Corruptus interruptus?

Llegim a Vila-Web l’editorial de Vicenç Partal (http://www.vilaweb.cat/editorial/4081395/pot-combatre-exit-corrupcio-canvia-soca-rel.html) en relació amb la corrupció, amb la possibilitat d’acabar amb ella comparant la tasca que va fer Finlàndia en quedar independent de Rússia, i altres dades que millor llegiu directament al text original i així evitarem corrompre el significat que li vol donar l’autor.

Opino que hi ha molt més a fer. No és una feina a curt ni a mig termini; des del meu punt de vista és a llarg termini i, si no espavilem, els néts dels nostres néts encara estaran lluitant pel mateix. Faré el símil que faig sempre en parlar d’aquest tema. Dues persones es troben i una li diu a l'altra:

- Passa res si t’enduus un bolígraf d’un euro de la feina?

- No, és clar que no – respon l’interrogat.

- I si t’enduus 10.000 euros?

- Home, això és robar. Això ja pica.

- I, si 10.000 funcionaris s’enduen cadascun un bolígraf d’un euro,  quant suma el total?

Hem perdut el significat d’algunes paraules esvaint els significats ètics o morals que permetien que una societat mantingués cert ordre en benefici de la comunitat i, per tant, de tots i cada un dels individus per igual. Ara la comunitat no importa; importa el que hom pot treure directament de la comunitat, procurant no donar res a canvi. O jo soc més il·lús que no em pensava, o bé un no comença la carrera de lladregot robant milions d’euros. Igual que les corrupteles; per arribar a bescanviar tractes de favor milionaris, un ha d’haver començat amb coses “aparentment” insignificants. El problema greu de fons comença quan un elimina el terme “aparentment”: hom comença a perdre de vista la diferència entre allò que està ben fet i el que està mal fet, atribuint més importància al benefici particular o d’un grupet reduït per damunt del benefici comunitari.

Les corrupteles són l’ordre del dia de la societat que ens envolta. Bé, ara sembla que ja s’ha obert la barra lliure per a tothom, però anys enrere segur que funcionava igual qualsevol procediment per guanyar tractes de favor entre aquelles persones que tenien accés a petits o a grans beneficis. És més, crec que mai ha deixat d’existir aquest tipus d’acció. La diferència amb el moment present és que abans existia certa vergonya general, i quan a un l’encalçaven, també li queia la cara de vergonya.

Avui dia la vergonya està soterrada, segurament a milers de metres de profunditat. El poder del dobler pesa molt més que qualsevol altre aspecte que pugui adreçar res. D’altra banda, les legislatures són curtes i els polítics han de mirar de guanyar eleccions, i per guanyar eleccions han de guanyar electors, és a dir, amics, molt per damunt de la possibilitat d’arreglar res que es pugui entendre que pot ser beneficiós a llarg termini per al conjunt de la societat. A més, el pispes de torn té tan clar com ha d’actuar que, fins i tot estant provada la seva condemna,  se sent capaç de mantenir tal discurs de defensa que faria plorar de pena la seva padrina. Alguns fins i tot es creuen (o tracten de fer-nos creure) que no han fet cap mal, ni tan sols agafant un sobre de la feina! (Amb  contingu o sense... llibertat d’interpretació).

Dubto molt que tot comenci quan un arriba a ostentar càrrecs importants; per a mi, hi ha un camí d’ascens al coitus corruptus que passa per diversos moments de la vida d’un individu. Intueixo que el començament és partint de faltes lleus que es van agreujant sense que el corromput se n’adoni; o potser sí que se n’adona però ha tret aquell “aparentment” que qualifica a “insignificant”. En tots dos casos el mal està fet. En el primer, el corromput pot arribar a sentir vergonya quan s’adona que està cometent un greu error; en el segon cas no n’és conscient, de l’error. Entre tots dos casos la diferència està en l’educació adquirida, al meu entendre.

Avui dia, a més de tenir un nivell educatiu inferior per alleugeriment de la pressió sobre l’aprenentatge escolar, tenim més ganes de viure el moment que de comprometre’ns amb el futur, ni el nostre ni el de les generacions que ens segueixen. Quantes vegades hem sentit o hem dit: “i qui vingui després, ja s’arreglarà”? Hem perdut la memòria. No, no ens recordem  de quan nosaltres érem petits, o no volem recordar-nos-en. Potser passem de fer-ho. Sí, som uns “passotes”, passem de tot allò que no ens beneficia directament, i el passotisme va lligat al tancament. Estem cada vegada més tancats en els nostres entorns propers i pràcticament no sabem ni el nom del veí. I aviat no voldrem saber ni el nom dels néts; només en les trobades de les festa i si hi ha disbauxa.

No hi ha res a fer si no aprofundim en l’educació i el respecte, des de l’entorn més proper de l’infant, cercant salut per a ell, benestar, alegria en la seva època d’infant... i també rigor, donant exemple, conseqüència, pràctiques honestes, esforç; si no recuperem un sistema educatiu exemplar, seguirem donant pals a l’aigua mentre d’altres donen pals als ciutadans. Cal començar a reaccionar des de baix, reconeixent la importància de les coses ben fetes a petita escala i acceptant allò que fem malament, corregint-nos nosaltres mateixos. Ai!, però, quin exemple hem d’agafar?

Si l’exemple a seguir és aquest de corrupteles, bon rotllo, rialla fàcil i menfotisme, no fa falta que destinem ni un cèntim més a pretendre una societat benestant i justa. Ni una gota més de tinta, ni de suor, ni de mala sang. Amb la que està caient, com podem començar a redreçar el tronc tombat si no és empenyent tots en equip en la mateixa direcció?

Biel Mir