Metodisme, socialisme i les dones gabellines
Text llegit el dissabte 25 de gener de 2014, durant les Jornades d’Estudis Locals dedicades a “El metodisme a Capdepera”.Com heu pogut comprovar al llarg d’aquestes xerrades, el tema del metodisme gabellí dóna per molt i se n’ha xerrat a bastament. Jo, per la meva part, tant a l’hora d’escriure el meu article del llibre que presentàrem ahir, com a l’hora de fer aquesta petita xerrada d’avui, només volia incidir en un tema molt concret: la implicació de les dones en el metodisme i també la seva implicació amb el socialisme. I ho volia fer amb dos exemples concrets a través de dues dones que visqueren aquesta doble militància: la religiosa i la política.
De bon començament, però, vull deixar ben clar que no necessàriament van lligades una amb l’altra, encara que, com hem vist a través dels treballs de Carme Capó, a la base del laborisme anglès del segle XIX hi havia el metodisme i, per tant, també podem concloure que a la base del socialisme gabellí hi havia aquest mateix metodisme importat d’Anglaterra i establert a Capdepera a través de la tasca missionera iniciada per Bartomeu Alou.
Per altra banda, volia fer també uns altres aclariments abans de començar.
La petita xerrada que faré avui està basada en el meu article publicat al llibre, però no el llegiré fil per randa, sinó que en faré un resum i hi afegiré diverses il·lustracions, algunes de les quals no surten al llibre.
A més, l’exemple d’aquestes dues dones ens farà tocar dos temes que per Capdepera han estat importants i significatius: els matrimonis civils i el feminisme. I també parlaré un poc de religió, encara que no gaire i, a més, vull deixar ben clar el punt de vista des del qual ho faré: no entraré a valorar el component espiritual que pot tenir per a cadascuna de les persones, tant del passat com del present, perquè aquest món de les creences és, trob jo, una qüestió tan personal que no m’hi veig amb dret ni coratge de ficar-m’hi. Ara bé, la influència social, exercida també des del poder de l’estat o amb la seva connivència, que han tengut les institucions religioses, sí que és un tema que toca de ple la vida de les persones, tant de les que creuen com de les no ho fan, com es pot comprovar encara ara mateix amb tot el que està passant amb les dones i amb l’educació pública.
Bé, idò, una vegada aclarit això, pens que podem començar.
La primera d’aquestes dones és Maria Lliteres Garau Rigus, la meva padrina, la qual ens servirà per a exemplificar el tema dels matrimonis civils.
Però volia fer una prèvia, i explicar-vos que, incomprensiblement, no vaig sebre que la meva padrina havia estat metodista fins que jo ja era ben grandet, ben granadet fins i tot. Ningú me n’havia parlat, supòs que, com en el cas dels fets ocorreguts al meu padrí Miquel Llull, formava part dels tabús que sorgiren arran de la guerra civil. Per tant, ni sabia res de la meva padrina, ni tampoc sabia que el meu padrí Llull havia estat tancat al castell de Bellver, a la presó de Manacor, a can Mir, al camp de concentració de Formentera i al manicomi de Ciutat, on el doctor Villalonga hi jugava a fer electroxocs amb bata blava de falangista, mentre el seu germà Guillermo formava part dels tribunals militars que condemnaven a persones innocents a llargs períodes de reclusió i d’espoli, com és el cas del meu padrí.
Bé idò, la meva padrina Maria Rigus era filla d’Antoni Lliteres Fiol des Verger, i de Francisca Garau Rigo Rigus. Aquesta darrera, a més, era filla de Climent Garau Verger Racó, un dels primers medodistes ja des de la fundació de la secció gabellina i un dels homus més grassus del poble.
Aquest homu, el padrí de la meva padrina, també era o havia estat al llarg de la seva vida, espiritista, la qual cosa ens du a assenyalar que metodisme i espiritisme varen tenir un cert lligam, que jo ara no puc precisar ni concretar, perquè tot això formarà part d’uns altres estudis i d’unes altres investigacions. Ara bé, l’espiritisme també va ser present a Capdepera al llarg de molts anys i, per tant, també forma part del nostru passat i de les nostres arrels, i també formava part de la dissidència gabellina davant el poder, no només polític, sinó també religiós, representat, en aquest cas, per la institucional i oficial església catòlica.
