Eren aquells temps, ara sense data definida, quan el cinematògraf es mostrava als seus començaments i iniciava l’ensenyança del seu atractiu.

Per a mi, eren temps de batxiller universitari i d’aquesta nova i extraordinària faceta de la ciència aplicada a la distracció de les gents d’aleshores… amb èxit aclaparador.

Eren, per a mi, temps d’intens treball, dedicat amb vehemència i perseverança a un mínim “aprovat” a la cartolina de notes de final de curs. Tampoc comptava jo amb ingressos que em permetessin fruir de complements econòmics suficients per fer ús dels doblers fora del àmbit d’un destí quasi monacal.

La primera vegada que vaig assistir a la projecció d’una pel·lícula fou perquè, com a propaganda, es varen repartir unes fulles o fulletons, repetits, als instituts, amb la condició d’acolorir-los. Qui ho aconseguís amb un mínim d’acceptació tendria dret a una entrada gratis a la projecció de la pel·lícula.

Amb tota dedicació i esment vaig procurar emplenar la meva fulla el millor que vaig saber i, el dia assenyalat, amb raó o sense, vaig aconseguir l’entrada gratuïta, promesa, i rebuda amb tot el goig del meu cor i una alegria que no es pot dir.

La gaubança dels nins i joves és, sempre, més intensa, més sentida i més profunda que la dels majors, com si fos el màxim de les possibilitats de sentir…

La projecció de la pel·lícula es feia el diumenge al matí i, per la meva part, aquella nit vaig percebre totes les sensacions, les més diverses i intenses que creia que eren pròpies de l’esser humà. No sé si vaig dormir poc o molt, però sí que tenc per cert que el somni, la vigília i la realitat formaren un conglomerat intensament plaent…

Al dematí, vestit amb el meu uniforme de col·legial, una imitació de blau mariner amb una mena de corbata negra envoltant el coll. Formant en el pati del col·legi (actual teatre Municipal, escola dels Germans Ligorins?) i, en fila de dos, emprenguérem la caminada, passant pels carrers, orgullosos. Quelcom molt mal de descriure.

Una vegada haver arribat a l’entrada del cinema (Oriental o del Recreo?) tots els al·lots vam concentrar-nos a l’espera de no sabíem quin misteri, malgrat saber que sí que era un misteri… Ens asseguérem als nostres seients i els ulls restaren fixos en la blanca pantalla.

El títol de la pel·lícula era “Tarzan” i l’argument, el d’un al·lot blanc en un món estrany a la selva africana, sempre curiosa, interessant, misteriosa i suggestiva. Les aventures i els avatars d’aquell xicot, la moneia “Xita” i els elefants, a més de rius immensos, vegetació estranya, costums de tribus mai imaginades en el si d’una natura mai somiada, mantenien l’auditori en suspens i emocions mai esperades.

Jo em trobava en el si de les escenes tal i com si les estigués vivint realment, concentrat i absort.. Aliè a la meva vida real i transportat a una altra vida irreal més certa i real de la que la pel·lícula m’estava proporcionant.

Aquesta és la virtut del cinema: fer viu i present el més inversemblant dels fets, talment com si fossin tangibles i vertaders en tota l’amplitud de sensacions que l’ésser humà és capaç de captar. I no sols en les formes, el colors i els esdeveniments, sinó també amb les vivències i sensacions que et fa percebre des d’una irrealitat fins a la més concreta de les vivències i sentiments.

Mai vaig poder oblidar aquesta pel·lícula i encara la record meravellat.

Des d’aleshores he vist moltes pel·lícules i de molts diversos continguts, però cap m’ha impactat tant com “Tarzan”, que em va fer veure cinema per primer cop. Aquella primera experiència cinematogràfica duia gravat l’impacte de la novetat, del descobriment, la flor de la il·lusió i la revelació d’un món nou.