IBSalut
Primera necessitat humana: l’aliment. Segona necessitat: la salut. I totes dues van íntimament lligades. Per tant, una societat mínimament digna ha de ser coherent amb aquesta prioritat màxima de cadascun dels individus que la integren i, per tant, esmerçar-hi els recursos necessaris, costi el que costi.
A IBSalut, però, no ho tenen clar, això. Aquest Govern (?) duu tudats tres consellers del ram, sense que cap d’ells n’hagi tret l’entrellat. La més gran fantasia del que duim de legislatura ha estat anunciar que tancarien l’Hospital General i Caubet, i després vendre com una gran conquesta el manteniment d’aquestes instal·lacions obertes... a canvi de deixar pel camí un caramull de treballadors a l’atur. A tot això, professionals de la medicina i pacients som els damnificats d’una política sanitària indigna d’un país europeu del segle XXI.
Parlaré de mi perquè, naturalment, és el que conec de més a prop, no perquè tengui res d'extraordinari. Duc set mesos esperant ser atès per un especialista (qui té mal, el té venal) i quinze mesos pendent d’una revisió d’un altre especialista que, em van dir, m’havien de fer cada mig any. Res de l'altre món i que no patesquin igualment milers de ciutadans d’aquesta terra, cosa que ens fa retrocedir a uns serveis mèdics semblants als dels anys 80. I continuam reculant.
Estic segur que la majoria dels que comanden gaudeixen dels privilegis de la sanitat privada, a la qual no poden accedir la majoria d’usuaris, per manca de recursos. Ah, la sanitat privada! I que bé estarien, els nostres governants, si tota la sanitat fos privada i ells no n’haguessin de tenir el maldecap. Es fa difícil, en aquestes circumstàncies, no caure en la demagògia. Ara mateix, no puc evitar de pensar que els governants no pateixen per la seva salut... ni per la nostra. Per a ells, ara mateix, la primera prioritat no és la nostra salut, sinó la salut del sistema financer, les pèrdues del qual s’han socialitzat en detriment... de la sanitat pública, entre d’altres serveis. I per acabar de reblar el clau, la cansueta de sempre: hem viscut per sobre de les nostres possibilitats i no ens ho podíem permetre. Ens ho arribaran a fer creure.
Idò res, a esperar s’ha dit. Ja ho diran. Confii que els serveis de l’empresa Muntaner-Ribot no s’hagin d’ocupar de mi abans que ho faci l’IBSalut, però si aquesta santa institució no espavila i la llista d’espera continua engreixant, no hi serà a temps.