La mare, Francisca Rigus, havia estat, a més, membre fundadora de la societat Grup Femení Socialista, que havia estat creada per les dones socialistes gabellines el 1913, uns anys abans que es creàs l’Agrupació Socialista dels homus. Després, com veurem, en va arribar a ser presidenta. Aquest Grup Femení es va presentar amb aquestes paraules publicades a El Obrero Balear:
Endavant, que el regnat de la justícia s’acosta i necessita les vostres ànimes generoses per tal que la seva grandesa no tengui límits, deixem enrera la covardia i les indecisions histèriques que no duen a enlloc.
Veniu cap a noltrus dones de cor! amb el nostru ideal aprendreu a ser lliures, a emacipar-vos del jou del patró i de tots els que, per ser homus, es creguin amb dret d’humiliar-vos.
Els fariseus de tota mena ens han esclavitzat i han entenebrit les nostres intel·ligències amb les seves prèdiques insanes, no han fet més que subjugar-nos durant molts de segles. El nostru ideal redemptor ens alliberarà en pocs lustres de tant d’obscurantisme i de tanta tirania.
Maria Rigus havia nascut el 1893, el mateix any en què gairebé un centenar de gabellins metodistes i espiritistes, renunciaren davant notari a l’església catòlica i demanaren poder ser atesus espiritualment pels seus propis pastors o familiars i també ser enterrats fora del recinte del cementeri catòlic. Els seus pares eren uns dels signants de la renúncia, com també ho era el seu padrí Racó i la seva dona.
Va tenir dues germanes: Bàrbara i Francisca, la petita, que va néixer el 1904. La primera, nascuda al 1891, va morir molt jove, d’una malaltia que li deien “febres”, així en genèric, i surt a la foto que hem posat al començament amb la plana major del metodisme gabellina, foto que va ser publicada a la revista Esfuerzo Cristiano el 1909.
Totes tres anaren a les escoles fundades per Bartomeu Alou, en les quals la mestra de les nines era la seva dona Isabel Oleo, i participaren de tots els actes, festes i excursions que organitzava la comunitat metodista.
El 1917 es va casar civilment amb Joan Flaquer i Juan, el meu padrí, i les seves noces varen ser tot un esdeveniment al poble, com prova la crònica que vaig trobar a El Obrero Balear, escrita per Josep Terrassa Obrador i publicada el 16 de novembre.
Bé, vos vull contar que, quan ja m’havien arribat campanes del fet, un diumenge vespre, trescant entre les pàgines digitalitzades de la revista, vaig trobar aquesta crònica meravellosa, de la qual ara en vos llegiré uns fragments:
Davant el jutge municipal d’aquest poble dia 8 del present s’han casat civilment el company Joan Flaquer i Juan i la simpàtica companya Maria Lliteres Garau, filla de la presidenta de l’Agrupació Femenina Socialista, els quals estan molt animats i ben convençuts del grandiós acte que han celebrat, unint-se a la nova era de progrès menyspreant les cerimònies de la gent negra.
Aquests companys són uns molt convençuts anticlericals com ho han demostrat davant el jutge i tot el poble.
Els dos han simpatitzat bastant amb noltrus, en particular la companya Lliteras, que gràcies a ella el 1 de Maig ha sortit lluït molts anys. La companya Lliteras ha assistit a reunions de propaganda del Centro Obrer. Ha convidat a les seves amigues per tal que venguessin a augmentar el registre de l’Agrupació Femenina Socialista. Ha cantat en primera fila del cor que organitza el Centre Obrer tots els 1 de Maig, per tal d’animar els coristes i, en fi, no podem explicar les moltes simpaties que de noltrus ha merescut per tots els sacrificis que ha suportat pels desheretats del poble.
El dia del seu matrimoni, feren acte de presència tota la seva família, representants de la societat El Renacimiento Obrero i l’Agrupació Femenina, i un bon grapat d’amics i amigues, resultant aquest acte el més brillant dels que s’han vist a Capdepera.
