Imprimeix
Categoria: Convocatories
Vist: 532




Com bé diu Joan Cabalgante al pròleg:

"Per entrar amb olivetes, estimat lector, et diré que t’estàs endinsant al confí de la memòria gabellina, que tan bé Gabriel Torres i Malpesa ha sabut esculpir en aquestes pàgines que ha escrit a força de suor d’anys difícils i també de plaents victòries estivals".

Maria Àngela Melis Vila insisteix en el valor literari i sociològic d'aquest llibre a l'epíleg: 

"Aquestes cròniques, però, no només es queden en l’àmbit descriptiu, sinó que constitueixen un document sociològic per conèixer millor com era antany el municipi (i no fa tant!). Per als que som de generacions nascudes posteriorment als fets relatats, ja dins la Transició, aquest text és cabdal per entendre millor qui som i d’on venim; ens ajuda a prendre consciència de les sagues que ens precedeixen, ens referma el sentit de pertinença i ens convida a passar el relleu a les generacions futures, o almanco a explicar-los molts d’aspectes que aquí s’expliquen i que no romanguin en l’oblit".


Així doncs divendres 22 d'abril a les 20 al teatre presentarem el volum 37 de lla col·lecció de llibres de Cal Vermell. Un llibre de 372 pàgines que com bé diuen els prologuistes i epilegaires oficials s'endinsa al confí de la memòria gabellina i constitueix un document sociològic per conèixer millor com era antany el municipi.

Destacar les paraules de Joan Cabalgante quan diu:

"Primerament, incidir que el títol està escrit a consciència: Pupil·les de llegums és una simpàtica metàfora, d’aquelles tan hàbils i properes que acostuma a realitzar l’autor, que ens apropa al món culinari, com bé deixa palès a cadascun dels títols dels seus capítols. Però el llibre res té a veure amb la cuina, més bé en Biel, juga amb aquest símil tan domèstic, perquè en realitat ens està presentant quelcom que per a ell sembla a ser un regal pel gaudi del lector, per dir-ho de qualque manera, l’autor para taula als comensals literaris, perquè degustin els plats de les seves vivències. Perquè per an Biel, la vida és un plat divers, on es serveixen les més polides viandes, que no tendrien cap sentit si no són compartides.

Amb una manera de narrar envitricollada, gens fàcil, ens apropa a un món que tampoc ho ha estat, amb una teranyina antropològica que ens atrapa a tots, perquè alguna vegada em format part d’una anècdota, una conversa, en definitiva, una vivència compartida amb l’autor, que en aquest llibre, esdevé com a espectador i narrador d’uns esdeveniments que formen part d’una història recent i també llunyana del món gabellí. Per ella desfilaran uns personatges que són poble, que el conformen i que l’estructuren fins a crear un corpus memorístic digna de ser contat, però no de qualsevol manera, sinó a través de la ploma àcida de Biel Torres. Una característica de les històries de l’autor, (per què això no ho hem dit: ha tastat les confitures d’altres gèneres com la glossa, el relat breu o el conte curt, entre d’altres) és principalment el to humorístic en què estan narrades, però alerta, en aquesta obra el sentit de l’humor no rebaixa el que s’està contant, que és una part de la història d’un poble, que mereix tota la solemnitat del món. De fet, en Biel n’és conscient del que està contant, no s’enfilarà pels camps de la imaginació burda i banal, sinó que es centrarà a contar la seva realitat, que és la de molts d’altres, els companys de viatge, pels quals ell ha patit i ha sofert la pèrdua i l’enyorança la tristor i la melangia, contada a cops d’escarpra que s’obri pas dintre d’una memòria de ferro roent que tota ànima traspassa".

 

 

El llibre consta de 24 capítols i al final de l'article vos oferim l'índex. A mode de tast vos oferim dos passatges sobre l'escola tal com ho descriu en Biel:

 

"Va ser l’any 1965 quan, poc abans de complir els cinc anys, vaig començar a anar a l’escola per primera vegada. Fou al convent de les monges Franciscanes i amb els nins completament separats de les nines –no en faltaria d’altra–. No eren temps per fer segons quines provatures messiàniques. «Un capella o va provar i en va fer...»
La meva primera mestra fou Sor Maria. Santa, verge i estimada dona vestida de monja, aquí on n’hi hagi! Bondadosa i dolça, de gratíssims records... com ella tota sola! Com me l’estimava de molt, a aquella supermonja! Amb ella, a més de la vida i miracles haguts i per haver de quasi tots els sants i beats apuntats al santoral, vaig aprendre a llegir, a escriure i a fer les primeres sumes i restes. Assolits els primers i bàsics conceptes, els nins ens vàrem mudar a un carrer més amunt. Les pobres nines, en canvi, quedaren, purificant la seva ànima i baix aquella dictadura recalcitrant de sabata de Sor Trinitat, al convent de ses monges".

