Una legislació que té el seu origen en el segle XIX no només és impròpia d’un estat democràtic, sinó que "dinamita” la divisió de poders i usurpa el paper del Poder Judicial.Durant el 2012 Mariano Rajoy atorgà (fins el 25 de novembre) 468 indults, un nombre similar al d’altres anys i altres executius; el de José Luís Rodríguez Zapatero, per exemple, en perdonà menys el 2011 (301), però el 2007 va concedir aquesta mesura de gràcia a 521 condemnats.
Per tant, no es una excepció, és la norma: som un dels països occidentals on el Govern més abusa d’aquesta prerrogativa arbitrària. Des de 1977 es comptabilitzen 17.620 indults, sempre segons les dades del BOE. Entre els perdonats, el millor, vaja: colpistes del 23-F, terroristes dels GAL, polítics corruptes, jutges prevaricadors, grans empresaris i banquers defraudadors, narcotraficants... amb una mitjana de 480 a l’any.
Zapatero en va concedir 3.226 en les seves dues legislatures, mentre que Aznar -plusmarquista nacional- gairebé va doblar-lo, atorgà un total de 5.916 indults. Per comparar, George W. Bush va aprovar, en vuit anys, 200 indults als EEUU, un país quasi set vegades més gran que Espanya (si bé, també s’ha de dir, que hi ha indults que els poden aprovar els governadors dels diferents estats). Hi ha democràcies, como la del Regne Unit, on l’indult és encara més inusual i només es concedeix quan el condemnat ja ha complit una part de la seva sentència.
Els darrers indultats han estat quatre torturadors. El Govern, tan magnànim en aquests casos, ha canviat la presó per una multa de 7.300 euros, a pagar en terminis de 10 euros al dia; aquesta és la pena que pagaran quatre mossos per torturar un ciutadà a qui confongueren amb un atracador: entraren a la casa, el van detenir il·legalment, el malmenaren i li van posar una pistola a la boca.
Sembla raonable acabar amb la lleugeresa amb la qual el Govern aprova determinats indults i excloure del perdó aquells que hagin comès delictes com la tortura, el terrorisme o l’evasió fiscal. Una legislació que té el seu origen en el segle XIX no només és impròpia d’un estat democràtic, sinó que "dinamita” la divisió de poders i usurpa el paper del Poder Judicial.
Cal, a més, exigir que l’Executiu publiqui al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) no només el tribunal que dicta la sentència i la duració de la pena, com es fa fins ara, sinó el delicte pel qual ha estat condemnat, el grau de compliment de la pena, qui sol·licita l’indult i els motius que justifiquen el perdó.
Casos com l’indult del batle del PP i de tres regidors d’aquest mateix partit a la localitat d’Abdalajís, Màlaga, per donar llicències il·legals a canvi de contraprestacions, no ajuden precisament a acabar amb la corrupció, i tampoc altres com el de Constancio Alvarado, exsecretari de la subdelegació del Govern a Càceres, a més de José Manuel Sánchez Donoso i Luís Calle Fernández que havien estat condemnats el 2010 per vendre permisos falsos a immigrants (les quantitats pagades a canvi de permisos arribaven als 3.000 euros).
D’exemples indignants en trobaríem molts més, però el que seria desitjable és que davant aquestes mesures absolutistes es fes un gir real cap a la democratització de l’ús de la figura de l’indult per tal que fos més transparent i democràtica, si no, es veurà clarament que prefereixen mantenir-la per si en un moment donat cal poder seguir indultant polítics corruptes.
Joan Ramon Bosch Cerdà