Després de celebrades les noces, que ho foren en la mateixa casa de la companya Lliteres, es translladaren tots junts fins a la casa on han de viure (carrer del Centre, núm. 9), a la qual anaren acompanyats del Jutge Municipal i del Secretari, i allà foren obsequiats pel nou matrimoni amb begudes i pastissus, mentre la banda de música, per sorpresa, començà una hermosa serenata que era el regal que li feia un company del Centre Obrer i que va durar molta estona, tocant la banda les millors peces del seu repertori.
Saludam el nou matrimoni amb tota l’efusió de l’ànima per haver sabut rompre les cadenes clericals sense por, sinó al revés, amb molta valentia per haver realitzat aquest acte tan hermós.
Pens que aquesta crònica ens diu moltes coses que esper hagueu captat. El 1917 casar-se civilment, era un gran acte de valentia i una gran demostració de fermesa, que només feien els vertaders convençuts. Perquè les peripècies dels matrimonis civils en aquells anys de la història, el convertien en un acte subversiu i molts, tant els contraris com els favorables, s’ho agafaven com un desafiament, com un desafiament al poder de l’església catòlica i, per tant, al poder de l’estat. Perquè una de les característiques d’Espanya ha estat, i encara és, la imbricació d’església i estat, que ha donat, com a exponent de màxima virulència, el neixement d’una ideologia que va culminar amb la guerra civil i la llarga dictadura militar: el nacional-catolicisme.
Ara no ens feim una idea del que representava perquè ens sembla que tot això s’ha “normalitzat”, però els matrimonis civils gabellins, com hem vist a la crònica, esdevenien un acte excepcional iniciat, en gran part, per la comunitat metodista. Això encara s’ha de comprovar documentalment, però és molt probable que molts dels matrimonis civils que figuren als registres de l’ajuntament, fossin en realitat matrimonis metodistes que, legalment, només podien ser civils, perquè l’únic matrimoni religiós reconegut legalment era el catòlic.
No és el cas, però, del matrimoni de Maria Rigus i Joan Blai, dels quan vos he parlat fins ara. Aquest va ser purament civil, ja que no figura al Llibre de Registre de Matrimonis de la comunitat metodista, com sí ho fan el de Jaume Alzina i Catalina Sancho, i el de Serafí Nebot i Francisca Bibiloni del 1887, o també el d’Amadeu Alou i Francisca Mercant del 1913, o del mateix Bartomeu Alou i Francisca Bibiloni, que es casaren en segones núpcies el 1923, poc abans de la dictadura de Primo de Rivera, que va barrar aquest camí matrimonial fins a la república del 31.
L’altra dona de la qual vos volia parlar, és Magdalena Coll Alou. Nascuda el 1884, filla de Joan Coll i Maria Alou, germana del fundador metodista Bartomeu Alou.
Magdalena Coll es va casar amb Miquel Ferrer i Alzina, fundador de la societat El Renacimiento Obrero i de l’Agrupació Socialista, que va morir prematurament a Capdepera el 1934. Bartomeu Gili Buuc, cronista d’El Obrero Balear, va escriure el seu epitafi:
Ferrer va ser a Capdepera l’apostol del socialisme i fundador de l’Agrupació Socialista. Fou un exemple d’activitat i rebel·lia davant els embats del caciquisme.
Al llarg del dia no va restar ni un sol company i companya que no desfilàs davant el difunt i la seva desconsolada família. Els grups, masculí i femení, li ofrendaren un record consistent en un hermós pensament amb dedicatòries amb cintes roges.
[…]
L’enterrament fou a les 8 i mitja de la nit envoltat d’una gran expectació. El fèretre anava embolicat amb la bandera del Grup socialista i fou saludat amb el puny enlaire i portat a becoll fins al cementeri. En el depòsit els acompanyants cantaren La Internacional.
