Els llorencins són, un poc, els poblers del llevant mallorquí; feiners i aferrats al terreny que conren. Uns poblers sense aigua. Sant Llorenç comparteix amb la veïnada Son Servera la llarga zona de Cala Millor, però, a més, confronta amb Manacor per devers s’Illot.
Son Carrió, Son Moro, sa Coma i Bonavista completen el municipi de naixença de la campiona de ciclisme, l’esportista Margalida Fullana, del famós “Samsó”: Sebastià Llull Melis, i del capellà “Capirró”, Salvador Galmès i Sanxo, fill il·lustre del poble de Sant Llorenç, autor de narracions tan singulars com “Flor de Card”, ”La dida”, ”Negrures” o “El garriguer de l’infern”. Galmés està considerat l’escriptor exponent de la literatura catalana del primer terç del segle XX i gran estudiós de la figura de Ramón Llull.
Margalida Fullana, destacada esportista llorencina Salvador Galmés, fill il·lustre de Sant Llorenç
Sebastià Llull, el Samsó de Sant Llorenç, en plena acció, tirant d'un camió
Margalida Fullana, destacada esportista llorencina Salvador Galmés, fill il·lustre de Sant Llorenç
Sebastià Llull, el Samsó de Sant Llorenç, en plena acció, tirant d'un camió
Seguim amb el trajecte… - En Perico “Cinto”, fuster artanenc, puja a la camiona desprès d’haver deixat uns sacs plens de mostres, ben fermats al terrat de l'autobús. Abans d’arribar al coll d’Artà, passa per darrere Son Viles o Son Vives, on en Perico va estrenar uns morters del 81. ”La primera granada que disparàrem caigué devers trenta passes lluny – conta es fuster –.Si no hagués estat per la mica de paret que teníem davant, ens capola a tots quants érem: sortí just un coet desbaratat. Però la segona ja pegà damunt Ses Talaies. I la tercera i la quarta i unes cinc o sis-centes més. Però el millor record que tenc de Son Viles no és precisament balístic. Dins una cova que hi ha davall la casa, just devora la cisterna, hi trobàrem un parell de carretades dels millors melons que he menjat mai. Vaja quins melons! Vos puc jurar per Santa Bàrbara que quan d’allà m’enviaren a Porto Cristo amb els morters, en quedaven ben pocs, de melons!”.
Deixam Pocafarina a mà dreta, i, més enfora, el sinistre i malcarat puig de sa Font. En Terres canvia la marxa i la camiona ronca la pujada del coll, que ens obrirà la contrada d’Artà. Els passatgers tambè “pugen”, no direm “roncant”, però a poc a poc, solemnes, molt recolzats, el ventre per endavant, prepotents i tan camioners com saben.
No hi ha més espai per aprofitar-lo i allargar el present capítol. Per tant, restam damunt el coll d’Artà, disposats a viure qualque nova anècdota per a poder-vos contar.
Continuarà…
