El Teatre Principal de Palma, en coproducció amb Sergi Baos, presenta
LA CLASSE,
de Sergi Baos.
Direcció: Joan M. Albinyana.
Actors: Òscar Muñoz i Rodo Gener.
«La classe» planteja un viatge a través de la vida de dos amics, dos adolescents companys de pupitre, als quals anirem seguint pràcticament al llarg de tota la seva vida.
És una obra que parla de molts de temes, tots ells presents en les nostres vides.
Parla de l'amistat entre dos homes, amb els quals descobrim tot un seguit de secrets que els envolten, uns secrets que podrien ser de qualsevol de nosaltres. També parla de la maduresa personal, de les decisions que s'han de prendre a mesura que un creix i com aquestes decisions van conformant les nostres vides. Una obra a cavall entre el teatre contemporani anglès i la tragèdia grega.
Guanyador del combat de dramatúrgia 2016. Candidat al millor espectacle ATAPIB 2017.

Entrada: 10 €. Anticipada, joves, gent gran i grups: 8€. Abonament 4x20€.

S’ha de pair. Després de les hòsties convé reposar. Per ventura per assumir que tu mateix podies haver estat un dels dos personatges protagonistes. Tal vegada per assimilar que la vida pot ser molt cabrona, que es poden conjurar factors incontrolables, inabastables… que l’atzar, o allò que anomenem atzar, o qualque cosa similar, també pot condicionar el que ets i el que vius, però sobre tot, que les circumstàncies ens modelen: la classe, social, les eines que vas tenint al teu abast, les decisions que altres prenen per tu, els valors, apresos i inherents, el caràcter, que poques vegades és innat, la personalitat, que es va construint.

La classe, la que ha escrit Sergi Baos allargant la història amb la que va guanyar el primer torneig de dramatúrgia que organitza Toni Gomila, la que ha dirigit Albinyana, és duríssima i delicada al mateix temps; un in crescendo, un edifici emocional amb finestres que no deixen d’obrir-se, un exercici de múltiples arestes, el relat de la història de dos amics al llarg dels anys, amb mil capes, amb meandres i trampes i dos actors de primera (Óscar Múñoz i Rodo Gener), que traspuen veritat en cada registre, en cada escena, en cada mirada, quan criden i quan riuen i quan entre en conflicte i quan es confessen.

Podria posar-li un emperò en la part final del muntatge, un ‘jo això no ho faria així’ que no detallaré per no rebentar la trama, però seria una anècdota per a una peça que em sembla contundent, bella, atrevida, redona. Esperem que giri tot el que es mereix.

Autòpsia sintàctica

J.A. MENDIOLA

 Crida l’atenció que Sergi Baos, l’actor i director que signa La classe, ni la interpreti ni la dirigeixi. No és un retret, ans al contrari. Estic segur que del que es tracta és de guanyar distància, d’enriquir l’original amb l’aportació del director i, per descomptat, també dels actors. Una manera d’anar més enllà de la primera lectura, d’afegir-hi nous elements, amb la posada en escena, amb els registres, amb la intensitat, a la força del gir final que arrodoneix una història de dos amics des que comparteixen pupitre a la infantesa fins als darrers dies, passant per l’adolescència i molts altres estadis de la relació. Tota una vida, dividida en capítols -temes van dient els protagonistes-, que tenen com a denominador comú les diferents variants de la funció sintàctica del subjecte dins una frase, que dona entrada i fluïdesa a cada etapa de la seva existència. Com en una vida, el calidoscopi de situacions és immens i gosaria a dir que Sergi Baos gairebé no en deixa cap dins el tinter, des de la innocència infantil fins a l’amistat per sobre de qualsevol altra circumstància. Amor, sexe, estudis, daltabaixos, passions, feina, èxits, fracassos, felicitat, tristor, soledat, intel·ligència… i podria prosseguir amb la llista dels altres “temes” que giren entorn d’aquesta amistat, que apareixen a l’obra com en una novel·la riu concentrada en vuitanta minuts, sense lleugereses. I tot i que els motius que exhibeix i desenvolupa són quotidians, el tractament és gairebé una autòpsia a la condició humana amb la dificultat que implica fer-ho sense recórrer a cap tòpic ni un. Tot plegat, i tema a tema, La classe destil·la profunditat i intel·ligència a l’hora de furgar en les convencions del bé i del mal amb totes les seves variants i en funció dels diferents moments que viuen els protagonistes, imbricats a la perfecció, dibuixats amb corrosiva subtilesa i espellada tendresa.

La classe són moltes lliçons i des de la seva estructura. Una estructura que va néixer encara més concentrada. Amb la reducció primigènia, Sergi Baos va guanyar el primer Torneig de Dramatúrgia i a partir d’aquí va créixer fins a arribar a les mans de Joan Manel Albinyana, l’home que no atura, que li va donar forma i context per poder arribar de manera precisa i contundent a un públic que comença amb un somriure i acaba amb un silenci glaçat. Una gran taula com a única escenografia, que serà una classe, una casa, una cel·la, un hospital… una il·luminació precisa i eloqüent i una interpretació, la d’Óscar Muñoz i Rodo Gener, que es converteix en un catàleg de registres amb què ambdós protagonistes mostren totes les seves virtuts. Un caramel per als dos actors que degustam els espectadors, una gran exhibició de talent, un autèntic duel d’altura. Tot plegat, una meravella, fins i tot coneixent-ne el final.

https://www.arabalears.cat/premium/cultura/Autopsia-sintactica_0_1904809593.html