Magdalena Coll, per la seva banda, va ser escritora ocasional d’articles de caire feminista a la revista socialista i durant la guerra va ser detinguda, jutjada, acusada d’acaparament de plata, absolta i, malgrat tot, empresonada tan sols per les seves idees a la presó de Can Sales. Al meu article del llibre en cont algunes de les seves peripècies judicials, que culminen en una sentència antològica, que en la seva part final diu:
El Consejo de Guerra falla por unanimidad que debe absolver y absuelve a la procesada Magdalena Coll Alou del delito de auxilio a la rebelión por el que la acusaba el Ministerio Fiscal y llama respetuosamente la atención de la Autoridad Superior por si estimara que debe ser corregida gubernativamente por su conducta en el momento del registro.
En realitat, però, continuarà a la presó uns quants anys, no per la seva conducta en el moment de la detenció, sinó “en atención a los desfavorables antecedentes de carácter político social que acerca de la misma figuran en los autos”. És a dir: “dicha mujer era conocida en el pueblo de Capdepera, por ideología socialista acentuada; figurando en el libro de actas de la que era Sociedad “Grupo Femenino Socialista” de dicho pueblo, haber desempeñado en la misma cargos directivos desde el año 1914 al 1934”, segons declara el comandant de la guardia civil d’Artà Juan Amer, i, a més, segons el batle de Capdepera Antonio Brunet: “fué siempre, de hecho, la máxima dirigente del marxismo; propagandista constante de la referida ideología desde muy antiguo”, i per a rematar la cosa “toda la familia profesa la religión protestante”.
Això, i cap altra cosa, feren passar uns anys a la presó a Magdalena Coll, de la qual, curiosament, només en parlaren bé davant del tribunal militar que la jutjava, les monges de Capdepera i el capellà Antoni Morey es Carboneret.
Però ara en realitat el que vull fer avui és mostrar-vos la seva faceta d’escriptora, assenyalant i llegint alguns dels seus articles, tots ells publicats a El Obrero Balear, tots ells relacionats amb el feminisme.
Ho faré en versió gabellina, que és una de les moltíssimes modalitats que té la nostra gran llengu catalana, que avui presenta la batalla final per a la seva supervivència davant totes les tropes que la sotmeten a setge. Ho faig així perquè, a més, vull que la seva veu ressoni a través de la meva en aquesta llengu que tots ells i elles utilitzaven, però que per circumstàncies colonials no sabien escriure.
El primer és de 1912, i ens parla de la venguda a Mallorca d’una dona, Micaela Chalmeta, coneguda sobre tot amb el pseudònim d’Amparo Martí. Era propagadora del cooperativisme, que en aquells anys, tenia una gran empemta a Mallorca i també a Capdepera, on ja s’havien viscut experiències cooperativistes de la mà de la Unió Obrera Balear i de La Palmera.
No tenc cap fotografia d’Amparo Martí, però en una revista catòlica de Llucmajor durant aquesta gira propagandista mallorquina la retraten així: “veya, lletja, morena, no gaire ben gerbada”.
En canvi, Magdalena Coll, en el seu primer article, la veu d’aquesta manera:
Així varen caure sobre la meva ànima com un bàlsam vivificador les paraules pronunciades per la nostra companya, aquesta heroïna que sense un vestit luxòs que decori el seu cos, sense un luxòs capell que adorni el seu cap, sense perles ni diamants que adornin els seus dits, és digna de l’estima superior que un ésser viu pugui tenir.
Ella és la que porta els vestits que fan més bella la dona: una gran intel·ligència envoltada de virtud, un cor pur que es posa al costat dels més desgraciats i els diu: companys meus! germans meus! no ploreu més! obriu les portes de les vostres intel·ligències i mostrau-li que la natura ens procura el suficient per tal que tots visquem bé; procurau amb diligència de construir la societat que vos posarà en harmonia i vos proporcionarà el vostru pa de cada dia.
