La camiona passa de llarg per Montuïri. Fregant la via del tren, l’autobús tomba a la dreta i desprès a l’esquerra per deixar la carretera de Porreres i Felanitx i enfilar-se al Clot de Sa Grava. Ara el paisatge ha canviat. Desprès de l’amplària de l’altiplà, damunt la qual s’asseu el Puig de Randa, on hi ha Cura, el vehicle es disposa a solcar una col·lecció de valls al fons de les quals hi ha uns horts saborososíssims, i unes muntanyoles i turonets vestits de pins molt drets i ben criats.


Banda de Música de Muntuïri

– Sempre he dit – exclama  en Biel, el periodista – que he d’arribar a tenir una caseta de caçador, amb tres o quatre quarterades d’aquesta casta de pinar, desnivellat molt decentment i alternat amb conreu reguívol, que és la combinació de paisatge que més m’agrada del món. Fora barrancs disforjos ni cims inhòspits! Fora cales ni platges, ni marinetes ni mollets! Aquí sí que no hi ha por que hi facin un xalet basc o un caixó cubista com han fet a molts d’indrets de l’illa!.


Exhibició vestimenta antiga a Vilafranca (Lluis Loshuertos)

La carretera anguileja per entre les muntanyoles, decents, ben educades, assequibles, bones al·lotes de tot: i arriben a Vilafranca de Bonany, que és un poblet honrat i molt bona persona. Està allà on havia de ser  Petra. El pagès que va cada dissabte a Ciutat es prepara per davallar al seu poble. Com que ha sentit que algú parlava de Petra, diu que fou el Rei en Jaume II el que va decidir que la vila on “el dimoni s’hi va retre” fos allà on és avui, i Vilafranca no va tenir més remei que néixer uns quants segles després – l’any 1620 – dins terres dels senyors de Sant Martí.  El 2013 es compliren dos segles com a municipi.

Vilafranca – com altres “viles franques” – era terra de franquesa, i lliure de talles, delmes i censals.  El brigada de l'exèrcit que ve de passatger des de Ciutat, Faust Comelles, contava que la prova que la franquesa dels seus orígens s’ha transmès als seus habitants és bona d’entendre just per una història que es disposa a contar.


Melons de Vilafranca

Però resulta que la camiona s’atura a la plaça de Vilafranca, tota empaperinada, plena de gent, amb un cadafal, un escenari, on es troba, tota uniformada, una Banda de Música, que resulta ser la del poble veïnat, Montuïri, la qual es disposa a fer un concert. Això no destorba gens al xofer que, desprès de dos minuts d’aturada, temps necessari per a donar un parell d’encàrrecs i per a davallar dos bolics i pujar-ne quatre, i desprès de descarregar les senalles i ormejos del pagès, reprèn la marxa.

De franc.-  És llavors que, ja amb tranquil·litat, el brigada comença a contar la història que volia ençetar. “De franc”, Vilafranca, un botó basta per mostra:

- Un horabaixa, en un cafè d’aquesta plaça que hem deixat enrere, en temps de messes, i quan tots els parroquians més o manco eventuals de l'establiment prenien la fresca defora – la major part amb els faldars de la camisa per damunt els calçons – un conegut meu va sentir com un pagès d’uns setanta anys, alt, dret, sec i encara revengut, deia: “No ho entenc. He venut cinquanta soques de pi a s’ajuntament, i ara em diuen que no me poden pagar que no faci una factura. I jo els he dit que en temps meu no s’usava això de factures. Jo, quan pag allà on dec, no deman aquesta casta de coses Per què deuen voler una factura? Me pareix que me n’afluixaré, i els regalaré la llenya. La tendran de franc!”

Entrada a Manacor, des de un carretó tirat de someres

A la sortida del poble, En Terres, que ja ho sap, ha d’anar alerta a no atropellar un porc que té per costum passejar-se, en aquesta hora, per la carretera. El porc està gras, és blanc, net i foraster, i s’assembla molt a en Charles Laughton, el gran actor cinematogràfic. I és que resulta que els venedors de melons que tenen copsat el carrer amb les seves botiguetes, el que volen és que el porc faci aturar els vehicles que passen, per veure si “cau qualque cosa…”  Tot serveix com a tècnica comercial.

Perles, gelats i altres herbes.-  A l’entrada de la plana de Manacor, “ses Basses”. Terra argilenca, teuleres i l’entreforc (avui “Es Cruce”) dels camins de Petra i Felanitx. Comença la recta manacorina, es veu la ciutat allà baix, un poc embolcallada per la calitja, de la qual només se salva l’agulla del campanar.

Quan hem passat la via del tren, començam a trobar la teringa de carretonets, molt ben pintats de verd i tirats per someretes d’Alger que vénen del bocinet i se’n van a la vila. Més horabaixa, la teringa augmentarà i es farà llarguíssima. Manacor va arribar a ser la població que tenia més carretonets pintats de verd i tirats per someretes de tot el món…


Torrent de Na Llebrona (Manacor). Foto Andreu Muntaner de 1930

Arriba la camiona a la ciutat dels sospiros i de les perles. A Manacor hi havia abans – actualment fa “colló” el que hi ha – un jutge de partit, un registrador, un parell de missers i de procuradors, un parell de notaris, uns jardinets polsosos, un quarter, una petita catedral i una estació amb cisterna i poal de cadena. També s’hi podien veure moltes cases sense acabar, amb moltes finestres paredades. Són molts els nuviis que comanen els mobles als fusters de Manacor.

La camiona passa per sa Bassa, el ronyó ciutadà, i s’atura just davant un bar. Els gelats que fan en aquest cafè són de primer ordre. En Colau Flaquer, de s’Heretat, l’altre “gabellí” del qual no havíem dit el nom i que es desplaça des de Palma a Capdepera, prometia als viatgers contar-los una anècdota graciosa relacionada amb aquells gelats, tan prest com l’autobús es tornàs a posar en marxa…       

Continuarà…