                                                                                                             .-.-.-.-

"El primer any de cala-rajader estiuejant a Capdepera, perdó, volia dir estudiant, vaig fer el cinquè curs tot xino-xano. Sabeu què hi veníem de ben preparats després d’haver anat un any amb Don Toni i un altre amb Don Vicenç. Era 1971 i jo no tenia encara els onze anys. La mestra que ens tocà en sort a la rifa gabellina, a qualsevol trasto inútil el qualifiquen de mestra, fou Sor Margalida Pastilles Juanolas Puiggròs. Aquella fillastra de Déu, germana del Marques de Sade era una monja malmirrosa que desenfundava la mà beneita que tenia amb molta de facilitat –massa, diria jo!–. Primer et disparava enmig dels ulls i després de bufar el fum sobrant del revòlver, si hi pensava, et preguntava si t’havia fet mal –això si ja no eres mort–. Arribava el moment en què ella, pegant amb la mà plana, delicada i pobreta, es feia mal i tot. Llavors, trasbalsada espiritualment i esquitxant sabonera per la boca et deia amb cara de sàdica: «¡Pégate... pégate fuerte!, ¡más fuerte…! !Pégate¡». I nosaltres ens esbutzàvem interiorment intentant dissimular les rialles que ens provocava aquella petita sargantana aprenent de Santa Teresa de Jesús. El que no vaig arribar a entendre mai és per què quan s’enfadava parlava en foraster, amb el llavi tremolós i una mica enlairat d’embòlia. Davall d’aquell hàbit blau i encartonat de monja hipocondríaca s’hi amagava una vertadera sergent de ferro amargada de la vida, farcida corporalment de tota mena de silicis putrefactes i purificadors evita temptacions carnals. Ara que ho pens... un silici deu ser tot el contrari a un consolador? O no?".

 

 

 

 

Com bé conclou Maria Àngela Melis Vila a l'epíleg: 

"Pel que fa a l’àmbit socioeconòmic, són especialment destacables els passatges on es descriuen alguns negocis, ubicació, quin gènere venien, qui els regentava i a qui van ser traspassats o qui en varen ser els hereus. Es pot observar la coexistència del petit comerç (colmados, carnisseries, lleteries, sabateries, peixateries) i indústries (Sa Central, fusteries, tallers mecànics, talls de picapedrer) amb la creació d’establiments turístics com pensions (Amor y Paz, Can Tòfol), hotels (Capricho, Cortijo, Porto Cala, etc), apartaments, cases residencials i els primers senyors, amb discoteques i sales de festa (Búfalo, Manix, Life) o els cafès i bars de sempre (Can Diego, Can Thomas), per anomenar-ne només alguns.

Precisament, crec que en Biel, a Pupil·les de llegum, dividida en vint-i-quatre capítols, ens ha volgut oferir una carta variada, un assortiment de plats, que tenen com a base els llegums, cuinats de diferents formes, condimentats amb diferents ingredients i espícies (la ira, la sanya, la conya, el patiment, la suor, les llàgrimes, la mitja rialla, la complicitat, l'enyorança), tot això relatat a través d'un ull escrutador, una pupil·la observadora, la seva. Podreu trobar plats tan suggerents com Engrunes de mongetes blanques amb badalls de vellut, Llobins de ribera dins un mos de llonguet, Infusió tèbia de soja amb rimes solejades o Sorbet gelat de llegums amb espirituós rus.

Crec que davant tal oferta gastronòmica és difícil que el lector no s'enllepoleixi davant algun dels ingredients i assaboreixi amb fruïció la cocció lenta amb què ens delita el seu cuiner".

 

És d'esperar que amb aquest tast vos haguem fet entrar ganes de llegir el llibre sencer. Sols dir-vos que l'índex onomàstic consta de 962 entrades o noms. És a dir, gairebé tot el poble. Per tant, no espereu que vos ho contin. Veniu a la presentació i valorau l'esforç titànic i literari den Biel.


Vos hi esperam!!!







ÍNDEX:


Pròleg:
Introducció


Epíleg
Índex Onomàstic