En el següent article, de maig de 1913, ens explica el per què, després d’un període de meditació i reflexió, decideix incorpar-se definitivament al Grup Femení Socialista, que s’acaba d’establir a Capdepera, i ens mostra les seves idees i la seva predisposició a lluitar per tal que les dones ocupin un lloc central dins la societat, el lloc que es mereixen com a criatures humanes que són:
Encara que no pretengui en aquest moment comptar amb grans energies, comprenc que el meu únic deure és venir a voltrus i dir-vos: companyes, unim tots els nostrus pensaments a veure si aixecam un monument en aquest miserable poble on hi regne la hipocresia i la indiferència; no siguem hipòcrites ni indiferents! que la hipocresia és capclosa i la indiferència és la causa del retrocès; recordem les paraules del mestre Carles Marx, que va dir que la redempció dels treballadors és obra dels mateixos treballadors, i jo dic que la redempció del nostru Planeta ha de ser obra dels seus habitants. Com que noltrus som uns d’aquests habitants i volem tenir un dret a la vida igual que els homus, també tenim el deure de lluitar per ella; el nostru deure és procurar ser intel·ligents i forts per veure si som útils a la humanitat. Molts han cregut que som un ésser inferior a l’homu, que només servim per a sofrir els dolors de la maternitat i no només tenir un dret sobre les criatures que hem infantat; idò, companyes estimades!, facem comprendre a aquesta classe equivocada que tenim un cor que batega com el seu, una intel·ligència que medita com la seva i que ja que la natura ens ha fet més desgraciades que els homus, que ells procurin de no augmentar la nostra desgràcia amb el seu menyspreu; volem que se’ns ensenyi i respecti com als homus: mostrem, idò, les nostres energies i tal vegada ens faran cas.
A més del feminisme, també el pacifisme és un altre dels focus que interessen a la gent esquerrana, i també a les dones esquerranes que representa Magdalena Coll. En aquest article, amb les guerres colonials del nord d’Àfrica de fons i la gran guerra europea que s’acosta, ens ho deixa ben clar. L’article és del 17 de febrer de 1914, i diu així:
Voleu una nació progressiva? idò més que res heu d’instruir a les dones i educar-les. Voleu que sigui una nació menyspreable? idò mateniu la dona en l’estat en què es troba: menyspreada dels intel·ligents, oblidada de les lleis, planyida pels bons i escarnida pels dolents. Estimada, de qui? de ningú?… Oh, sí, del capellà. Aquest fingeix estimar-la allà, en el confessionari, per a domesticar-la com desitgi, per tal que serveixi de talp destruint les arrels de l’arbre del progrès, ja que testimoni d’això és el que ha succeït a Capdepera amb la recollida de signatures contra la guerra.
[…]
Noltrus, les que no som beates, ni volem ser-ho, hem de demanar una vegada més al govern, en nom de mil trescentes signatures, que no volem guerra; el que volem és instrucció.
Per tant, una de les coses que reclamen les dones gabellines conscienciades, com també ho fan les mallorquines, les catalanes i les del món sencer, és instrucció. Una instrucció que algunes d’elles han rebut en escoles, com les Bartomeu Alou i la seva dona Isabel Oleo, que els permet entendre quins són els seus deures i també quins són els seus drets, i els ha dotat d’unes armes importants, com ho són les paraules que saben col·locar en el punt precís d’un paper qualsevol per tal que puguin ser llegides. El 1918 demana, per això, que les dones es despertin per tal de poder reclamar els seus drets civils, com ho fan les dones d’Europa i d’Amèrica: dret a la instrucció, dret a vot, dret a participar en la vida associativa i en la vida política. Ella ho diu així:
Sí, despertar és el que necessita la dona, només despertar. Perquè essent la dona doblement explotada que l’homu, exigint-li la societat iguals deures tant en allò social com en allò jurídic, sense que se li reconeguin iguals drets, ja que és obligada a fer feina igual que ell i la seva remuneració és brutalment inferior a la seva, i ja que les lleis no li reconeixen virtud ciutadana per a elegir i ser elegida per a exercir càrrecs polítics ni administratius per ser considerades incapacitades per fer-ho, essent però que aquesta incapacitat no és tenguda en compte en la comissió dels seus delictes ja que el Codi Penal no estableix diferència ni atenuants en l’apreciació de les seves faltes respecte a l’homu, castigant-la amb el mateix rigor. Essent innegable que la dona posseeix qualitats morals superiors a l’homu i que el seu cervell està dotat de la mateixa substància, per què la societat i els homus han de tenir-la endarrerida a nivell tan inferior? per què no li han de reconèixer les mateixes qualitats i els mateixos drets?
