PRESENTACIÓ


DE


CONTRABAN

Gràcies Myftiu, Emira
pels dibuixos tan fins
a Ma Àngela Melis Vila
pels vocables afins,
a Jaume Fuster Alzina
per la seva estricta filologia,
a Magdalena Melis
per la literària acollida
Gràcies Paco, Lluís, Miquel "Llull"
pels naufragis en sincronia.
També a Pep i Pere Cortada
per endomassar la jugada.
A família i amistats
per consentir-me vanitats.

Aquest llibre és Lírica
sense trobadors medievals
tot i que vol seguir Dante
no arriba als cants infernals;
són idil·lis incerts
alguns versos nials
sempre en temes gens cabdals:
pas del temps, carnestoltes,
festejos i desencerts.
Viatges i curolles generals.

Hi ha la història d'un biloba
que aquí aguanta els gregals,
ja en parlà millor Goethe
en una trama amorosa
que partia de l'arbre
de la fulla tremolosa.
També hi ha remembrances
de paratges orientals
qualque generació perduda,
creus i carreteres irlandeses,
més d'una teoria impura
i aquelles festes ancestrals.

En aquest ram de versos
hi ha més d'una princesa
compromesa amb la lluna,
alguna paraula estesa
nua sobre la literatura.
I per ser modern
també hi surt algun vampir,
cap tir, el silenci més etern.
També hi ha una escultura
dels burgesos de Calais,
records del Bairro Alto,
Formentera, i Moscú.
També hi surt retratat
una passeig per s'Heretat
i un hivern a Montparnasse.



Algú dirà: — Tot sol t'ho fas,
res serà més dur. Però tu,
lector seràs qui triaràs.
Somnis amb trompetes
de mirar per endavant
fins es rost de Sos Planetes.

I si cualcú no ho ha entès,
li diré, com diu un valencià:
interessa més què dius
que no com ho compagines;
Azorín va anar ben viu
amb un estil sense gallardia,
va haver de venir en Baroja
per recordar-li que el què?,
allò que deim amb valentia,
es el més important.
No us asusteu, seré breu:
fons i forma van plegats
an aquest forn d'enemistats.

I per què de contraban?
Perquè sembla extravagant
relegar llengua clandestina
a una cova submarina
quan és recta i brillant.
I de la nostra identitat?
Hem de tornar als orígens
o seguir essent estantissos
nosaltres, els pobres lidelians?
Això mai, si ens toca estraperlar
amb tragèdies i alegries
serem fins, gens afins.

Que el que importen són les paraules,
per fer sonar les baules
i escandir ben per endins.
Paraules ben planeres
el vent de les paraules
l'embriagesa del nom
destrals de silenci
l'arrel del terrer
mots glaçats
paraules resplendents
les majúscules abstractes
llengües netes
voleiades,l'esquerda del silenci
d'un poeta artanenc.

De mi cap al poble,
del poble cap a l'univers.
I per no donar-hi més voltes
de poemes vos faré
un tast en cobles soltes (...)

I el poeta què ha de ser?
El vol de la cucuiada
(hi pensau qualque vegada?)
digué un artista de bon de ver.1
O la sínia de la vida
que feu girar el cantautor2.
Deien els amics eloqüents
tota persona pot ser poeta
jo em deman i ho deixo per endavant:
tot poeta pot ser persona,
sense espant?

Fins aquí la visió nocturna
el delit de flama
una pregona cofurna
perduda fulla de tamarell.
Siga en el més aquí
siga en el més enllà
ja és hora d'acabar
moltes gràcies per venir.

Joan Cabalgante Guasp.

Capdepera, 18 de 2013.