A ca nostra, els dos partits dominants juguen una partida de tennis cada vegada que hi ha eleccions i no es preocupen de l’ombra que els poden fer els partits petits, gràcies a un sistema electoral dissenyat meticulosament.

Hola Tia:

Entenc, per la resposta a la meva darrera carta, que no us posicioneu ni a una banda ni a l’altra. Vaja, que ni blanc ni negre ni tot el contrari. Em sembla entendre, fins i tot, que dubteu d’això que plantejo. Sincerament, us entenc: em sembla que a molta gent li passa exactament igual, cosa que tampoc em treu la son. És més, penso que vivim una època de tal diversitat d’opinions que dóna per escriure obres dramàtiques explicant com una hipotètica fi del món dels humans s’originaria en aquesta meravellosa varietat d’idees. Si us hi fixeu bé, hi ha tal disbauxa comunicativa en l’àmbit de la política que es podria prendre com a argument inicial d’aquella obra dramàtica.

No puc posar en aquestes planes tots els casos que em vénen al cap, doncs col·lapsaria el servidor: gairebé cada vegada que un polític obre la boca per dir-hi la seva, està aportant idees per a la narrativa literària. Fa poc vaig sentir per ràdio l’agraïment d’un polític a un altre “...jo li dec la meva promoció com a polític...” argumentava; el polític que rebia tal gratitud acabava de confessar un escandalós cas de corrupció (i encara és hora que vagi a la presó, tot i declarar-se culpable!). Però el fet que em va cridar més l’atenció fou allò de “fer carrera política”. Les carreres són universitàries i, certament, des de fa uns anys, al nostre país es poden cursar estudis de Ciències Polítiques. Però aquell a qui entrevistaven es referia a les facilitats per ascendir en l’àmbit de la política pràctica cap a posicions de poder.

És aquí on alguna cosa no em quadra. En sistemes totalitaris, la política és l’eina per a crear mecanismes de poder i d’acumulació de riquesa, necessàries totes dues per mantenir la quota de poder, o per augmentar-la. En sistemes suposadament democràtics, la política hauria de ser un mecanisme de control per evitar, precisament, aquelles dues tendències. Per tant, un polític democràtic, al meu entendre, mai hauria de sentir-se orgullós ni agraït de la seva promoció en aquest terreny que implica haver de vigilar que altres ciutadans no abusin de la seva posició. Un polític no hauria de ser més que una persona disfressada, ocasionalment, de supervisor. Per tant, hauria de tenir coneixements concrets i estar capacitada per fer la desagradable tasca de supervisor. Res més. Durant un temps limitat i, després, a la seva feina particular i a acomplir els seus objectius de vida.

Els polítics democràtics amb intenció de “fer carrera” haurien de ser desterrats, tots junts, a una illa deserta; no ho trobeu, Tia? Per a mi aquests individus només poden tenir dos objectius a la seva “carrera política”: un és enriquir-se i viure folgadament a costa de la comunitat; el segon: voler manar, tenir necessitat de dir als altres com s’han de fer les coses. Tots dos objectius són compatibles; és més, crec que aquests polítics no poden separar l’un de l’altre.

Mirant el panorama que ens envolta i el que ens ha envoltat durant dècades, trobo que la tendència habitual és el predomini d’un sistema polític que tendeix a permetre l’acumulació de poder i de riquesa per part dels qui manen. A ca nostra, els dos partits dominants juguen una partida de tennis cada vegada que hi ha eleccions i no es preocupen de l’ombra que els poden fer els partits petits, gràcies a un sistema electoral dissenyat meticulosament.

Tots dos partits han demostrat clarament els seus interessos. I amb ells denoten clarament que tots dos són de dretes, defensors del capitalisme salvatge i sense cap preocupació pel que li passi a l’administrat; tret, evidentment, de l’any electoral, quan necessiten públic que aplaudeixi les seves bretolades particulars i que els permetrà, a cops de notícies manipulades, fer creure que unes estadístiques que diuen veritats a mitges facin decantar el joc, el set i la partida cap a una o altra banda.

Llavors torna a començar el joc de la comunicació: el primer any, certa discreció en les sentències, per no esvalotar el personal. A continuació, un any i mig de càstig al poble (que jo diria enriquiment dels interessats), per acabar fent veure que allò era fruit de les polítiques dels anteriors, o necessitats imperioses per salvar la pàtria de la invasió d’extraterrestres; a continuació, un temps de suavització amb polítiques populistes per entrar en època d’eleccions amb vaselina.

Però el sistema segueix distret pensant que uns són de dretes i altres d’esquerres; perquè també hem perdut el sentit de ser d’esquerres: per a mi, només significa establir polítiques de defensa dels drets de la majoria de la població, d’un ús controlat i regulat dels recursos naturals, de procurar evitar qualsevol catàstrofe natural o artificial (incloent-hi els humans, en la catàstrofe), i buscar una homogeneïtzació que dificulti la tendència d’acumulació de riquesa i de poder; especialment, de poder.

Però les esquerres segueixen distretes, perdudament distretes. Cosa que afavoreix la competència. Distretes en esbrinar què volen fer i com ho volen fer; a reflexionar i tornar a reflexionar, tant que semblen contorsionistes de circ i d’allà no els traiem. I a opinar, a ma alçada, què opina la majoria.

I mentre la majoria no s’adoni que estem caient en un pou de des-educació, la distracció augmenta la velocitat de la caiguda lliure. I aquesta incrementa el poder dels qui volen més poder i riquesa, ferms en els seus objectius. I fan que aquells tinguin menys educació i que tothom es cregui que està capacitat per opinar, fins i tot de si la bomba atòmica és el millor que pot tenir qualcú a ca seva per si falla el proveïdor d’electricitat. I les esquerres, a ma alçada, supervisen i voten la seva auto-destrucció. I quan no quedi un sol partit d’esquerres (d’aquelles que lluiten contra la desintegració del planeta)...

...s’encendran els llums de la sala i la pel·lícula haurà acabat. Quedaran crispetes pel terra, tassons de plàstic i caixes de cartró. La gent sortirà pensativa, es trobarà amb amics i coneguts, opinaran si ha estat bona o dolenta (més que si els ha agradat o no), i la recomanaran al veí i al company del club de gimnàs.

I jo seguiré sabent que visc enganyat, que algú ha fet la pel·lícula intentant obrir els ulls a la gent que viu amb il·lusions a curt termini. No com Vós, Tia: crec que ho teniu molt més clar.