La intel·ligència de la dona no té res més que està dormida i ha de despertar-se, s’ha de donar consciència del seu valor social, i aquesta és una tasca que correspon als socialistes.
El 1920 publica encara un altre article on intenta contestar quin és el deure de la dona en aquells moments, on vol deixar ben clar que la lluita de la dona ha d’anar associada a la lluita de tots els treballadors, és a dir de tots els oprimits.
Però dones, companyes meves, no compreneu quin és el vostre deure en 1920? No veis que el món es troba en conínua lluita? no pensau si aquesta lluita no seria capaç de fer grans transformacions a la societat i que aquestes transformacions tendeixen a aixecar el feble, a l’oprimit, i a humiliar l’orgullòs, el fort, el capital? Qui és feble i qui és oprimit? El més feble és la dona i els oprimits som tots els treballadors.
[…]
Així, companyes, el nostru deure en 1920 es tracta de col·locar la primera pedra de la nostra obra de redempció; fins ara només hem viscut i treballat per a vessar llàgrimes per culpa dels homus que, iniqua o ferotjament han dominat, idò, no hem de permetre que dominin sense la nostra intervenció. No més llàgrimes! No més humiliacions femenines! Eixuguem els nostrus ulls i sigui el nostru front insigne!
Ja per acabar amb aquesta part de la meva exposició dedicada a Magdalena Coll, vos llegiré un petit fragment d’un article de l’11 de març de 1932, que no surt al llibre perquè l’he trobat quan aquest ja es trobava camí de la impremta. És un article titulat “Per què som socialista?”, on, entre altres coses, celebra que la dona, per fi, el 1932!, hagi aconseguit que se li reconegui el dret de vot. Diu Magdalena Coll: “Jo som socialista perquè comprenc que on tenim un deure, allà hi tenim un dret”.
És, per tant, la culminació del seu compromís, el reconeixement públic que en una societat democràtica, drets i deures van units i que tant uns com els altres han d’estar il·luminats per la instrucció, que en deia ella. Avui en podríem dir informació i, sobre tot, coneixement. Sense uns ciutadans conscients i instruïts l’alienació i les desigualtats estan assegurades. I no ens enganyem, una gran quantitat d’informació no ajuda necessàriament a entendre el món i el seu funcionament, si aquesta no va acompanyada d’unes altres eines que ens ajudin a desxifrar tot aquest allau de dades que ens cau al damunt.
Crec que Magdalena Coll n’era conscient de tot això i crec, també, que, en els seus escrits, ho deixa ben clar. La llibertat és, entre altres coses, un compromís amb els altres i estar al seu costat.
Conclusions
Com sempre, les conclusions són provisionals, perquè, entre altres coses, gairebé tot ho és, de provisional i potser, amb permís dels espiritistes, només la mort s’escapa d’aquesta premissa.
1. El metodisme i les seves escoles crearen la saó necessària per a la intervenció de les dones en la vida pública. Segurament no va ser la única causa, però sí que hi ajudà molt en el fet que les dones prenguessin consciència de la seva situació i pretenguessin millorar-la. El metodisme, a més, connectava amb tradicions religioses externes que els obria una finestra per tal de conèixer altres maneres de veure el món.
2. Les dones gabellines de les quals hem parlat avui, s’inserien dins el moviment feminista que, en la seva versió contemporània, havia nascut al llarg del segle xix, amb epicentre als països anglosaxons. És cert que, com ens mostra Isabel Peñarrubia, les dones gabellines ja mostraven una certa singularitat abans de l’arribada del metodisme o, si més no, de la seva implantació oficial, però també és cert que el metodisme va amplificar aquesta singularitat i no la va menysvalorar.
3. Els casaments civils no es produïren només per la influència metodista, ja que també hi influïren els lliurepensadors i el pensament republicà laic, però, com hem vist en el cas de Maria Rigus, alguns metodistes optaren per aquesta via a l’hora de signar el contracte de matrimoni. Altres metodistes, al contrari, optaren, sempre que legalment pogueren, pel matrimoni mixte: civil i religiós.
