Idó sí, de nin vaig ser component de l'Escolania de Capdepera, que era un orgull pels gabellins ben nascut. 

Un any, el rector ens digué a tots que ens portaria a passar uns dies a Estellencs, amb la finalitat de poder gaudir d’una mena de vacances. Em vaig enutjar per què jo, fill únic, mai no havia sortit del meu poble. La meva mare em va convèncer i bé, cap allà manca gent!.  Jo, com a bon nin viciat que era aleshores, tenia por a l’aigua: quan m’arribava al coll,  ja no ho suportava. I com el rector ens feia anar a la platja d’Estellencs  i allà feiem una circumferència formant dins l’aigua. Feien cèrcols... clar què, quan et tocava a la part més llunyana de la platja, l’aigua de la Mediterrània m’arribava fins al coll i, com he dit, jo no podia aguantar-ho. En una d’aquelles voltes vaig sortit del cercle com un posseït i vaig cridar amb tota la força dels meus pulmons:”Senyor ecònom, deixi’m sortir, li demano per la salut del Papa”. Aquella súplica no tingué cap tipus d’efecte, ni majors conseqüències i vaig  haver de reincorporar-me al maleït cercle. Jo pensava: ”Quin mal he fet jo?”  Per mes “inri” en  arribar  a la casa on estàvem hostatjats ens pertocava una dutxa. I, mare meva, es tractava d’una regadora penjada al sòtil del corral, la qual omplien, per cada nin que passava, d’aigua freda, la qual cosa amollaven sense més preàmbuls sobre el escolanet de torn. I et deixava sense poder alenar.  

Bé, tot això, va arribà a passar  i, poc a poc, tot tornava al seu lloc, d’on mai no havia d’haver sortit.

Records especials per Joan Melis Díez – Joan d’es Forn – que sempre guardà a la memòria l’anècdota sobre la salut del Papa que us he relatat, tal ment com si d’avui mateix es tractés.  N’hi va haver d’altres, com la del Galatzó,  però fou aquesta la que més em va marcar. I saps que ho érem d’infants!...

Joan Sancho "Jusan "