Ara bé, s’ha de tenir present que els impediments legals que oposava l’estat eren molt grans i, com hem vist a la crònica del matrimoni civil de Joan Blai i Maria Rigus, el 1917 es considerava que era un fet extraordinari i digne de destacar. També cal dir que al llarg de molts períodes estava directament prohibit.
4. El metodisme també va tenir molta influència en el fet que una part dels gabellins optassin pel republicanisme, primer, i pel socialisme, després. El metodisme tenia un component religiós evident, però també és evident que tenia un component social que interpel·lia als membres de la seva església a implicar-se en la vida associativa de la comunitat a la qual pertanyien. Talment com va passar a Anglaterra, l’evolució cap el socialisme i cap a l’internacionalisme es pot considerar natural. Per tant, el compromís social, explicat per Carme Capó en el seu article del llibre, els va dur a posar-se del costat dels més desvalguts i a incorporar-se a les files del socialisme, encara que no necessàriament es feia en el més revolucionari i extremista, sinó més aviat en el més reflexiu i reformista.
5. Un fet important a l’hora de parlar de les dones gabellines és la llata. L’obra de pauma potser tenia alguns inconvenients, però inseria les dones en el món laboral, en la indústria, i els donava una certa independència econòmica. No cal dir que els metodistes estaren ben integrats en tots els moviments que es feren per a millorar la comercialització de la llata i també tractaren que els guanys que produïa revertissin en els productors, en els treballadors, i no només en els comerciants. Els metodistes, per tant, impulsaren les cooperatives i tractaren de millorar les comunicacions per mar per tal d’importar i exportar d’una manera més útil i barata.
Així les coses, els metodistes no només tenien cura del benestar espiritual de la seva comunitat, sinó que també procuraven fer funcionar el món molt millor del que ho havia fet fins aquell moment i el cooperativisme d’Amparo Martí aplaudit per Magdalena Coll n’és un testimoni.
Aquestes dones metodistes que veis fent llata a la fotografia, en són un bon exemple de tot això. Potser vos semblarà una imatge antiga, perquè gairebé totes duen el cap tapat amb un mocador, però aquestes dones feien feina, sabien llegir i escriure, estimaven, eren mares i estaven posant les bases per tal que el feminisme arrelàs al nostru poble. La de l’esquerra és Maria Alou Fornera, la mare de Magdalena Coll, i la que està al seu costat és Francisca Garau Rigus, la mare de Maria Rigus, que pocs anys després de la fotografia arribaria a ser presidenta del Grup Femení Socialista, com hem vist abans. També hi ha les germanes Anselmes, sa mestressa Canals i la seva filla Magdalena Pascual Morey. Totes, com he dit, eren metodistes; totes feien llata; i algunes d’elles eren o serien socialistes i impulsarien la creació del Grup Femení Socialista, la darrera presidenta del qual fou Maria Vaquer Raia, que també va escriure articles a El Obrero Balear, la majoria dels quals relacionats amb el feminisme i les dones.
El 1936 tot això es va acabar, però si qualque dia voleu reemprendre el fil de la història i començau a estirar enduts per la curiositat, vos sortiran a camí aquestes dones de la fotografia i també les seves filles, i després potser les seves nétes. I tal vegada qualque dia arribareu a la conclusió que tots noltrus també sortim, o hauríem de sortir, en aquesta fotografia, perquè moltes de les coses que elles volien fer, ho volien fer per noltrus, pels que vivim en el que era el seu futur, i no totes aquestes coses s’han acomplert, perquè les guerres i la força bruta ho han impedit, i també la nostra manca de perseverança.
Per això, les metodistes són aquí encara, al nostru costat, per tal de recordar-nos tot això que els gabellins no haurien d’oblidar.
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
Capdepera, 25 gener 2014
+[Clicant sobre la imatge es pot veure un PDF amb totes les imatges projectades a la pantalla durant la xerrada.]
+[Clicant sobre la imatge es pot veure un PDF amb totes les imatges projectades a la pantalla durant la xerrada.]
